Educació ComunicActiva + Pedagogia política

1965, Rosa Sensat, una escola de mestres (Archivo y Asesoramiento Pedagógico S.A., nom legal que cobria l’activitat) completava la deficient formació de l’Escola Normal i recuperava un patrimoni pedagògic que els mestres desconeixíem i l’ensenyament de la llengua catalana. Jo em vaig incorporar a l’Escola d’Estiu “Pompeu Fabra” de 1968, l’any que vaig començar a fer de mestre amb infants de 8 i 9 anys d’edat. Espantant perquè tindria infants de dues edats a la mateixa classe, Marta Mata em va donar bones orientacions i vaig descobrir els avantatges d’infants de diferents edats al mateix grup.

El diari ARA [4i5 de juliol 2015] hi dedica unes pàgines i és d’agrair doncs no s’ha de passar per alt aquesta iniciativa compromesa per l’educació i per la llengua del país de l’any 1965 que ha tingut continuïtat a partir de 1981 com a Associació de Mestres Rosa Sensat. Però, el llenguatge periodístic tendeix a crear impacte i du a imprecisions, sinó a errors.

D’entrada, sovint hem pensat que amb l’esforç i dedicació de tantes persones, de tants mestres i escoles, l’educació en general, i l’ensenyament en concret, ens haurien d’anar més bé, molt bé. I sabem que no és així. Estem descontents de la qualitat general de l’ensenyament, no perquè ho diguin uns resultats de proves PISA o de CBs sinó perquè els infants menuts aprenen menys del què poden aprendre i els mitjans belluguen molt i no tenen la calma per aprendre amb gust.  Els jovenets van al col·legi o institut majoritàriament perquè és “Educació Secundària Obligatòria”, perquè és l’únic lloc on poden trobar-se amb els de l’edat i fer amics i molt poc perquè han trobat gust pel coneixement i volen aprendre amb passió. I els pares i mares  van de bòlid per compaginar horaris laborals i atenció als infants. I els docents van tan cansats que malden per fer un horari continuat i desconnectar de l’escola.

Dir que l’escola es reinventa no aporta res. I si es planteja en termes dualistes: treball individual/treball en grup, escoltar el mestre/mirar el company als ulls, llibres de text/tauletes o dispositius digitals, assignatures/projectes… em temo que no progressarem. Si anem d’una banda a l’altra, no hem entès que l’educació sempre balanceja entre polaritats necessàries per estabilitzar i desestabilitzar, per activar les potències personals i per compensar les carències socials.

Sisplau! Què vol dir “revolució pedagògica”… potser que canviem tan ràpidament que no consolidem res. La pedagogia ha d’evolucionar segons les necessitats personals dels alumnes que viuen en un context social cultural. No és una evolució linial sinó més aviat helicoidal. Negar els coneixements, alguns els quals es necessiten disposar d’immediat, en memòria RAM, i negar la figura del professor que aporta la bastida o prestatgeria perquè l’alumne integri l’aprenentatge desorienta.

L’educació de la societat occidental de la que formem part ha fet una evolució acumulativa i no substitutiva. Necessitem el coneixement, la cultura, la dimensió d’acadèmia (Platon). Necessitem el professor o mestre com a mediador cultural, persona amb un raonament sòlid i comunicació clara. Ens hem de centrar en l’alumne, en cada alumne que ha de fer el seu procés d’aprenentatge. Ho hem de fer en una dinàmica comunitària i alhora personalitzadora.

La bona aportació de la institució Rosa Sensat va ser reintroduir la “renovació pedagògica” com ho havia explicat Artur Martorell: un moviment de coincidència,  sense directors, al que tendeixen els mestres i escoles modificant les formes d’ensenyar segons les necessitats dels alumnes i els recursos disponibles.

Per altra part, les institucions de formació de mestres, avui universitàries han de garantir el coneixement científic de l’educació. Ciències que fonamenten amb el seu coneixement: neurofisiologia, psicologia, sociologia. Ciències que il·lustren: història de la pedagogia i de l’escola i sistemes pedagògics i models didàctics comparats, Ciències que donen normes d’aplicació i ensenyen a dissenyar sistemes o projectes pedagògics: pedagogia, didàctica, organització escolar i orientació psicopedagògica.

S’ha de comptar amb ciències de l’educació i renovació pedagògica. Si falla la formació científica es van aplicant receptes amb alguns resultats però no s’ajusten a les realitats concretes i canviants. Si falta la renovació pedagògica, la que ha de fer cada equip de mestres, es volen aplicar teories que no canvien les pràctiques pedagògiques reals.

