Govern de Catalunya, continuïtat i noves perspectives

Govern de Catalunya, continuïtat i noves perspectives. Endavant sense ensopegar.

Martí Teixidó. Professor estat de política de l’educació.

Ha coincidit el nou Govern de Catalunya amb en canvi de Govern d’España. Ara correspon continuïtat en el moviment àmpliament estès per establir una nova relació de Catalunya amb España. Als ciutadans declarats independentistes a partir de 2010 s’hi van sumar ciutadans que ja no veien altra sortida que la independència per aturar les contínues restriccions a l’autonomia i agressions judicialitzades al darrer Estatut de Catalunya  de 2006 aprovat per les Cortes (Congreso y Senado) segons els procediments legals de l’Estat, acceptat amb retallades i referendat pel poble de Catalunya i signat i rubricat pel Rey de las Españas –així se’n deia- quan no es deia: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española” (Constitución Española, 1978, art. 2),

Tanta gent al carrer cada any, des 2010 i 2012, gent que es sumava a demanar la independència davant la intenció del govern de majoria populista de reduir Catalunya. Amb trenta anys havia consolidat el coneixement de la llengua, una iniciativa econòmica oberta al món però bloquejada motiu pel que empresaris reclamaven (corredor mediterrani, hub d’aeroport 2006). Catalunya formava part d’España però per llengua i cultura, per iniciativa econòmica i per autonomia en legislació no hi confiava i s’obria al món directament.

Entre 2012, quan el president de la Generalitat es posa al davant del clam pel dret a decidir, per la independència, pel procés i 2017 s’ha succeït: majoria política 27-S, referèndum 1-O, proclamació de la República Catalana 27-O. Suspensió del Govern de Catalunya 28-O. La majoria social activa va legitimar una majoria política al Parlament. El Gobierno de España va activar l’acció judicial amb la Fiscalia i va activar també una contramajoria social, contramajoria d’opinió pública construïda fora de Catalunya.

L’aspiració a la independència és una finalitat pels qui es defineixen com a independentistes. La independència és una conseqüència derivada inevitable per a molts d’altres i no és la causa de la situació actual de Catalunya. Repetim-ho, la causa és que el Gobierno de España no va acceptar l’Estatut de Catalunya de 2006 legalment aprovat com a desenvolupament de la Constitución Española i per tant constitucional. Van trencar el pacte amb l’aparell d’estat i el poder judicial. Una vegada més hem perdut la guerra i els països europeus no ens han auxiliat com no ho van fer el 1936. Que el legalisme absolut i unilateral d’España no s’estengui a Europa com ho va fer el cabdillatge militar amb el feixisme.

Superficialment es parla de diàleg i s’identifica amb parlar. El nou Gobierno de España ha de parlar amb el nou Govern de Catalunya. No dissimulem, no serà d’igual a igual basat en la confiança i per tant no pot ser diàleg. Hagués pogut ser mediació amb l’acceptació per ambdues parts d’una intervenció externa. Sols queda la possibilitat de negociació on cada part defensa la seva posició màxima però fa el possible per arribar a un acord. Caldrà anar rebaixant posicions entre la independència a la que s’ha arribat per motius evidents i la “indissoluble unidad de la Nación espanyola” que finalment Catalunya va acceptar per arribar a un acord de transició. Res més desajustat de la realitat (física, històrica i cultural) que la indissoluble unitat de la nació encara que hagi quedat escrit. Les falsedats o errors no es converteixen en veritat pel fet d’estar escrites.

Amb una anàlisi conceptual ja es pot entendre però serà millor fer una anàlisi empírica dels processos geogràfics històrics. La nació apareix a la France dels Il·lustrats racionalistes i del despotisme il·lustrat per aplegar tots els pobles i regions amb una llengua (l’escola) unes lleis (el dret) i un mercat interior  (l’economia). La nació apareix als estats alemanys amb els il·lustrats romàntics i la identificació cultural amb una llengua i uns costums heretats. El model francès unifica amb la llengua i el dret i considera inferiors les altres llengües i identitats històriques. El model alemany convida a integrar-se en un mercat únic construint un Estat federal que gestionarà sols unes competències comuns cedides lliurement pels estats que governen el seu territori. Als Estats Units d’Amèrica el procediment és invers: arriben  grans contingents d’immigrants del segle XVIII de molt diverses procedències (Eïre, United Kingdom, Deutschland i esclavitzats d’Àfrica; de Magyarország, Polska, d’Éire i Italia a finals del segle XIX i ja al segle XX de México, Xina, Índia). Els territoris es van anar organitzant en estats que s’uneixen i creen una nació amb llengua comú, festa nacional i tradicions generalitzades sens perjudici de la nacionalitat d’origen.

