SAVIESA DE GOS

Sortíem de la dictadura i semblava possible. Malgrat que fóu una Transició força imperfecta i sagnant, l’argument que utilitzaven fins a la extenuació els que de seguida vàren omplir-se de renúncies, és que s’havia de consolidar com fos la democràcia, que més endavant resoldríem tots els problemes que anàvem acumulant.

La depuració de les forces i cossos de l’Estat, la depuració de responsabilitats pels delictes i crims del franquisme, la democratització i la independència del poder judicial; la introducció de certs graus de co-gestió en les grans empreses, la reforma progressista de l’estructura econòmica i territorial; la modernització i professionalització de l’Administració Pública; l’acabament dels privilegis de l’Església; la transformació del sistema de transport i comunicació, amb una profunda descentralització; el canvi de model de creixement no basat en el turisme barat i la construcció; un referèndum per triar entre Monarquia o República.

Tot això, els demòcrates no instal.lats reclamàvem dels polítics que treballessin per donar solucions. Van fer la Constitució (a punta de pistola), va ser la primera gran decepció. Continuaven repetint que calia consolidar la democràcia (mai et dèien quant temps), que en una propera reforma s’introduïria el federalisme, es reconeixerien cada una de les nacions històriques, el Senat es convertiria en una autèntica Cambra territorial, es resoldria el dilema Monarquia-República, es limitaria el poder dels partits, etc.

Es va perdre la oportunitat històrica per part dels espanyols de fer un Estat modern, plurinacional, descentralitzat i autènticament democràtic, on per llei fos castigat l’enaltiment de la dictadura, on es reconegués en condicions d’igualtat totes les llengües de la Península. Aleshores va venir el 23-F, i en comptes de prémer l’accelerador per fer totes les reformes pendents, la resposta va ser: hem anat massa lluny. Tot va retrocedir des d’aleshores. Va venir la LOAPA, van venir els GAL i l’especulació (i la corrupció). Més tard, va venir l’Aznar, l’inici de la bombolla immobiliària, la corrupció generalitzada i l’ofensiva contra Catalunya. Ens van ficar en una guerra, va aterrar entre nosaltres els jihadisme. Finalment va semblar que hi havia una treva amb el Zapatero i que podríem tornar a respirar. Només va ser un miratge i un autèntic desastre econòmic i social.

Tot per no voler afrontar els deures pendents des del segle XIX que Espanya té. Modernitzar l’Estat volia dir a Espanya, desterrar la influència de l’Església de la cosa pública, incloure les realitats nacionals en tota l’estructura de poder i de l’administració (perquè ha d’estar tot a Madrid?), refer tota la xarxa de transport, potenciar les zones econòmicament més dinàmiques. En fi, trencar el sistema de classes parasitàries i posar l’Estat al segle XXI.

Però ara el miratge s’ha acabat. Lo bo de les crisis és que fan esclatar totes les contradiccions i fan emergir sense embuts tot el que s’havia amagat. Espanya és un Estat fallit. Un deute públic que no podrà pagar mai, un dèficit comercial crònic, una Administració caòtica i anacrònica, un excés de legislació i normes inaplicables. Una intervenció en l’economia que li substrauen fons i dinamisme a marxes forçades. Totes les institucions de l’Estat desprestigiades i corruptes. L’estroncament de la investigació i l’empreneduria com a motor de l’economia del futur. Un caos i un frau fiscal considerable, amb un sistema impositiu gens re-distributiu. Un reforçament del centralisme que augmenta exponencialment la ineficàcia del sistema i de tots els problemes.

Per això hem de marxar. Quant abans millor. Per resoldre els nostres problemes i superar la crisi. Però també perquè d’una vegada els espanyols afrontin les seves responsabilitats. Que nosaltres no puguem culpar que tots els nostres mals venen de Madrid. Ni que els espanyols continuin pensant que la culpa de tot la tenim els catalans. Hem arribat just al punt del divorci. Quan sigui l’hora definitiva haurem de reclamar el nostre dret més català: la separació de bens.