PEL TIROL ITALIÀ I EL VÈNETO

Havent passat uns dies pel Tirol italià i el Vèneto, la primera sorpresa va ser assabentar-me de l’abdicació del Rei. Per un cop que veig un desig complert, un fet històric, i no estic present al meu país! Llàstima, perquè segurament ho haguéssim celebrat amb cava. Però en aquest viatge, les sorpreses van ser de tots els estils i en tots els ordres, incloent-hi el polític. És el que tenen els viatges, quan un va amb els ulls i les orelles ben obertes per intentar copsar els mínims detalls de la realitat que ens envolta. Només cal preguntar-se què en sabem la majoria de catalans dels moviments sobiranistes del Tirol italià, del Vèneto o del Friuli? Allò que els historiadors anomenen la “qüestió Adriàtica” és una història complexa que ha portat en cent anys a diversos canvis de fronteres entre la República de Venècia, Àustria, Itàlia i l’antiga Iugoslàvia. Com la majoria de catalans vaig aterrar a l’aeroport de Venècia desconeixent, per exemple, que en aquest territori s’hi parlen i són reconegudes legalment tres llengües: l’alemany en la seva varietat dialectal del tirolès, l’italià i el ladí (també anomenat friülà o reto-romanç).

El Tirol és una regió formada actualment per tres zones perfectament diferenciades administrativa i políticament: el Tirol austríac, l’Alt Adige i el Trentino. El tirolès, és la llengua parlada i reconeguda també per part d’Itàlia a partir de 1958, quan es va concedir una àmplia autonomia al territori del Tirol del Sud. Una autonomia que conté un pacte fiscal pel qual la regió recapta tots els impostos i dóna a l’Estat italià el 10% dels mateixos. El 10% i des del 1958! Aquesta capacitat recaptatòria es nota en molts sentits, sobretot en la xarxa de comunicacions i serveis públics, però sobretot en aquests temps de crisi, la província més rica d’Itàlia té un deute públic pràcticament inexistent, que s’atansa al 0. I l’atur també ofereix unes xifres envejables als nostres ulls.

Però amb el senyor Monti, Itàlia va començar a demanar-li més diners al Tirol del Sud. Ni més ni menys que li reclama uns 15.000 milions com a quota corresponent al deute italià. Aquesta història per aquí ja la coneixem. La diferència és que qui té
els diners en aquest cas, són els tirolesos. Aquesta reclamació ha disparat tots els mecanismes d’autodefensa política dels tirolesos, que han anat donant més suport a les forces sobiranistes, fins i tot ja s’estan plantejant la possibilitat de celebrar un referèndum sobre un projecte de Constitució pròpia.

La diferència lingüística es nota força a tota la zona de les Dolomites, també a poblacions com Merano, Brixen o Bolzano (Bözen), menys a Trento, on l’italià té més presència. Per res se senten alemanys, però sí germànics (subtil diferència que els mediterranis encara no sabem apreciar). La seva llengua és una variant de l’austro-bavarès, encara que oficialment a les escoles es diu que s’ensenya l’alemany. La cosa es complica quan un s’assabenta que a les zones tocant amb la regió veïna del Friuli es parla una altra llengua com el ladí o reto-romanç, llengua avui partida en tres zones sense continuïtat geogràfica (a Suïssa, Itàlia i Eslovènia). Sembla increïble que en una franja de territori relativament petita puguin existir llengües totalment diferents, i que dues d’elles tinguin l’origen en el llatí. Suposo que ells poden dir el mateix quan s’assabenten de l’existència del català i l’aranès.

Com sempre, tota aquesta complexitat és producte dels diferents conflictes bèl·lics que han patit aquests territoris en els darrers 100 anys. La República de Venècia, abans de la reunificació italiana, dominava tot el Vèneto, el Friuli i sobre bona part de l’actual costa eslovena (on encara es parla el ladí) i de Dalmàcia. L’imperi austro-hongarès va reforçar aleshores el seu domini sobre tot el Tirol i el nord del Friuli. Itàlia va entrar a la Primera Guerra Mundial, amb l’objectiu d’annexionar-se el Tirol i recuperar la part eslovena que havia format part de la República veneciana. Finalment, només va poder tenir el Tirol del Sud i una part de la península d’Ístria, entorn de la ciutat de Trieste.

A banda d’aprendre aquesta lliçó d’història i de cultura, el viatge m’ha servit per admirar autèntics espectacles naturals com les Dolomites. Per qui l’interessi, us recomano començar la visita des de Cortina d’Ampezzo, donar la volta pel pas de Tre Croci, contemplar el meravellós llac de Misurina i les colossals Tre Cime di Lavaredo, anar cap a les boniques valls del Fassa i arribar a Bolzano. Des d’allí, anar a Ortisei o Bressanone i pujar fins al port de Pordoi. A la baixada contemplareu les impressionants valls i Dolomites que condueixen a Merano, famós centre termal des de temps dels romans, ciutat digna de visitar-se.

Imprescindible és anant cap a Verona, aturar-se a Trento, on encara podem imaginar amb absoluta fidelitat com era una ciutat renaixentista. Sortint d’allí i com a final dels espectacles naturals a contemplar, anar fins a Riva del Garda, seguir tot el llac Garda (el més gran d’Itàlia), aturant-se a Malcesine i entrar a Verona, ciutat monumental i digna de veure en detall. Per acabar de tenir una visió completa del Vèneto (la ciutat de Venècia és un món a part), podeu atansar-vos a Vicenza, ciutat Patrimoni de la Humanitat i contemplar la meravella única del Teatre Olímpic, la darrera i més completa obra de Palladio (les seves obres són per tota la ciutat) o visitar la bella Pàdua. La darrera sorpresa agradable és que des d’aquest mes de juny la companyia AlitalliaAir One ha encetat vols directes entre Barcelona i Verona.

De cara a nosaltres, els catalans, realitats com les del Tirol, el Friuli, la Vall d’Aosta o Sardenya (totes amb llengües diferents de l’italià), fan que el possible suport d’Itàlia a les aspiracions d’independència de Catalunya, no es vegin amb massa simpatia d’entrada. Però, ja sabem que els italians tenen un olfacte força fi pels negocis i que finalment, per fortuna per nosaltres, la seva postura es guiarà estrictament per criteris econòmics, o sia, per si poden fer negocis.

Afegeix un comentari