SAVIESA DE GOS

Aquest llibre, escrit des del 1966 i publicat el 1977, és una confessió íntima de l’artista, i per això ens dóna més claus per poder entendre’l. Una confessió sincera de la seva vida sense ànim d’amagar res, sigui bo o dolent, i intenta mantenir una certa distància no apassionada per explicar-se millor. És d’agrair. Pel que fa a la seva vida personal, comença per descriure la seva família:

“El pare era un home bo, amable, amb infinitat de coneixences. Sempre fou actiu i bellugadís, distret i desmemoriat. Amb certes idees avançades, amb els anys es va decantar per l’ordre i les tradicions burgeses. Durant la República no li agradava parlar de preferències de partit. Com la major part de la gent que no en té, els diners eren importants i les seves ambicions molt moderades. La meva mare ho fou tot per a mi en l’infantesa i quasi tota l’adolescència. Fins i tot la seva olor semblava calmar-me en els moments de temor o d’excitació. En canvi, amb el meu pare, el defugia tant com podia. La seva habitació em repugnava a causa de la suor, els orins, del tabac i del cafè. La seva manera de mastegar i xarrupar la sopa em feia fàstic. Fins la seva manera de fer-nos petons, tot mullant-nos la cara de saliva, m’era insuportable. Sempre vaig témer els crits i les plantofades, que em semblaven d’una duresa terrible, i anaven acompanyades d’unes esbroncades que em deixaven aplanat.”

“L’any 1926 em van portar al parvulari de les monges del Loreto. Tots els records que en tinc són de terror. Jo era d’una gran timidesa però de molt caràcter, insistent i tossut quan volia alguna cosa. Tot em semblava inhospitalari i cruel. Ens feien fer sovint, com a única educació física, unes marxes gimnàstiques, una allau de criatures enmig d’un núvol de pols, que em paralitzava l’enteniment. Des d’aleshores he mantingut un veritable pànic a les multituds. La por sempre m’ha fet patir molt, fins de gran. Per això em defensava tancant-me en un màgic paisatge interior. La sensació prevalent d’aquests anys és la de l’avorriment.”

“Les malalties tenen un gran paper en la meva vida. Les hores de febre, lluny de fer-me patir, les recordo i gairebé esperades, hi feia uns viatges fabulosos pels meus universos imaginaris que m’encisaven. Per fer salut ens van portar a la Cerdanya. Uns temps d’estranya llibertat que van donar-me una especial veneració pel paisatge de la nostra terra. Sempre he cregut que em costa de parlar. Fins que em vaig adonar que per la pintura podia dir coses sense necessitat de parlar. Amb l’aixecament militar del 36, aquell dia vaig saber per primera vegada què era l’insomni i vaig passar tot la nit desvetllat, molèstia que m’ha quedat sempre que es presenta la més lleugera preocupació.”

“La vida de la gent grisa que s’endevina darrer uns balconets amb plantes sempre m’han produït una melangia i una estranya compassió. Ens assabentàvem que la gent del poble passava els moments més miserables. Per les dones de fer feines sabíem que pobles sencers havien d’emigrar cap a les ciutats, milers de camperols vivien d’un sol àpat al dia, mercats d’homes a la plaça dels pobles del sud es venien per quatre rals com esclaus.”

“Saber que estava tísic, no ho vaig considerar com una desgràcia. Tot allò em va conduir a una mena de mort ritual, als límits de la follia. Precisament vaig perdre del tot la fe religiosa. Vaig meditar i llegir molt abans d’apartar-me del que em semblaven antiquades supersticions. No podia dormir a les nits, tenia palpitacions i aritmia, i al matí anava a les classes atapeït de somnífers. En tornar a Barcelona tot s’esfondrava. Em trobava quasi sense amics. Unes estranyes al·lucinacions em feien veure el meu cos per dins, com si hi inclogués tot l’Univers. Ni sospitava l’enriquiment per l’esperit de tot aquell trasbals i l’explosió de símbols i d’imatges de les meves visions i somnis. El 1945 vaig passar part de l’estiu al santuari del Miracle, prop de Solsona. Va ser allí, que vaig experimentar una barreja d’idees i sentiments que em semblaren renovar-me profundament.”

