CONTRA EL RACISME I LA XENOFÒBIA

De vegades sembla un petit miracle que es puguin fer encara pel·lícules valuoses, petites joies amb poc pressupost, bons actors, un guió ben estructurat i una història que dissecciona la realitat sense artificis. Aquest és el cas del film serbi “Al nacer el día” (Kad Svane Dan), que explica la veritable història dels camps d’extermini nazis que es van crear al mateix Belgrad.El mèrit de la pel·lícula és que no es queda només amb reviure la història, sinó crear una autèntica paràbola amb la situació actual, sobretot als països de l’antic Pacte de Varsòvia. Sembla que el règim soviètic hagués parat realment el rellotge del temps, i en caure aquest, haguessin reprès totes les ideologies, tots els odis i els sentiments racistes que l’estalinisme havia contingut i tapat durant 45 anys, com si només hagués estat un parèntesi.

 

Amb una sòbria i excel·lent actuació dels actors revivim la tragèdia dels jueus, però també l’antisemitisme actual i sobretot el reviscolament de la persecució als gitanos eslaus, doncs les comunitats jueves actuals en aquests països són molt petites i discretes. Paradigmàtic és el diàleg entre el protagonista i el rabí, quan li diu que de tot allò ningú se’n vol recordar, torna a passar i ningú reacciona, com si el món “no hagués après res”.

Molts dels joves actuals no volen saber res d’aquell passat, per no assumir-lo com a propi, i per tant, amb el perill de tornar-lo a repetir. Les comunitats gitanes a tots els països eslaus se’ls margina, no s’intenta integrar-los de veritat, reforçat amb els
prejudicis que els tracten a tots com si fossin delinqüents. A l’Europa occidental la situació no és gaire millor, ja que la desqualificació i la discriminació s’estén a tots els emigrants que procedeixen dels països de l’est. Potser és pitjor, perquè al damunt no es fa cap diferència entre romanesos, polonesos o hongaresos, i no diguem entre gitanos o zíngars magiars o romanesos, siguin aquests nòmades o no, i la resta dels eslaus empesos a emigrar a la recerca de treball per poder viure.

Aquest rebuig el tenim aquí, però també a Itàlia, a França (pàtria dels drets humans) o a les molt civilitzades Gran Bretanya i Suïssa. Hauria de ser motiu de profunda reflexió que no podem permetre que es torni a repetir la trista història de l’exclusió i la por al foraster, com a boc expiatori dels mals que patim, dels quals els veritables causants són el sistema capitalista neo-liberal i l’especulació financera, i no les pobres víctimes dels emigrants i els nostres aturats estructurals.

Els delinqüents no són els que venen amb pasteres, els que regiren els contenidors d’escombraries, els que dormen al ras o als caixers automàtics. Els veritables causants de la catàstrofe viuen protegits pels sistemes legals dels Estats democràtics, per les fortunes que paguen advocats per no pagar impostos i escapar a la justícia, i pels paradisos fiscals que aixopluguen els diners que roben a tots els
ciutadans. Aquesta és la crua i trista realitat. Quan passa tot això, encara podem dir que vivim en societats civilitzades?

Afegeix un comentari