Albert Vila Lusilla

Fixeu-vos ara mateix en un contrasentit: el president d’Extremadura José Antonio Monago protesta perquè Catalunya reclama més capacitat d’endeutament, i potser l’obtindrà. No protesta pas perquè Catalunya demani més ingressos ordinaris, en el qual cas potser sí que podria adduir que el que té de més un ho té de menys un altre, tot i que ni així tindria raó. No: si amb gran generositat se’ns concedix d’endeutar-nos més, cap altra comunitat no aportarà res, perquè els nostres deutes els satisfarem nosaltres. Els nostres i bona part dels dels altres, que aquest és un dels efectes del dèficit fiscal amb l’Estat.

Però pensem un moment si, en part si més no, no hi ha en l’acusació un error nostre de discurs. Des que es va inventar el café para todos, no hem parat de dir que el nostre cas és diferent. I ho és, però no pas perquè volguem més, sinó perquè tradicionalment hem tingut menys.

Des que hi ha autonomia, no hi ha hagut ni un sol any en què hàgim estat per sobre de la mitjana ni en finançament autonòmic ni en inversió estatal. Ni tan sols en ocasió dels Jocs Olímpics. Això ja va ser posat de manifest des de bon començament per Ramon Trias Fargas. Però per una sèrie de consideracions, els successius governs de la Generalitat han preferit reivindicar-se davant la ciutadania remarcant l’obra de govern expressable en diners. Durant molts anys el Govern va editar uns fascicles – Passem Comptes – que amb el nom ja indiquen l’orientació. Forma part del mateix fenomen que portava el president Pujol a alegrar-se cada vegada que hi havia una manifestació a la plaça de Sant Jaume, tant si estava en les mans del govern la solució a l’objecte de reivindicació com si no. Sigui amb les protestes  sigui amb el devessall de diners, la Generalitat era reconeguda com a veritable actor polític, cosa que l’any 1980 quedava lluny d’estar garantida.

Afirmar-se alhora comptant diners invertits – carreteres, polígons industrials, escoles, hospitals, serveis socials… – i denunciar la fuga de recursos no és pas incompatible, però queda reservat a raonaments complexos, difícilment reduïble a eslògans, ja que exigeixen moltes paraules, molts nombres i fins i tot alguna oració subordinada.

Això ens ha portat a esbiaixar el discurs. insistint només, i d’una manera confusa, en la singularitat. Cada vegada que algú ha dit o diu que totes les comunitats haurien de ser iguals – econòmicament, és clar – nosaltres, en comptes de fer els escarafalls habituals, ens hi hauríem d’haver apuntat entusiasmats. Reivindicant, això sí, la manera correcta d’entendre la igualtat. L’afirmació de la singularitat afegida a la voluntat de no molestar  ha comportat que el concepte de balances fiscals – i per tant la constatació del dèficit fiscal – hagi fet una aparició molt i molt tardana en el discurs polític bàsic, i a més es fa servir amb intermitències. Ara mateix sembla sembla relegat a les golfes dels malendreços.

Caldria tornar a les bones bases argumentals, i això significa que ens hauríem d’oposar rotundament – ara i adés – a cap base de càlcul de finançament o de límit de dèficit que no prengui com a referència fonamental l’esforç fiscal fet per Catalunya, i per tant el concepte de dèficit fiscal amb l’Estat i el principi d’ordinalitat que en bona lògica n’hauria de derivar. El govern de la Generalitat hauria de rebutjar frontalment qualsevol càlcul de dèficit basat en uns ingressos arbitràriament instrumentats, ni proposar-hi cap alternativa quantificada, i prendre la bandera del volum de la fiscalitat generada a Catalunya. Sobre aquesta base avui encara seria perfectament  viable el compromís a un dèficit zero o quasi (un cop arruïnats del tot no que no ho serà). No volem doncs que ens autoritzin a tenir més dèficit; al contrari, volem no haver-ne de tenir tant, o no haver-ne de tenir gens. Cal inistir que a Catalunya no es gasta més del que s’ingressa, sinó que per mecanismes diversos – bàsicament la LOFCA i incompliment de les disposicions estatutàries quant a inversions estatals o compensacions per manca d’inversió – es genera un dèficit artificial que no pot rebre altre nom que el d’expoli.

Em direu que fent-ho així no resoldrem res perquè, evidentment no ens faran gaire més cas que ara, però a la llarga els raonaments acaban essent rellevants, i el nostre argument ara és que no volem acceptar més el dèficit artificial a què se’ns sotmet. Si no hi ha més remei ens endeutarem de nou, és clar, però que ni de lluny sembli que aquesta és la nostra opció.