SAVIESA DE GOS
Xavier Massot Martí, de Lleida estant
Director: Ruben Alves
Actors: Rita Blanco, Joaquim d’Almeida, Roland Giraud, Chantal Lauby
Valoració: Bona. 7 sobre 10En aquesta ocasió, el títol de la pel·lícula està ben traduït, anunciada aquí com “La jaula dorada”. La pel·lícula més vista a Portugal el 2013, no va ser cap casualitat, en tractar un tema que els portuguesos, per desgràcia coneixen prou bé: el drama de l’emigració que semblen cíclicament condemnats a repetir. El director podia haver caigut en el tòpic fàcil, però ens sorprèn gratament que en ser el seu primer treball, embolcalli el drama en un aire de comèdia. Ens fa veure i entendre, sobretot gràcies a la gran interpretació de Rita Blanco i Joaquim d’Almeida, el perquè de l’amargor de molts portuguesos, que viuen acomplexats als països d’acollida, el perquè del seu enyorament, la “saudade”, la “morriña” que també diuen els gallecs.
Però, aquesta mateixa reflexió la podem fer extensiva del que pensem al nostre país sobre molts gallecs, o en els darrers temps, sobre molts romanesos. Quan algun d’aquest col·lectiu no es comporta bé, els atribuïm tots els mals, però quan es comporten bé, els tenim per molt bones persones i molt treballadores, però quasi mai fem un esforç per entendre’ls per interessar-nos per la seva cultura, el seu país. És clar…són emigrants, són els nostres emigrants. Què aviat oblidem la gent d’aquí quan anava a la verema a França o a les fàbriques a Alemanya o a la construcció a Suïssa. I això passava als anys 60! Tan ràpid oblidem? Els néts d’alguns d’aquells emigrants, han passat a ser els botxins xenòfobs a casa nostra davant dels romanesos (Badalona), magrebins (Vic) o orientals o de la gent de color.
Una altra vegada que sentiu parlar amb una llengua que no coneixeu, no us aparteu d’ells, ni desvieu la mirada. Si us pregunten alguna cosa, d’entrada contesteu en català, i si veieu que no ho entenen feu-ho en castellà. Si teniu a casa, fent feines domèstiques, alguna persona que sigui d’una altra nacionalitat interesseu-vos pel seu entorn i el seu país. Si podeu, parleu-li en català. Si teniu temps i ganes, pregunteu-los si volen aprendre el català, si van a classe, orienteu-los. Encara millor, si teniu coneixements i ganes, oferiu-vos a ensenyar-los el català, ja sigui formant el que s’anomena parelles lingüístiques o donant-los-hi classes directament, si us veieu amb cor. Com vàrem fer als anys seixanta. Tornem-hi. Penseu que la nostra llengua necessita nous parlants. Penseu que si aprenen la llengua, s’adhereixen a la construcció d’un nou país, són voluntats que anem sumant al nostre procés de construcció nacional.
Tot això m’ha fet reflexionar aquest film. Del seu director, penso que en sentirem a parlar molt i bé a partir d’ara. A destacar la música triada, sobretot “Uma casa portuguesa”, de la incomparable Amàlia Rodrigues, i el darrer fado cantat per l’actriu Wallenstein. Tornant als portuguesos, no és estrany que davant d’un país intervingut, on s’ha reactivat amb tota la cruesa l’onada migratòria, molts es deuen preguntar, per a què van fer una revolució modèlica. Allò va aturar la sagnia colonial, però la resta de mals de Portugal, amb els anys s’han reproduït. En això coincideix amb Espanya, en 35 anys s’han tornat a reproduir els mateixos mals que es patia amb les dictadures dels dos Estats. Els ibèrics estan fatalment destinats a aquest destí, o més aviat és encara la conseqüència de no haver fet net sobre les dictadures i el no haver esborrat la mentalitat imperial? Aquesta mentalitat depredadora xuclava abans de les colònies, però en perdre l’imperi, ha xuclat de la mateixa població. Raons sobrades perquè els catalans marxem d’aquesta dinàmica com més aviat millor. Otelo Saraiva de Carbalho, un dels autors de la revolució dels clavells es preguntava fa poc: “Vam fer la revolució per a perdre altre cop la independència? Per tornar a fer fora del país la nostra gent?”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!