COMPLOT PER LA PAU

Molt recomanable pel.lícula, que no decau mai en el ritme, que explica de manera molt entenedora la complexitat dels problemes polítics a l’Àfrica. Memorable lliçó de com es construeixen les confiances necessàries per arribar a solucions polítiques, sobretot en un qüestió tan difícil de resoldre com era l’apartheid.Com un monumental castell de cartes, un empresari francès (Jean-Yves Ollivier) va decidir involucrar-se per aconseguir finalment l’alliberament de Nelson Mandela i la fi de l’apartheid. Com havia nascut a Algèria va viure d’aprop tota la guerra d’independència, i com de malament havien acabat els francesos per no voler estendre els drets de ciutadans a tots els algerians. Un milió de francesos van tenir que anar-se’n precipitadament cap a França, expulsats i sense gairebé res del que havien acumulat en aquelles terres. Explícitament ho diu: “Si els afrikaans no volien ser expulsats al mar, tenien que abolir l’apartheid i permetre eleccions lliures”.

 

En la pel.lícula es veu perfectament com entenia la profunditat i la complexitat africana. Anant per fases, primer es va anar guanyant la confiança de diferents actors que no semblaven tenir cap connexió entre ells. Des del President de la República Centre-africana, fins als dirigents de Moçambic i la mateixa Presidència de la República francesa. Per abordar la fi de l’apartheid primer s’havia de resoldre la guerra d’Angola i l’ocupació de Namíbia. Aprofitant tota la seva xarxa de contactes i qualsevol oportunitat que es presentava, va anar teixint una complexa xarxa que finalment va anar donant uns fruits esplèndits.

En el film, es presenta amb tota la cruesa la importància que és establir primer la confiança entre les parts en tota negociació, sobretot si es tracta de problemes internacionals. La paciència, la voluntat de no defallir davant dels contratemps, la de tractar amb personatges a voltes de dubtosa fiabilitat, arriscant de vegades no sols els recursos propis sinó fins i tot la pròpia vida. Tot això és un bon motiu de reflexió per a nosaltres els catalans, davant del repte del nostre reconeixement internacional.

En la cinta es deixa ben clar que el boicot als productes sud-africans no tenia cap efecte real i era contraproduent, fins i tot per als mateixos lluitadors anti-apartheid. Tampoc no podia faltar la visió d’una autèntica farigola-kumbaià, dirigent d’una ONG que no dubta a qualificar al dit empresari com un membre dels serveis secrets francesos. Això ho vaig trobar particularment clarificador. En qualsevol procés polític, el maximalisme i la irracionalitat no guanyen mai, perquè no construeixen mai res. Si volem la perfecció del procés independentista, no aconseguirem mai l’objectiu. Cal aparcar el secundari i anar al fons de la qüestió principal, encara que ens tinguem d’embrutar les mans, encara que tinguem d’empassar una mica de bilis.

El dia que vulguem l’entrada de Catalunya a l’ONU i d’altres organismes internacionals, davant les més que probables garanties o exigències que ens demanaran potències com els EEUU, la Xina o Rússia, serem tan babaus de tancar-nos en banda i no entrar a negociar, encara que ens sàpigui molt greu, o que sembli que va contra els nostres principis? Perquè la Xina, algú està segur que no voldrà garanties sobre el Tíbet? O Rússia no voldrà garanties sobre Txetxènia o Abjàsia? EEUU no voldrà garanties pel que fa a l’OTAN o a Israel?.

És evident que alguna renúncia a nivell internacional haurem de fer, ni que sigui momentàniament, per garantir el nostre reconeixement internacional. Serà, el moment aleshores d’abandonar les utopies i baixar a la política real, la que diu que, encara que no ens agradi, els països no tenen ideals (això ho tenen els individus) sinó que tenen interessos, i com a tals els defensen. Quin serà l’interès de Catalunya? En aquell moment, el reconeixement internacional primordialment, i amb el temps les aliances internacionals que més ens interessin per defensar el nostre país.

A l’endemà de la independència, s’haurà acabat el somniar un país. Es tractarà de construïr-lo i de fer-lo realitat, de veritat. Amb tots els ets i uts. El nostre espai aeri o les nostres aigües territorials les haurem de defensar nosaltres, per això necessitarem exèrcit, no podem ser tan il.lusos de confiar a d’altres aquesta qüestió vital. Necessitarem també un servei d’espionatge i contra-espionatge, com qualsevol estat, com Suïssa. I així tantes altres coses. Penso que el Consell Nacional per la Transició Nacionali hauria de contactar amb Jean-Yves Ollivier i escoltar els seus consells. Recomanaria també als assessors del nostre President que el cerquessin, o persones amb el seu perfil, que de manera discreta, mantenint contactes personals al més alt nivell de les instàncies internacionals, ens ajudessin a aplanar el camí i les dificultats que de segur ens trobarem. Ens podem ser extremadament útils pel que ha de venir, les necessitarem.

Afegeix un comentari