SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

27 de març de 2014
0 comentaris

UN CLÀSSIC, ACUSAT DE PEDERÀSTRIA

“El convit”, el “El banquet”  o “Symposion” de Plató és aquell llibre discutit que gira entorn de què és l’amor. Per alguns, un dels més significatius de la cultura clàssica; per d’altres, una defensa oberta de la pederàstria, enmig d’una casta aristocràtica que la defensava (no així el sector més popular), alhora que també justificava l’esclavitud i el paper de la dona simplement com a procreadora. Una societat que cada quatre o cinc anys encetava una guerra i que encara molts creuen que fou un punt culminant de la civilització.

El primer a parlar és Fedre: “El sentiment que ha de dirigir la conducta dels qui volen viure honestament, no l’infon en l’ànima tan bellament com ho fa l’amor. Només els qui estimen accepten de morir per un altre”.
Pausànias: “Una acció realitzada amb bellesa i rectitud esdevé bella, lletja, si la rectitud hi manca. No tot amor és bell i digne d’elogi; només aquell que ens impulsa a estimar bellament”.

Continua Pausànias: “Els homes de poca qualitat estimen dones i adolescents sense distinció; després, estimen més llur cos que no pas llur ànima i, finalment, els trien com menys intel·ligents millor, mirant només la satisfacció del seu desig. És més bell d’estimar obertament que no pas d’amagat, i molt millor estimar persones nobles malgrat no siguin tan belles. Complaure indignament un home indigne serà un acte lleig. Però aquell qui estima el carácter d’una persona, és un amant fidel durant tota la seva vida, ja que es fon amb allò que és estable. Quan és capaç de contribuir a la formació de l’altre, únicament aleshores lliurar-se a un amant és un acte bell”.

Erixímac: “Afavorir les disposicions bones i sanitoses del cos és bell i necessari, però afavorir les tendències dolentes i malsanes és vegonyós. Cal complaure els homes de bons costums per tal que els qui encara no ho són puguin esdevenir-ho. L’amor mesurat i just en l’acompliment de bones obres és el que té la força més gran i ens proporciona una felicitat completa, perquè aconsegueix ésser amics els uns amb els altres.”

Aristòfanes: “Els homes que es tenen un amor recíproc, reuneix la nostra antiga naturalesa, de dos éssers en fa un de sol. El desig i la persecució d’aquesta unitat és allò que en diem amor. Quan arriben a l’edat viril estimen els adolescents, puix que llur naturalesa no els inclina ni al casament ni a la paternitat; però s’hi veuen obligats per la força del costum. Quan troben aquell que és la seva altra meitat experimenten un sentiment meravellós d’amistat o d’amor i no volen separar-se. Els qui viuen junts durant tota la seva vida són els qui no sabrien dir què volen esdevenir un per l’altre. La raça humana assoliria la felicitat si cadascú trobés l’estimat que li correspon.”

Finalment intervé Sòcrates: “Qualsevol home que desitgi quelcom, desitja allò que no està al seu abast i que no té en el present; el seu amor i desig existeixen en virtut d’allò que ell mateix no és i que li manca. Puix que la saviesa és una de les coses més belles i l’amor és amor de la bellesa, cal que l’Amor sigui un filòsof, que es trobi entre el savi i l’ignorant. És mitjançant la possessió de coses bones que la gent feliç és feliç. L’amor és el desig de la inacabable possessió d’allò que és bo.”

“Tots els homes són fecunds segons els seu cos i la seva ànima, i la nostra naturalesa a certa edat, desitja procrear. La procreació és quelcom de perdurable i d’immortal. Cal que l’amor, amés de desitjar el que és bo, desitgi la immortalitat. La naturalesa mortal cerca la continuïtat de la seva existència i la immortalitat. Només pot aconseguir-les per la procreació. Els qui són fecunds segons el cos es giren més vers les dones, perquè creuen que la procreació els obrirà el camí de la immortalitat. Els qui ho són segons l’ànima engendren el pensament, propi de tots els poetes i artesans que anomenem inventors, la més important i bella és la que s’aplica a l’ordenació de la comunitat, que rep el nom de sensatesa i justícia.”

“Cal comprendre que la bellesa és una i la mateixa en tots els cossos. Cal tenir per més valuosa la bellesa de l’ànima. Després dels comportaments cal conduir l’amant a les ciències perquè de nou en vegi la bellesa, en el camp sense límits de la filosofia. Aquest és el moment en què la vida de l’home val la pena d’ésser viscuda: el moment en què contempla la mateixa bellesa.”

Alcibíades clou les reflexions fent l’elogi de Sòcrates: “Si algú tingués interès per escoltar els discursos de Sòcrates, de primer li semblarien del tot ridículs, per la mena d’expressions que els embolcallen. Sempre sembla que diu el mateix. Però si hom pot veure llur interior, trobarà que són discursos intel·ligents i que contenen imatges de virtut en gran quantitat, que tendeixen al màxim bé, a tot allò que ha d’ésser l’objectiu de tots els qui volen esdevenir uns homes de bé.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!