EL SINDICALISME CAPTIU

El dia que els sindicats de classe (CCOO, UGT, ELA, USO), cap als finals dels 70, van decidir suprimir les “caixes de resistència”, aquell dia van donar el primer pas per formar part del sistema capitalista. Carles Ferrer Salat, un dels creadors de la CEOE, ho va clavar: “Donem-los diners i facilitem les coses als sindicats, quan s’hi acostumin, les coses aniran millor per a tots”. Com a bon coneixedor de la psicologia humana, sabia que una vegada que t’acostumes a una cosa, per por a perdre-ho, fas coses que potser abans et negaries a fer.

Quan els sindicats van començar a acceptar que des de l’Estat els subvencionessin (pel nombre de delegats, pel % de representació) aquell dia van fer un pas més per domesticar-se i anar perdent el caràcter de classe. Quan van acceptar que els augmentessin de manera desmesurada el nombre d’alliberats, i per tant van crear una autèntica elit sindical, van anar perdent el contacte amb els treballadors i amb la realitat.

Quan no en van tenir prou amb les subvencions directes, per mantenir un aparell burocràtic cada cop més gran, es van inventar les subvencions indirectes. En un primer moment amb la creació de les cooperatives d’habitatge (que finalment van fer fallida, deixant un munt de damnificats pel camï), després i fins avui amb els “cursos de formació”, moltes vegades ficticis, o que no es realitzen. Tot això els sindicats ho defensen dient que donen una sèrie de serveis als afiliats i ajuden als aturats. Però la majoria de la població sabem que això no és cert, que el que els interessa és sobretot els diners de les subvencions que reben, ja sigui de la UE, de l’Estat, de les CCAA o dels ajuntaments.

Tot aquest entramat ha tingut per resultat que la desconnexió entre sindicats i ciutadania sigui avui quasi total. Com si visquèssin en una bombolla, quan ha esclatat el moviment dels indignats o bé les plataformes per les preferents, o els afectats per les hipoteques i moltes d’altres, cap d’elles ha acudit als sindicats, com una demostració que ja no confien en els sindicats com a eines per lluitar pel seus problemes.

Això significa ni més ni menys que els sindicats de classe han desaparegut. Només resten les maquinàries sindicals que primer van perdre la combativitat, després han perdut la confiança dels treballadors i… el seu futur quin serà? Res han fet de veritat per aturar les continuades retallades de drets dels treballadors, la precarització progressiva amb cada nova reforma laboral (aquí el PSOE té tanta o més responsabilitat, doncs s’han fet també governant ells). No serveix de res fer una vaga general de…. unes quantes hores! Mai s’han plantejat realment paralitzar el país, cinc dies, una setmana, el que convingués. No s’hi val dir que la gent no els havés seguit, quan ni tan sols ho han intentat.

Em sap molt greu, perquè jo mateix durant una pila d’anys vaig ser delegat sindical, i molts cops et discuties més amb les cúpules sindicals que no pas amb l’empresa. La situació ha arribat a tal punt de gravetat que el comitès provincials de moltes empreses no serveixen de res, perquè no poden negociar res. Molts treballadors quan pregunten per a què serveixen les eleccions sindicals, la resposta és un gran silenci. Avui en dia, l’unic servei que fan els sindicats és a l’hora de pactar pre-jubilacions o acomiadaments encoberts (baixes incentivades en diuen ara).

Per fer més sagnant la situació, la realitat és que un cop estàs fora del mercat de treball, els sindicats no es preocupen dels aturats, sinó és per intentar que s’apuntin als ditxosos “cursos de formació”, no fós que se’ls escapés alguna subvenció. Trist paper en que ha acabat el “gloriós sindicalisme espanyol”, “compañeros!”. La casta sindical instal.lada és tan patètica com quan el senyor Àlvarez de la UGT diu que aquest serè el seu darrer mandat (i ja porta més de 20 anys sense treballar de veritat!), i només és un detall però em venen a la memòria centenars d’exemples de la cara dura que tenen molts, i al damunt es pensen que la gent s’ho empassa.

La única pregunta que ens queda als catalans que encara treballem, és si serviran per alguna cosa quan tinguem de mobilitzar a tota la societat per què no ens aturin l’autodeterminació. El temps ens dirà si encara serveixen o signaran la seva acta de defunció.

Afegeix un comentari

Comentaris tancats.