PER ENTENDRE ELS BASCOS

No hi ha millor manera per entendre la complexitat i profunditat del problema d’Euskadi que escoltant què diuen els mateixos bascos. Malgrat el bombardeig dels mitjans de comunicació amb seu a Madrid, que tendeixen a fixar esquemàticament els bascos com abertzales i la resta, com a blocs separats, sense matisos, Euskadi, o millor dit Euskalherria, és avui una societat complexa on una part de la població viu i beu encara dels mites i dels orígens ancestrals, una altra part viu amb normalitat la vida moderna, i entre aquests dos extrems existeixen tots els accents i matisos.Tot això i més, és ben viu en la pel.lícula-documental “Asier y yo” (Asier eta biok), en bona part finançada pel micro-mecenatge de Verkami. El realisme és total, doncs són protagonistes reals els que ens parlen, un des de la perspectiva del basc que viu fora de Navarra, l’altre des de la vivència de la lluita del món abertzale. Però, encara són més interessants els personatges que es van creuant entorn d’aquests dos. Són els matisos, els que ens donen una profunditat que ens fa reflexionar.

 

Per acabar-ho d’entendre cal partir que les coordenades mentals en les que es mou bona part del món abertzale, parteix d’una concepció referenciada al mite. Els orígens dels bascos i de la seva pàtria es perden en la nit dels temps, el mateix que la seva llengua. El dret foral o consuetudinari parteix d’un estrany “dret dels Pirineus” indemostrable tant a favor com en contra, puix no existeixen documents escrits. Segons el mite, els romans no van ocupar mai aquell territori, malgrat ser un lloc de pas obligat pel cantó atlàntic cap a la Gàl.lia. Els visigots tampoc els van conquerir, com si els haguéssin oblidat, el feudalisme no va existir (com si els senyorius i els castells no formessin part d’aquest sistema de dominació senyorial). I així fins arribar a l’avui, on la lluita armada arrenca segons alguns de les guerres carlines, sense fil de continuïtat, com una foto fixa, on l’evolució econòmica europea no hagués modificat per a res la vida i el pensament dels bascos. El mínim que podem dir d’aquesta manera de pensar és que resulta paradoxal.

Però potser per això, als abertzales els hi costa molt canviar d’opinió i de posició política. La seva mentalitat no és gaire permeable als canvis de l’exterior. Només l’evidència del fracàs els fa moure’s en altra direcció. Resistència a canviar, que en temps de dictadura els va ser molt útils, però al segle XXI, de societat i pensament líquid, la seva adaptació els hi resulta particularment difícil. Resistència al canvi, resistència a reconéixer els errors, resistència a enfrontar la vida amb d’altres esquemes. Resistència a reconéixer el context internacional. Es pot dir que la diferència fonamental amb els catalans és que aquí configurem una societat més oberta, acostumada als canvis (si’s plau per força), en ser una societat mediterrània, és obligat tractar amb gent de fora, a acollir-los, a l’intercanvi, una societat de barreja, per ser un lloc de pas (molt més que a la banda atlàntica). No hi ha lloc per l’etnicisme. Nosaltres tenim uns orígens i una evolució ben definida que ens ha obligat sempre a viure cap a l’exterior per progressar. Euskalherria, una societat a la defensiva entre l’Aquitània i Castella, basculant sempre entre l’aliança amb França o amb Castella (molts cops per motius religiosos, doncs havia estat refugi natural dels hugonots).

Una de les escenes amb més força és un sopar familiar on la mare de l’etarra declara obertament el seu pacifisme des de sempre (reconeix que no es va alegrar de la mort de Carrero Blanco) i li qüestiona obertament la seva visió al seu fill. Entremig, l’amic i actor que filma el documental va deixant reflexions cada cop més profundes a mesura que avança la pel.lícula, des de la visió del que mira el conflicte amb una certa distància, malgrat sentir-se molt basc, però que topa amb la incomprensió del món de Madrid i el món de Navarra, en no poder explicar els seus sentiments i la seva visió a cap dels dos móns on reparteix la seva vida. La pregunta que li resta sense resposta és la de: què pot més, l’amistat o la ideologia?.

Afegeix un comentari