 Mapa de les Españas de 1854 que està a la Biblioteca Nacional de Madrid.

La realitat de las Españas és diferent. Eren quatre: l’España uniforme constitucional (Castilla, Andalucía…) l’España incorporada (Aragó i Catalunya…) l’España Foral (Euskadi, Nafarroa) i España separada (Portugal) que completaria la Unitat Ibèrica. Amb una història que va consolidar llengües i cultures diferents entre romanització i arabització es té un model que més aviat s’assembla al dels estats alemanys federats. En aquest cas, Iberia seria un estat federal de quatre nacions-llengua que caldria reconèixer: galaico-portuguesa (potser Purtugalia), castellano-andaluza (potser Hispania), catalana,  i basca-navarra. Potser Asturias Aragón, Cantabria son territoris que haurien de fer opció per una o altra organització sense renunciar a la seva  particularitat. Igual que Valh Aran, Illes Balears o País Valencià mantindrien les diferències  amb Catalunya formant la Catalònia). Ibèria seria la federació de quatre estats nació.

Resultat d'imatges de Mapapenínsula ibérica

“… que la Terra no és partida com un mapa mal pintat i que això és una mentida de molt mala voluntat” (Jaume PIcas)  Pintem bé el mapa d’Ibèria amb els colors de les llengües i cultures.

La realitat d’un món d’economia globalitzada duu l’activitat productiva a països de més baix cost i activa el reflux de la immigació de grans col·lectius a països de major nivell de vida. Són col·lectius foragitats de la seva terra però que duen una llengua, unes tradicions i una cultura. Hauran de trobar el punt d’acomodació al país de recepció amb la seva llengua, formes familiars i serveis públics mantenint elements identitaris que no entrin en contradicció frontal (com seria la poligàmia legal, l’ablació corporal, el consum públic de drogues dures…). La nació té unes bases en un passat comú: llengua, dret i cultura i avui la nació també ha de tenir un projecte comú amb finalitats compartides gestionant l’evolució necessària.

Retornem a la trobada de negociació. Arribats a la situació actual, Catalunya posa sobre la taula la independència (consulta 2014, referendada 2017) front a la indissoluble unitat (transició constitucional 1978). Certament, a Catalunya s’ha arribat a una majoria clara que no és suficient per convèncer de la independència a un gran nombre de ciutadans de Catalunya (tots han de ser escoltats, no els de fora). Catalunya pot  reduir  la independència política i acceptar ser un estat lliure associat i col·laborador. Això amb la perspectiva de reformar l’Estat unitari per a tots els pobles d’España i esdevenir Estat federal, amb monarquia o república. En altre cas, tenir un Govern es redueix a administració i a tenir un Parlament com a entreteniment.

En tot cas, Catalunya, després de tot el que ha patit, no pot anar més enrere d’un pacte fiscal com el règim foral ja contemplat a la Constitució i del reconeixement total dels drets lingüístics i culturals com a poble que sap respectar la diversitat interior actual.

D’una manera o altra s’ha de garantir:

  • La independència en llengua, cultura, educació i comunicació.
  • La competència compartida en polítiques socials, d’habitatge, de comerç, de recerca científica tecnològica, de seguretat interior, de justícia, hisenda i comerç exterior.
  • La participació en polítiques de gran territori: energia, transport (ferrocarrils i autopistes, ports i aeroports), telecomunicacions, aigua i  residus
  • La vinculació a polítiques de defensa i diplomàcia exterior (amb participació per a representació de Catalunya).

I Catalunya serà un Estat motor de progrés econòmic, social i cultural com tota España o Iberia necessita en l’extrem suroccidental de la Unió Europea que ha de superar la seva fragilitat.

Barcelona, 11de juny 2018

Consecutivament a l’editirial de VIcent Partal de 3 de junt: “Els primers gests apulten a la continuació de l’envit independentista”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *