SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

21 d'abril de 2014
Cinema, Cultura
0 comentaris

EL LLENGUATGE DEL PODER

Com un jove llicenciat d’esquerres pot comprometre’s amb un polític banal de dretes? Aquest és el fil conductor de la comèdia àcida del director Tavernier, on mostra les interioritats i absurditats de la política exterior francesa (paradigma de moltes altres diplomàcies occidentals), encarnades pel ministre d’Assumptes Exteriors Taillard de Worms (nom figurat de Dominique de Villepin), obsessionat amb l’inici del conflicte a la regió africana dels grans llacs (Ubanga), pugnant per aturar la influència dels nord-americans en aquella regió i en l’embargament internacional a l’Iran.La contractació no oficial d’un jove llicenciat i escriptor d’esquerres, com especialista “a l’ombra” (per saltar-se el “cupo” dels assessors) en llenguatge, és a dir, en fer els discursos del ministre. Feta la llei, feta la trampa. Sense sou oficial, sense despatx assignat ni adscrit a cap dels molts departaments subdividits dintre de l’Administració, el protagonista aprèn de pressa les regles per sobreviure enmig de la lluita per justificar la preeminència de cada departament per damunt dels altres.

 

El ministre queda retratat com el típic polític amant de les grans frases, seguidor de les màximes d’Heràclit, que interpreta a la seva manera, pagat de si mateix, creient-se un bon escriptor i que aviat mostra unes certes obsessions en la simplificació dels objectius immediats (que poden canviar en 24 hores), en l’ordre absurd i desmesurat dels petits detalls com la mida dels folis, del format de la lletra dels informes, i sobretot de subratllar amb uns determinats retoladors grocs tot el que cau entre les seves mans, des de llibres, informes, discursos, etc.

És l’exemple del típic polític que sembla fer moltes coses, que va d’un assumpte a l’altre sense moure’s gairebé del lloc. Influenciable per qui el sap portar (sempre apareix l’astut funcionari que les ha vist de tots els colors), l’acció avança en un garbuix de fer i desfer en situacions altament delicades, que el ministre en la seva inconsciència tracta com si fossin qüestions menors i intercanviables. L’escena final és paradigmàtica, doncs després de rebutjar repetidament els discursos elaborats pel nou funcionari, és el vell llenguatge del primer informe el que fa quedar al ministre com un polític de talla internacional. Com sempre, salven les situacions els alts funcionaris de l’Escola Superior de l’Administració, els autèntics suports que aguanten l’Estat jacobí. La conclusió és que el ministre queda com un autèntic insensat, rodejat de glamur, però vuit de contingut. Us recorda a algú dels successius governs de Madrid? Potser la llista seria massa llarga.

En definitiva, és una pel·lícula que amb un somriure, ens fa reflexionar lleugerament sobre les entranyes absurdes del poder, i sobretot la buidor del llenguatge dels polítics. Aquests són els autèntics especialistes del llenguatge, per semblar que diuen coses, sense dir absolutament res contrastable amb la realitat. Mostra críticament la decadència de la “grandeur” de França i la resistència a reconèixer la pèrdua d’influència al món de qui va tenir un imperi i ja no el té. Us sona un tal Margallo?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!