“La Teresa tenia catorze anys i semblava que me l’havia portada un vent del nord que sempre m’havia atret, com una <dona d’aigua>. Va crear en mi un foc immens que ens va anar fonent. Parlar d’ella és com parlar de la meva pròpia ànima. Fou la meva salvació, el canvi més important de la meva vida. El fet de concentrar-me en aquella noia em donava un veritable sentit a tot. La soledat fou, però, el meu més fidel company, només il·luminada per l’amor de la meva Teresa.”

“A Madrid hi ha massa grandiloqüència i un esperit de nou-ric. Aquí tot és més democràtic, a un nivell més humà. El poble em va donar una sensació pobre i d’acostumat a ser servil, els veia tots tan llunyans. La distància entre Catalunya i la resta de l’Estat se’m feia gegantina. En tornar de París, era conscient que hauria de posar-me a viute i a pintar, però sense cap ajuda perquè el meu pare s’havia arruïnat. Amb la Teresa vam començar a veure’ns a soles i a la tardor vaig parlar amb el seu pare per formalitzar les relacions. El meu futur sogre només deia que l’important era que ens estiméssim. No perdent mai les esperances, i comptant amb els poquíssim estalvis que havia fet, vam decidir de casar-nos i continuar l’aventura junts. Aquell començament va transformar-me enormement. En la fortalesa de la meva dona vaig trobar un contrapés, que m’equilibrava i em despertava moltes coses a les quals no parava mai atenció. El matrimoni i el naixement dels fills, van contribuir a anar llimant la meva timidesa i por.”

“L’1 de gener de 1956 va néixer el nostre primer fill. L’experiència de l’embaràs i el part em va causar molt de trasbals. Em van semblar d’una bellesa i alhora d’un dramatisme fabulós, vaig sentir pel meu fill una compassió immensa. Era com una obertura més punyent envers els desvalguts. En el món, tot es presentava amenaçador. A Rússia, amb Khruitxov, es van descobrir tots els crims de Stalin. És el moment també de les espantoses repressions a l’Àfrica del Sud, de la invasió i martiri dels hongaresos, de les lluites d’Israel i Egipte.”

“Amb l’aparició de nous aparells, vaig començar a comprar alguns discos. Vaig apasionar-me per Gustav Mahler, Schönberg i Webern. Wagner va continuar essent el meu ídol de sempre, fou motiu de passar nits sense dormir i vaig anar trobant en Brahms el company més perdurable, que he escoltat més durant tota la vida. Mozart, Beethoven, Schumann, em semblen casos culminants de devoció i llurament puríssims al món de la creació artística.”

“L’any 1956 vam començar a passar els estius a Campins, a la falda del Montseny. Vam anar també a París i a la Biennal de Venècia, on jo tenia tres pintures exposades. Vam tornar a Itàlia amb la Teresa l’any següent, per visitar Pisa, Florencia i les ciutats del nord; el record de Fra Angelico fou el més predominant. Encara hi vaig tornar el 1958 quan vaig exposar a Milà i a la Biennal de Venècia. D’allà recordo amb simpatia la visita al compositor Luigi Nono i la filla d’Schönberg, així com als pintors venecians Vedova i Santomaso. Amb el pintor Saura i amb Jacas, vam fer una visita a Ravenna i a Bolonya.”

“A Barcelona vaig tenir el gust de poder conéixer Marcel Duchamp, ja que aquell estiu va tornar a la Costa Brava. Ell tornava a tenir un paper molt important a Nova York, on vivia. No em va estranyar que em parlés amb duresa del poc originals d’algunes de les últimes tendències i que costés tant de trobar artistes nous realment interessants. Em va semblar molt sa que tingués la franquesa de parlar sense embuts de la manca de preparació de molts d’ells. La seva amistat i contribució a fer que jo mateix sortís de l’anonimat als EUA és un dels meus més grans orgulls.”

“El naixement de la nostra filla, Clara, ens havia omplert de nova llum , seguint el joc de clarobscurs de tota vida humana, doncs van venir la pèrdua del meu pare i del pare de la Teresa.”