L’eficàcia de l’escola està fallant de manera generalitzada. El 100% dels infants (-5% de possibles necessitats educatives especials han d’assolir els aprenentatges de primària. El 90% o més  del joves de setze anys han d’assolir el Graduat que vol dir graduat en ciutadania. Realment, avui, hi ha noves necessitats personals dels alumnes i socials de les famílies i entorn. Per això mateix, cal ajustar els microsistema pedagògic de cada escola col·legi o institut i no es pot decidir segons tendències o modes (llibres sí/no, tauletes sí/no, projectes sí/no. I en canvi no s consideren formes alternatives minoritàries avui: comunitats d’infants de tres edats, crèdits variables de cicle a educació secundària, horaris parcialment diferents segons necessitats familiars (dominància matí o tarda amb temps comú, hores discrecionals de tarda a secundària).

La formació dels mestres i professors tothom l’assenyala com a assignatura pendent (Rosa Sensat, Universitat, Administració educativa) però no hi ha col·lectiu professional que hagi dedicat tantes hores i tants recursos a formació (especialment fins l’any 2009). Però ´s una formació que no queda; sembla que tenim la galleda foradada o que volem omplir d’aigua un cistell.

El dèficit de formació és clar i és clar abans de la formació científica i professionalitzadora que es fa a la universitat. Dèficit de formació secundària, de batxillerat i d’ESO. Al grau de mestre ingressen alumnes que solament tenen coneixement de ciència i matemàtiques de nivell ESO, cap domini oral de la llengua anglesa  i un discurs en llengües catalana i castellana mal construït. Els professors d’Educació Secundària poden refugiar-se en el coneixement d’una especialitat, però el docent ha de ser persona de cultura integral i presentar el coneixement fent xarxa relacions amb d’altres matèries per garantir la comprensió i desvetllar l’interès de cada alumne. Alguns mestres o professosrs, malgrat la formació rebuda, presenten i expliquen la matèria com s’explicava fa cinquanta anys,  com els la van explicar a ells si no han fet una reflexió elaborada.

El repte afegit que té avui l’escola és incorporar les tecnologies d la informació i comunicació en situacions i contextos d’aprenentatge. La pressió comercial dels productors que venen la solució dels problemes de l’escola (pissarra digital interactiva, control digital d’assitència, plataformes de materials didàctics a la xarxa telemàtica…). Solament podran incorporar-ho bé  els mestres o professors que estan fent bé les seves classes i qe han de veure quins formats han de conservar i quins han de canviar. Desconfiem dels docents que es llancen a les tecnologies si no han demostrat eficàcia i eficiència professional amb els seus alumnes. I d’altra banda bé hauríem de saber que hi ha hagut experiències anticipades reeixides que lamentablement s’han oblidat i donen la clau de transformació.

• Els mestres Célestin i Élise Freinet van impulsar tot un moviment que incorporava tots els mitjans i màquines disponibles a mitjans del segle XX perquè havien fet un canvi en l’organització escolar.

• Seymour Papert va comprendre el fonament constructivista del coneixement amb Piaget i va “inventar” el Logo i l’aplicació LogoTechnic i passada la moda d’uns anys ja quasi ningú se’n recorda.

• Skinner va dissenyar la instrucció programada amb ordinadors de targes perforades. Avui totes les escoles podrien tenir programari de càlcul, operatòria i problemes, d’ortografia, de coneixements que cal recordar en programes informàtics a l’abast i es segueixen fent llibretes, cada dia més mal organitzades,

• Súnion, pedagogia per a adolescents va ser creada el 1974 amb Josep Costa-Pau. Grup d’amics que aprenen junts. horari funcional segons format didàctic, ús normalitzat dels mitjans aidiovisuals, avui TIC. Un model organitzatiu que interessa els nois i noies i que eprmet incorporar qualsevol activitat.

Massa sovint incorporem programes elaborats en d’altres entorns com si fossin la gran descoberta. Massa sovint és que desconeixem models que ja han funcionat i amb formació pedagògica s’han de saber explicar i modificar segons calgui. El que més falta, a cada escola és direcció pedagògica, direcció de pensament pedagògic. Això és el que tenien aquelles escoles renovadores i catalanes que a finals de 1950 van anar apareixent: Talitha, Laietana, Thau, Costa i Llobera, Sant Gregori, Heura, Ton i Guida, Àngels Garriga Mireia…. Darrera sempre hi havia una directora o director pedagògic que pensava, que estudiava, que anava a preguntar a qui fos. Maria-Teresa Codina, Josep Pereña, Jordi Cots, Pere Darder/P.au López, Jordi Galí, Montserrat Casas/Jordi Maduell, Maria-Antònia Canals, Carme Trias, Maria Bondia… i feien equip de mestres.

Malgrat una història pedagògica interrompuda a Catalunya per dictadures enemigues, hem d’entendre les experiències reeixides i som capaços d’interpretar-les amb els mitjans, tecnologies i usos socials actuals. La renovació pedagògica es sustenta en ciència pedagògica i direcció amb pensament.