Actualment fullejant category

Internacional

Els nostres actes i les conseqüències

Davant la immensa crisi dels refugiats cal no només interrogar-nos i queixar-nos, sinó també cercar solucions, i sobretot, preguntar-nos individualment què podem aportar per trobar una sortida que ens retorni la dignitat.

El primer que cal entendre és que qualsevol acte té les seves conseqüències. El desastre actual de Síria i tot el Llevant no ve de la miopia d’empènyer les primaveres àrabs per després deixar-les penjades per part dels països occidentals, anomenats “democràtics”, cosa que els catalans ja vàrem tastar durant la Segona República amb la falsa “no intervenció”. Com sempre, quan les democràcies parlamentàries no són conseqüents en defensar les forces democràtiques, el resultat no és altre que la ferotgia de la dictadura i allaus de desplaçats civils que cerquen desesperadament una mínima seguretat per poder viure. La classe dirigent europea ha oblidat les lliçons de la darrera guerra espanyola i la Segona Guerra Mundial. Europa ensopega sempre amb la mateixa pedra. Així, les guerres de Crimea i la franco-prussiana, en no resoldre cap dels problemes plantejats per la lluita per la hegemonia, van preparar el terreny a la Primera Guerra Mundial. I al termini d’aquesta, amb l’intent d’humiliació als derrotats amb el Tractat de Versalles, va preparar el terreny a la Segona Guerra Mundial. I al seu torn, el repartiment del món amb els acords de Yalta va desencadenar la guerra freda i el munt de guerres locals a Àfrica, Indoxina i als conflictes armats de Llatinoamèrica (que tot just es comencen a superar-se ara, com en el cas de Colòmbia).

Amb tots aquests antecedents, hem de ser molt conscients que l’intent neoconservador de nou repartiment mundial en acabar la guerra freda, el cas més rellevant de qual fou les invasions d’Irak. Tots els conflictes sorgits per aquest nou repartiment mundial, a més de no resoldre cap problema i agreujar-los, n’ha originat d’altres de pitjors (Ucraïna, Daesh).

Baixant del núvol de la geopolítica, els ciutadans de bona fe europeus i de tots els països occidentals, majoritàriament es fan la pregunta “i nosaltres, què podem fer?”. Sembla evident que la mobilització reclamant més implicació i solucions reals als respectius governs, desmuntant les excuses electorals tornarà a ser el cavall de batalla. Però al cantó de tot això, la implicació individual ha de pressuposar un canvi mental per no considerar als refugiats com gent estranya a nosaltres. Els qui vulguin ser ciutadans d’un món més just han de començar a pensar que els refugiats no són terroristes (els que ho siguin és missió de les forces de seguretat d’aïllar-los, que per això els hi paguem). Ells som nosaltres i a l’inrevés. Què volen, fonamentalment? Algú pot negar que no vulguin tenir un plat a taula, vestir com persones i un sostre mínimament digne per viure? Això és molt diferent al que aspiren la majoria de les famílies occidentals? La diferent forma de vestir o sentir la religió és tan fonamental per no considerar-los humans?

O comencem a experimentar aquest canvi mental, o els que neguen aquesta necessitat, no poden dubtar que les  conseqüències de deixar abandonats a la seva sort a milions de refugiats només poden generar molt odi, desarrelament, i amb tota seguretat, noves fornades (i no pas poc nombrosos) de terroristes. I d’aquí a cinc anys, quan aquests actuin i ens facin mal, quan ens acusin d’haver-los tractat pitjor que a gossos, què els hi respondrem? Que ni tan sols vam intentar canviar mentalment a nivell individual?

 

Davant la immensa crisi dels refugiats cal no només interrogar-nos i queixar-nos, sinó també cercar solucions, i sobretot, preguntar-nos
Llegir més