27 de juliol de 2014
0 comentaris

Jung, a vol d’ocell 3

En conversa onírica amb la seva ànima, aquesta l’insta a acceptar la seva pròpia follia, part intrínseca d’un mateix, per tal d’evitar ser-ne víctima. Cal reconèixer, doncs, la part irracional de la vida, sense la qual la vida és incomprensible. El manicomi esdevé un vaixell en un mar agitat que simbolitza clarament l’inconscient pertorbat per l’autorecerca. El Sol surt, el mar es calma i un arbre gegantí emergeix, amb copa que toca el cel i arrels a l’infern. L’arbre mitològic que estructura el món no l’impressiona: ell ha vist ja el caos i sap que el caos pren el lloc del “camí”, de cara al nou temps, en l’encarnació progressiva de la divinitat. La imatge del Déu crucificat amb els dos lladres, un dels quals anirà al cel i l’altre a l’infern, li serveix per a pronosticar la condemnació, la mort de la meitat del nostre ser més baix. Entra a un teatre on s’hi representa ‘Parsifal’, de Wagner, i es transfigura en actors i públic. Especialment, quan es treu l’armadura de Parsifal i va en camisa blanca de penitent a rentar-se a la font mística, comprenem el seu assoliment de la comprensió del si-mateix en profunditat. Disserta sobre l’acceptació de l’alteritat en un mateix: cal despertar el “fill de la terra” com el mag Eliseu ressuscita un nen sunamita. La seva ànima se submergeix en la foscor i li treu a la llum armes antigues, instruments de fetilleria, catàstrofes, epidèmies, fam, por. Tot ho accepta humilment el visionari, car tot ho reconeix com a seu. Accepta la seva indigència i animalitat. Només es pot ser “lliure” (diu) reconeixent déus efectius per si mateixos, car, en cas contrari, hom esdevé esclau, ni que sigui esclau d’un Déu. En discussió amb la seva ànima sobre el tema de la màgia, conclou que tot coneixement profund exigeix sacrifici. La tensió del futur en nosaltres força nous camins. Cal fer camí dins d’un mateix. Comprèn el sacrilegi que representaria la vivència simultània de les múltiples possibilitats i capta la infinitud de la “via”. Retroba la imatge de la serp a la creu. En aquest cas, la serp negra es torna blanca en virtut de travessar el cos del crucificat i el seu cap esdevé lluminós. Per mitjà de profuses referències al Zaratustra de Nietzsche, ens avisa que els símbols religiosos coneguts fins ara requereixen transformació i sublimació, mai desaparició, car hi ha perill que l’ànima mori abans que el cos (una altra al·lusió a l’autor del Zaratustra). Cal aprendre a distingir entre el signe i el símbol, doncs. El Déu ha d’emergir de l’aigua nocturna i assenyalar el camí, un camí que consisteix en una paradoxal quietud en tensió que ha de solucionar problemes antiquíssims en formes noves. Pren Filemó i Baucis com a exemple de devoció en una època impia. Procura aprendre de Filemó antiga saviesa hermètica, però no té clar si n’aprèn res, de l’enigmàtic ancià. D’entrada, li sembla que es perd en sofismes, fins que veu la importància de l’irracional. Reflexiona sobre la integració i dissociació alternatives de l’ombra i el jo al llarg de les eres zodiacals. Filemó, l’arquetípic savi més enllà de la dissociació, riu per sota el nas i ens compadeix secretament, mentre ens preguntem si és prou poderós. Jung, després, es guanya la benevolència de les serps enigmàtiques que piquen als incauts. Es referma en la complementarietat dels oposats. Disserta sobre el simbolisme de la serp i l’ocell, amb la seva identitat mútua profunda i conclou que mai la vida havia estat tan incerta i tan tensa. Al·ludeix a un “començament” en espera eterna de produir-se. Conversa amb els primitius i arcaics “cabirs”, vists com a petits gnoms treballadors que comuniquen l’inconscient i la consciència, però també li forgen l’espasa amb la qual ha d’efectuar la separació novament, car és necessari que tot recomenci eternament. Estableix simbòlicament la seva “torre” en un alt cim on gairebé ningú hi voldrà pujar. Accepta, doncs, la solitud “espiritual”. Parla misteriosament amb un penjat, condemnat per haver comès parricidi (per a alleujar el patiment dels seus, segons ell) i que manifesta haver esdevingut habitant d’un infernal no-lloc impersonal i imparcial. Comprèn que per a accedir a la “llum divina” cal assumir la influència “diabòlica”, és a dir, cal unir-se amb la serp primordial, esdevinguda personal. Havent trobat novament Elies i Salomé, els avia lliurement: se’n sortirà sol. Al·ludeix a Odín, ferit de llança i penjat de l’arbre del món; tot acceptant la identitat profunda de les tradicions d’arreu. La serp, l’eterna companya, li narra la història del rei que va concebre un fill per mitjà de la màgia, el qual, de gran, el volia destronar. El rei, incapaç de suportar-ho, provoca la mort del fill, però, mogut per la tristesa, el fa néixer de nou i li permet prendre-li el lloc. Veu que la nit és la mort del dia i sempre cal un nou Sol.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!