SAVIESA DE GOS

Després d’haver vist Madame Butterfly al Liceu, encara comprovo el contrast entre el vell que està morint i el nou que ha de venir. Com una imatge a cavall entre l’Antic i el Nou Règim. D’una banda, l’estètica dels que consideren la música com un luxe i l’òpera com un lloc per mostrar la seva riquesa. D’una altra, per la majoria, van vestits igual que anirien al cinema o a qualque altre espectacle, moguts per l’interés en escoltar una música de qualitat en directe i per fruïr d’una estètica o escenografia impactant. L’òpera ja no és el refugi de l’aristocràcia amb perruca que l’originà, ni tampoc el refugi d’una burgesia que l’adoptà per lluïr les seves fortunes, avui en crisi total. Ni tant sols és ja el refugi dels Prínceps d’Astúries. La música, la cultura avui és molt més que tot això, però també és això, amb totes les seves contradiccions.

La llibertat ha arribat a mitges al món de l’art. Estèticament encara no entenc perquè els músics han de vestir invariablement de color fosc. Potser la música ha mort o estan de funeral? I menys entendré perquè a les orquestres clàssiques les dones tenen una variabilitat més gran que no pas els homes alhora de vestir, aquests molt més encarcarats, en un exercici massoquista que encara no s’atreveixen a trencar. Tampoc vaig entendre perquè després del seu incendi, el Liceu s’havia de reconstruïr al mateix lloc i amb la mateixa estètica que fa cent anys. No s’hagués pogut aprofitar per fer-ho en un altre lloc, sense tenir que expropiar a famílies i cases que havien donat vida a aquella part de la ciutat? No s’hagués pogut resoldre alguns dels problemes que encara té el Liceu (per exemple l’espai entre fileres, la incomoditat dels seients actual o l’absència d’espai per aparcar)?

S’atribueix als artistes unes conviccions ideològiques progressistes. Basades en què? Suposo que té a veure amb aquell invent de l’intelectual integral, com a subjecte polític, com avantguarda de no sé què, que es va inventar al segle XX l’esquerra marxista. Després han vingut les sorpreses i la indignació quan un artista no responia a aquest esquema.

El moll de l’os és la qüestió de la propietat intel.lectual. Fa anys que em sorprèn que els que més defensen aquesta propietat es consideren progressistes sense veure el parany ideològic que conté. És evident que les idees tenen autoria, l’han de tenir. Però han de tenir propietat? La burgesia mitjançant la Il.lustració i la revolució va considerar que tot era propietat, i per tant pertanyia a algú individual. Però jo em pregunto si les idees, no podrien tornar a ser del bé comú. On seríem ara si la idea de la roda fos propietat d’algú? Les grans idees i descobriments, com el teorema de Pitàgores, la llei de gravitació universal, si haguessin generat royalties, haurien facilitat el desenvolupament de les ciències i de la societat occidental?.

El gran argument que em contraposen certs artistes menors és: aleshores de què viuríem? Doncs del treball, nois, que és el més digne. Els músics de fer música en directe, els escriptors de les vendes dels seus llibres, i així successivament. S’acabaria el negoci dels paràsits que no viuen del treball, sinó dels rèdits del treball que un dia van fer. Això, sense comptar amb tota mena d’aprofitats que envolten les arts com companyies discogràfiques, societats d’autors etc.

Quan era músic professional, més d’un cop vaig topar amb la SGAE. Els grups que fèiem música tradicional, quan apareixia algú de l’SGAE per cobrar dels organitzadors del concert uns drets, preguntàvem a qui els donarien aquells diners si nosaltres erem els adaptadors, a voltes autors i sempre intèrprets?. Al poble que les va inventar? Perquè totes les músiques procedien del fons tradicional, i les adaptacions musicals eren nostres. Nosaltres no érem de la SGAE, perquè aleshores havien de cobrar res? Els drets de grups com Chieftains, Gwendal, etc. a qui s’haurien de retornar, als pobles irlandés, bretó, etc? És un absurd més de la mentalitat espanyola. Aquest monstre de l’SGAE, herència directa del franquisme, encara hi han músics “progres” que el defensen. D’entrada ells cobren, com Hisenda, i després queixat i ja ho resoldran. Amb la tecnologia actual, seria més fàcil que fós obligatori tenir el permís explícit de cada músic o grup, per poder cobrar els seus drets, i alhora que fós obligatori que quan lloguessin a un grup, o músic, indiquéssin el CIF de la seva gestora de drets, perquè hauria d’haver llibertat d’afiliació a qualsevol societat d’autors. Ara no, si no dius res, et suposen de la SGAE, una societat i una manera de fer molt espanyola.

És evident que la propietat intel.lectual no es pot abolir o canviar la seva concepció d’avui per demà, però caldria un esforç per justificar uns diners que en darrer terme s’extrauen dels ciutadans per gaudir d’una cosa tant bàsica com la cultura. Són cridats a aquesta reflexió no sols els artistes, sinó tothom que intervé en el camp de la cultura. Espero que en una Catalunya independent, aquesta serà una de les primeres coses que es legislaran, per ser un país més lliure i just. Definitivament, l’òpera dóna per a molt.