Educació ComunicActiva + Pedagogia política

Fa temps ja vaig pronunciar-me sobre els festes i celebracions d’escola. El Carnaval fet per tradició sense considerar la diferència de la societat actual és un passatemps. Pensem que té algun valor educatiu? Podem aportar raons i fonamentació pedagògica?

No hi deu haver gaire escoles que no facin el Carnaval. La disfressa uniformada és generalitzada a educació infantil i primària. En molts casos, deures per a la família en cap de setmana que ha de fer la disfressa segons normes.  A l’educació secundària molts alumnes es conjunten en grups i d’altres van per lliure per intentar major provocació. Les noies s’exhibeixen acolorides, amb sabates de taló; molts nois es disfressen de dona i saben que tindran públic, que triomfaran.

Una setmana d’alteracions a educació primària on es demanen accions que trenquen normes. A l’educació secundària, un dia lliure de classes. No sembla que hi hagi intenció d’aprenentatge. Hi pot haver creació artística? S’ha entès el valor de la crítica social, política i religiosa necessària en règims autoritaris?

Més aviat es generalitza la uniformització, el gregarisme. D’altra banda, s’ha de recórrer a solucions fàcils, econòmiques i s’estén el plàstic que hem hagut d’estalviar en bosses als comerços, es van a comprar materials de mala qualitat i baix preu produïts per ma d’obra barata a la Xina. Entre els nois i noies d’educació secundària es potencia el narcicisme i l’exhibicionisme. No es fàcil que la institució escolar que ha de donar normes i promoure valors tingui un paper actiu sense entrar en contradicció.

En general, la festa de Carnestoltes correspon a la societat, al carrer i especialment per a contestar les imposicions que avui són clarament les econòmiques i els excessos legisladors. Al sistema comercial li deu anar bé promoure els rues que concentren les orientacions sexuals més atrevides encara que s’ha normalitzat la diversitat d’identitats personals. En menys de dos mesos tenim Cavalcada o Motoritzada de Reis, Passada de Sant Antoni i defensa dels animals i  Carnestoltes d’exhibició personal o agrupació de gresca. L’escola no caldria que hi dediqués temps, i menys encara si no hi aporta aprenentatge ni creativitat.

Recordo com el Butlletí dels Mestres, de 15 de febrer de 1932 relata “El Carnaval a l’escola”. Són els alumnes que varen demanar poder ser admesos el diumenge a la Biblioteca disfressats. Per no dir no, -diuen- van provar d’heure partit educatiu. Es convocà a fer presentacions inscrivint-se, ensenyant el model de personatge a imitar i fent un parlament adequat a al caracterització. I amb una nota final clara: “No s’admeten mamarratxos”. S’hi presentaren entre d’altres personatges: Francesc Macià, Fermin Galan, un pagès català, un iber… I es reprodueixen alguns dels parlaments que els infants van pronunciar havent-se après abans. Els nois van consultar llibres, van arreglar l’escenari, van situar el personatge en el seu ambient i acció.

Jo vaig promoure El Carnestoltes quan es recuperava una festa que havia estat proscrita. I abans mentre no era permesa,  els meus alumnes es feien la carota de cartolina ben pintada dins el taller de plàstica. El 1978 l’escola va organitzar la rua pels carrers de la rodalia i els alumnes de 12 i 14 anys van anar a buscar els infants discapacitats (subnormals -en deien llavors) de la institució per on passaven cada dia camí de l’escola  i els van convidar a anar junts a la rua. Després d’això, cada dia es saludaven i parlaven alguns moments quan passaven per allà.

Els mestres i professors han de veure si poden fer una proposta pedagògica consistent. En altre cas, es fa una activitat en la qual la mateixa dignitat de la professió queda tocada. Ja hi ha prou feina a l’escola i moltes ocasions per posar-hi enginy i creativitat. L’educació estètica s’ha de desenvolupar amb realitzacions pràctiques. Martí Teixidó