Educació ComunicActiva + Pedagogia política

Principis

L’humà és animal social. Evoluciona i, com a espècie, assoleix el desenvolupament per col·laboració. A l’evolució natural per selecció segueix l’evolució cultural per cooperació.

La competició i selecció entre grups socials ha donat prou mostres de destrucció com per desacreditar els partidaris del darwinisme social. Encara més avui, que, amb el domini de l’energia, som capaços de provocar un Big-Bang no natural.

Al reconeixement dels drets humans ha seguit el reconeixement dels drets del pobles i de les minories ètniques nacionals i culturals.

Tensions

Entre la identificació col·lectiva i la identitat d’origen.

Entre la convivència social i la vivència personal.

En un món d’economia globalitzada han de conviure en un mateix territori diversos grups ètnics i de diferents tradicions culturals amb diferents imaginaris i significats.

Referents

L’escola ha d’aplegar conjuntament els infants d’un entorn malgrat les seves diferències d’ètnia, de llengua, de cultura i de tradició religiosa donant valor a la identitat personal i transmetent els valors i patrons de conducta mínims necessaris per a la cohesió social.

De la convivència amb companys d’ètnies i llengües diferents n’han de sortir beneficiats tots. Uns perquè poden incorporar-se plenament al país d’acollida; altres perquè coneixen i simpatitzen amb costums diversos que expressen els mateixos sentiments i aspiracions que tots els humans tenim com a propis.

Els recursos humans són els primers recursos de la institució escolar. En primer lloc els alumnes amb les seves capacitats; en segon lloc, els docents amb les seves competències professionals i aptituds diferencials. Els centres amb majors necessitats dels alumnes han de comptar amb els professors més competents i recursos materials addicionals per a assolir les mateixes finalitats.

L’escola és la institució d’educació que millor pot reconciliar les exigències socials i les aspiracions individuals. Viure com un sol poble sense pèrdua de la identitat d’origen i de les tradicions familiars s’ha d’aprendre en la infantesa i l’escola és la institució que millor pot fer-ho.

Caldrà abandonar la concepció uniformitzadora de l’escola del segle XIX. Era una escola per a construir una identitat nacional per diferenciació front a d’altres identitats nacionals i culturals.

L’escola avui ha d’afavorir la identitat nacional per acceptació i inclusió de les identitats d’origen en un projecte amb el mínim comú que afavoreixi el màxim personal que ha de formar part de la identitat convivencial i cultural.

La tradició cultural catalana garanteix l’arrelament a la terra, al clima i al paisatge modelat per gent diversa que hi han viscut. La creació cultural catalana d’avui és resultat de la tradició i dels empelts que aportin els grups que s’hi han establert. Això que avui la globalització ha estès a la Terra, ha estat habitual en les terres de llengua catalana els darrers mil anys.

La llengua catalana ha d’esdevenir comú a tots, com a element de comunicació i també com a   interpretació en un marc de significacions diverses segons llengües d’origen.

L’escola no fa jerarquia de llengües i amb la llengua catalana comú s’aprèn la llengua castellana, llengua familiar de moltes famílies. i la llengua anglesa per haver esdevingut la llengua de comunicació més estesa. Les llengües minoritàries presents a través d’alumnes seran escoltades i els companys tindran ocasió d’aprendre les estructures orals de comunicació inicial.

Tots els ciutadans han de ser plurilingües actius i oberts a d’altres parlars i llengües per fer-se càrrec de la diversitat de significats i de sentit del món.

Caldrà disposar d’un repertori de narracions, de fets, de personatges, de cançons, de danses i de festes propis de Catalunya que tots els alumnes puguin conèixer establint relació amb els equivalents o diferencials de les seves cultures als quals no han de renunciar.

Neil Postman: nous deus que ens poden ajudar a Fi de l’educació. Eumo 2000

Edgar Morin: el pensament complex, els 7 coneixement necessaris per a l’educació del futur. UNESCOcat 2000.

Zigmund Bauman: societat líquida, societat en diàspora.

Wittgenstein: llenguatge, lògica i diversitat d’usos

Herminio Almendros: Pueblos y leyendas. Lectures de diverses cultures.