Catalunya 2014 independent.
Fem un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!
Pot ser?
Veiem clar que És ara amics és ara. Catalunya, recuperem la llibertat perduda per ocupació fa 300 an
ys. (No és el cas de Scotland que es va integrar a Great Britain per acord, més o menys lliure). Els estats d’Europa i de Nacions Unides ho saben i avalaran Catalunya com a poble Estat que oferirà la seva nacionalitat als qui hi viuen establement, vinguin d’on vinguin i molt aviat a tots aquells que facin seva la llengua de Catalunya, el català llengua territorial de tots i pluralitat de llengües per enriquiment personal i col·lectiu.
No hi arribem per casualitat aquí. Tot el moviment recent del Dret a decidir, d’Assemblea.cat, d’Òmnium Cultural, del centra Català de Negocis… ha calat perquè s’explica amb dades i raons, perquè ha estat palesa la contínua mentida, engany i falta de paraula dels governs d’España, centristes, socialistes o populistes. (Quina vergonya! Hi ha tren d’alta velocitat de Madrid a Sevilla (1992) però no hi ha connexió amb Paris (2014) ni corredor Mediterrani i volen far passar un tunel d’Aragón a France, Parc Nautral de Cauterets i Gavarnie). Tot això ja ho va entenent la majoria de la població i saben que no posarem fronteres de pas a Andalucía, León o Galícia.
Des que Lluis Maria Xirinacs ho va 
deixar clar plantat a la plaça de Sant Jaume, el fòrum de la ciutat. La independència és que som grans i ens governem nosaltres mateixos i amb la nostra llengua. No posarem fronteres, però no som una colònia o territori ocupat. I cal gran maduresa personal per a una autèntica democràcia.
Des d’un punt de vista tecnològic és pràcticament possible, avui dia, la fins ara utopia omni-personalista, omni-llibertària predicada per Plató en els seus millors moments, per l’Evangeli en tot moment, per Mounier que es nodria de l’Evangeli; i això és possible en l’ordenació constitucional interna de cada Estat, i en les relacions contractuals externes entre tots els Estats de la terra. Allò que és tècnicament possible (6 i 7) esdevé realitat concreta, de seguit que els pobles estan íntimament convençuts d’aquesta immediata possibilitat tècnica. I això, per simple energia íntima de cada poble (12.3), sense cap necessitat del fals motor que és el mite de la violència com a única força generadora de revolucions socials.
Aquest axioma ens exigeix una democratització eficaç dels avenços tecnològics actuals (7) que fan possible la utopia. Demanem al poble lector l’esforç d’estudi per fer-se amb l’eina del seu alliberament. I li demanem una gran decisió de portar la utopia a la pràctica immediata, que només depèn:
1. Del refús de l’anti-política que fins ara ha regit el món per a mal conduir els homes cap a uns camins contraris a llur lliure creativitat mercantil i social.
2. De l’aprenentatge d’una conducció auto política de mercat clar
i societat transparent.
…
Cerquem l’alliberament de la persona individual i de la persona comunitària, de l’individu, de la nació i de la humanitat conjunta. Aquesta persona té una llibertat i una responsabilitat íntima, radical, inalienable, inviolable, que sempre, arreu, en tot i per al tot, és present en el seu interior malgrat amenaces, presons i esclavituds; malgrat que la persona negui en públic aquest misteri fundacional de la seva existència conscient. I quant parlem de llibertat i responsabilitat, ens referim a la llibertat i responsabilitat diària iconcreta tan limitada com es vulgui per la llei i la praxi, la tradició i la innovació, però efectiva. El conjunt d’aquestes llibertats i responsabilitats concretes i diàries, pràctiques i legals, tradicionals i noves, limitades però efectives, condicionades però també condicionants per i de les circumstàncies còsmiques i històriques, són el que constitueix en la més alta expressió i significació verbal: civilització , Estat de dret, autodeterminació, autopolítica, justícia positiva, mercat clar, societat transparent, moral en acte, nació amb moral pròpia (ètnia: «ethos-genos»: moral nacional).
Lluís Maria Xirinacs, http://www.bardina.org/nw2/tercera_via/terceraviact.pdf
I abans, ja el 1968 amb tot el moviment de la Nova Cançó, amb la Moguda de Cançó Folk estàvem posant contingut al país que volem. País de pau i entesa, país de justícia i no discriminació, país on els treballadors rebin la paga què els correspon amb un repartiment just dels guanys del capital. tenen actualitat les lletres de Jaume Arnella, massa oblidat, un dels que han fet país i sempre un país per a tots. Quan va caldre, va c
antar en castellà, Las canciones del amor prohibido, i ha cantat romanços per als gitanos i magribins… i sempre amb música de festa alegre, la festa que agermana tothom.
Internet ens permet recuperar aquests cançons, en contingut, i amb la força expressiva d’un a Jaume Arnella a la ratlla dels trenta anys. Encara podem trobar els seus discos, Cap i cua… i sentir-lo a Tradicionarius. és ara amics, és ara!
És ara amics! És ara!
|
|
|
|
És ara, amics, és ara / Jaume Arnella
http://www.youtube.com/watch?v=79p8_9rkpWY
Quan per mi sigui la terra
i jo canti per tothom
i ens anomenem “nosaltres”
i no ens quadri cap més nom:
Jo cantaré cançons per tot arreu.
Jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.
Com més endavant camines
més s’eixampla l’horitzó,
quan entre els homes no hi hagi
cap esclau ni cap senyor:
Jo cantaré cançons de llibertat,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.
Quan fusells siguin arades,
no se sembrarà la mort,
quan la sang no pagui enveges
i el poder no el doni l’or:
Jo cantaré cançons, cançons de pau,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.
Quan les aigües són calmades,
la pau és el seu color,
quan els nostres ulls, petita,
no emmirallin ja cap por:
Jo cantaré cançons, cançons d’amor
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.
Si les veles són plegades
la nau no solca la mar,
si tenim les mans creuades
el bon temps mai no vindrà.
Per ‘xò jo vull cantar, jo vull cridar,
jo vull cantar esperança pel meu poble
i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.
|
|
Sé que venen pels camins / Jaume Arnella
http://www.youtube.com/watch?v=79p8_9rkpWY
Sé que vénen pels camins
i que canten primavera.
Són els homes d’un país
i és el vent de les carenes.
Mira si n’alcen de pols,
deixen enrere les penes.
Vénen d’una mar de plors,
dels bardissars de la guerra,
de l’arena de la fam,
de la grisor de la cendra.
No són raïm de vi dolç,
no són gra d’espiga tendra,
han madurat al celler
i a la tina de les penes.
Porten flor d’ametller als ulls
i a les mans roses vermelles,
porten garbes a les mans,
ja no porten escopetes.
Els han llaurat amb diner
damunt les pròpies esquenes,
ells vivien espremuts
i ells són ara els qui veremen.
Homes i dones i nens
de pell blanca i de pell negra,
el preu que han pagat, la sang,
la seva herència, la terra.
Ja és temps, ja és temps d’arribar,
ja és temps de deixar la cleda;
el sol, el sol ja és prou alt
i l’esperança acomplerta.
|
deixar clar plantat a la plaça de Sant Jaume, el fòrum de la ciutat. La independència és que som grans i ens governem nosaltres mateixos i amb la nostra llengua. No posarem fronteres, però no som una colònia o territori ocupat. I cal gran maduresa personal per a una autèntica democràcia.
antar en castellà, Las canciones del amor prohibido, i ha cantat romanços per als gitanos i magribins… i sempre amb música de festa alegre, la festa que agermana tothom.