A les envistes del nou de novembre, d’això que en diem el nou 9 N, hi ha una sola cosa segura: que hi ha un tou de gent que anirà a dipositar el vot i manifestar-se d’una manera formal per la independència de Catalunya. Lamentablement, els qui no hi estan d’acord no caldrà que es moguin de casa: la prepotència del govern espanyol ja els ha fet la feina.
Cal recordar, ni que sigui breument, d’on venim: d’un govern del PSOE que, amb l’aquiescència del PSC, va passar el ribot a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya – ja prou precari -, i d’un del PP, que, un cop al poder, hi va fer una segona retallada via Tribunal Constitucional, alhora que emprenia una sistemàtica destrucció de l’autonomia amb el triple mecanisme d’arranar els senyals d’identitat – supressió de la immersió lingüística, fragmentació del català arreu on es parla, supressió de RTVV i amenaces de residualització a TV3, asfíxia econòmica planificada, recentralització en tots els àmbits i gestió desastrosa de les infraestructures, fins i tot a costa de perjudicar territoris que consideren com a propis, com el País Valencià.
Tot això ha convençut un nombre creixent de gent que dins l’estat espanyol no hi ha altre futur que la dissolució progressiva de Catalunya – i no diguem ja dels Països Catalans – i que calia sortir-ne.
Podem fer un referèndum convocat per Espanya? No. Podem fer un referèndum havent-nos-en transferit la potestat? No. Doncs farem una llei en ús de les competències que tenim reconegudes per a fer consultes no referendàries. No: ni quiero ni puedo, sobre todo, no quiero.
Davant tanta obstinació, va semblar que hi havia una unitat de partits que anava de UDC a la CUP. D’aquesta manera, s’aprova la llei de consultes i immediatament el decret 129/2014. I al dia següent una munió d’alcaldes de totes les tendències – brandant les vares -, es solidaritzen solemnement amb la consulta. Semblava que les institucions anaven a l’hora i amb el mateix pas que el gruix de la gent. Unitat monolítica? Amb l’admissió a tràmit del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel govern espanyol, aviat es va veure que no.
De ben segur que el president Mas va rebre pressions fortíssimes – d’altra banda previsibles – tant des de Madrid com del costat català del Pont Aeri: com és que un partit d’ordre com vosaltres fa el que esteu fent? La il·lusió doncs va durar molt poc, i el decret de consulta fou ràpidament abandonat, creant una tensió fortíssima entre els partits que hi havien donat suport.
Els arguments adduïts – complicacions per als els funcionaris, posar en risc els ajuntament petits, el paper de la Policia Autonòmica… – valen més o menys: però és increïble que ningú se n’hagués adonat abans.
De sobte doncs vam aterrar i ens vam adonar que la frase tan repetida que tot es faria en un marc legal, volia dir en realitat que es faria en el marc legal espanyol, com si fos l’únic possible, i com si la declaració del Parlament de Catalunya de 23 de gener de 2013 sobre la sobirania fos una mera frase retòrica. Si el govern de l’Estat tenia algun dubte sobre què faria Catalunya, ara ja ho tenia clar: cedir un cop més.
I amb això queda compromesa no solament la consulta actual, sinó que es dóna un missatge de feblesa de cara al futur, llevat que canviïn molt les coses.
Ara el portaveu del Govern, Francesc Homs, ha dit que el 9N ja no es pot aturar encara que l’hagin impugnat perquè ja es troba en fase autoexecutòria i està en mans de la gent, dels voluntaris. Això no necessàriament és una bona notícia: no és dir que es farà tant sí com no, amb la institució al davant. Al contrari, és tant com dir que nosaltres prou que voldríem aturar-ho, però és que no hi som a temps.
Sincerament, no és això el que espero del meu govern, que sembla que s’apunti a la idea de convertir la consulta en una botifarrada. Si, com s’insinua, es passa el relleu al Pacte Nacional pel Dret a Decidir o a l’ANC, què hi farem, anirem igualment a votar. Però aquesta ens l’apuntem.
El mal és que tot això va molt més enllà de la situació actual i constitueix un pèssim precedent per a tota la política dels mesos vinents. Els seus efectes potser no es veuran ara, però el missatge que es fa arribar al Govern espanyol és inequívoc: mai i en cap circumstància farem res contra la voluntat del govern d’Espanya. Qui gosarà parlar encara d’una declaració unilateral d’independència? Molt haurien de canviar les coses.
Al contrari: diuen que és possible que després del dia 10 arribi alguna mena de suggeriment, una insinuació de tercera via, no pas d’oferta gaire concreta, per a iniciar un procés de recuperació d’una part de la destrossa de l’Estatut. Evidentment una proposta així serà totalment mancada de credibilitat, i conduiria a una nova agonia, que s’allargassaria mesos i anys, com ja va passar amb l’Estatut. Acceptada així, això seria una rendició en tota regla per part d’un Govern totalment derrotat i sense capacitat de lideratge.
El més important és doncs determinar qui recollirà una herència tan penosa. Quan es va constituir el present Parlament de Catalunya, hi havia molta confusió. Ara es veu prou clar que ja havia passat l’hora que en una mateixa coalició convisquessin independentistes i autonomistes de vol limitat.
És imprescindible doncs anar ràpidament a eleccions, com es va clamar a la Plaça de Catalunya en la manifestació d’Ara és l’Hora. És necessari, a més, que els plantejaments siguin clars. Qui més qui menys, la gent sap destriar les evasives de l’habilitat, i no es pot pretendre confondre les primeres amb la segona. Cal barrar el pas als qui, sense creure en el dret d’autodeterminació de Catalunya, s’han mantingut en l’ambigüitat tot pensant, potser, en la possibilitat de fer-se amb les despulles del naufragi i que amb una nova configuració del mapa polític espanyol es puguin fer ressuscitar la Puta i la Ramoneta i es pugui tornar a la política del peix al cove. Si algú hi creu, que ho digui, però que no fingeixi.
Mentre les coses siguin així, i mentre al configuració interna d’alguns partits sigui la present, veig impossible tota perspectiva de candidatura unitària i força difícil fins i tot pactar un punt en comú redactat d’una manera que resulti creïble.
Queden molt pocs dies per a demostrar que tot això que dic no és un sobtat atac de pessimisme, i de debò que res no m’agradaria més que equivocar-me.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!