Educació ComunicActiva + Pedagogia política

L'educació que cal a la societat de comunicació de masses telecomunicada + Algunes decisions polítiques fonamentades

ART I LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ. LA NOVA DIVINITAT ABSOLUTA

El meu reconeixement al director del Macba, Bartomeu Marí. Perquè pensa, perquè decideix, perquè escolta i perquè concedeix davant del pensament majoritari dels altres. Confio que el Consorci del Macba confirmarà en la direcció un home que pensa i s’arrisca, sense absolutismes perquè escolta.

Jo trobo desagradable, facilona i oportunista l’obra de Ines Doujack La bèstia i el sobirà. La semblança amb una persona pública rebaixa la qualitat artística i la converteix un una postal infantil. Aconsegueix que es miri per qui representa no pel treball del pseudoartista. Jo no veig on és la crítica. No passa de burla fàcil sobre els altres. Ni evidencia la tercera ocupació d’Europa per Alemanya, ara econòmica, ni és crítica integral a la tirania militar que gasta en armament el que podria donar aliment a tanta gent ,  ni és crítica amb la tirania econòmica -la més criminal- que ofereix préstecs hipotecaris arriscats per acabar cobrant-s’ho amb desnonaments. (I s’han excedit tant que ara tenen inflamació de ventre hipotecari).

Tothom… ,jo no, proclama la llibertat d’expressió per damunt de tot. Ja es va fer amb motiu de l’assassinat dels treballadors i creatius de Charlie Hebdo. I és clar que defensem la llibertat d’expressió però no per damunt de tot.

Per sobre de tot i ha el respecte a la vida, total i indiscutible de les persones, quasi total dels animals superiors, i respecte responsable de la natura tota, incloses les pedres i la sorra que movem com a “sobirans poderosos”.

En segon lloc, el respecte a tota persona, al seu cos, a la seva ànima, a les seves creences i sentiments. Jo no accepto la monarquia però haig de respectar la persona, jo no comparteixo determinades idees, creences o costums però haig de respectar les persones.

Sols en tercer lloc puc posar la llibertat d’expressió.

I encara demano que la llibertat d’expressió no estigui en contradicció amb la raó. Després dels il·lustrats, no podem restar en la ignorància, en la superstició, en la mitificació superficial. La raó té dret de veto a determinades concepcions religioses, a determinades ideologies, a determinades creacions artístiques justament per no retornar a dominacions despòtiques siguin religioses (La Inquisició), siguin polítiques (El centralisme democràtic) o siguin artístiques (El valor de la novetat i la provocació).

A Occident

Per alliberar-nos de la monarquia absoluta i del déu absolut vàrem progressar en la raó però vàrem convertir la raó en deessa absoluta  que quasi ens duu al suïcidi.

Per alliberar-nos de l’absolutisme de la raó hem entrat en la Postmodernitat on tot és relatiu, tot és opinable i tot és permès. On val tant una caricatura d’un setmanari satíric com una pintura de Caravaggio o Rembrandt. La música i lletres prosaiques de Mishima són valorades mentre el jazz que cantava Núria Feliu, tan avançat fa cinquanta anys, resta oblidat. Sols es parla del que recullen els mitjans de comunicació.

¿És que hem convertit la llibertat d’expressió en la nova deesa absoluta? ¿Amb quina racionalitat podem sustentar-ho? Tots els grans conflictes de la llibertat d’expressió són a causa de fer sàtira dels altres, ridiculitzar la posició dels altres i no precisament per via racional.  Ja ho hem vist: Si els nazis van fer abusos sexuals associats al seu domini sense escrúpols… a la pseudoartista no se li acut altra cosa que les imatges de sexualitat brutal. Fa el joc al sistema, potser, perquè no ha tingut un moment de sexualitat delicada i afectuosa que integri tota la persona de l’altre i no solament els òrgans genitosexuals.

I arribem al ridícul. Veiem al diari com senyores tocades i posades fotografien “La bèstia i el sobirà”. Com que tothom ho ha defensat… és un gran valor que cal captar i enregistrar amb el mòbil. I arribem a l’anòmia social. S’ha de pensar el què pensa tothom?… Tothom?

Jo Martí Teixidó, no. I Bartomeu Marí, tampoc. Però evidentment com a prova de respecte deixarem fer i no condemnarem. Avui condemnen els mitjans de comunicació. Són els que imposen el que els interessats del món fan que imposin.

I parlo perquè no vull ser còmplice de l’espiral de silenci. Com que tothom pensa així… no podem dir res. Han parlat els de la cultura i si discrepem ens diran incultes. I amb l’espiral de silenci van ser possibles les atrocitats de La Inquisició i l’Holocaust  Nazi i tants més.

No m’ho crec que hi hagi democràcia. On és la democràcia si la gent no ens atrevim a pensar? Per què volem la democràcia si tots podem pensar igual?

Necessitem la democràcia de ciutadans que pensen, lliures i responsables de la vida en comú per decidir junts allò que no és una evidència de la ciència positiva. Per això fem política. La felicitat personal la cerca cadascú donant valor i sentit. La felicitat col·lectiva ha de ser promoguda per una bona política. I ja ho hem vist. Els professionals de la política s’escorren i callen, ens deixen lliures i no regulen els afers col·lectius. Martí Teixidó

 Mot a la fi. No tinc cap interès en singularitzar-me. Ja m’agradaria animar a expressar-se altres persones que puguin pensar diferent de “tothom”.

 

 

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Pedagogia per Martí Teixidó | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent