Educació ComunicActiva + Pedagogia política

La personalització de l’aprenentatge

Tema de la Jornada del Consell Escolar de Catalunya. El trobo tant encertat que d’immediat vaig posar sobre paper pensament i orientacions per contribuir-hi.

•    Taula 4:

“La persona a l’ethos del centre educatiu. La implicació del professorat”
Filosofia personalista de Paul Ricoeur i d’altres en la fonamentació. Anàlisi de la pròpia experiència d’aprenent del professor o professora. Etica i moral, distinció clarificadora i pràctica. Autogestió, autoavaluació i contribució a l’aprenentatge comunitari. Superació dels reglaments de règim intern a l’educació secundària.

1 Filosofia escolar
L’escola dels il·lustrats de 1800 va ser un progrés per a fer ciutadania. Una instrucció uniformitzadora comportava promoció personal. El 1900 sectors de la burgesia econòmica i de pensament existencialista volen que l’escola superi la uniformització, que faci persones amb iniciativa i persones amb projecte de vida.
Però va quedar en sectors minoritaris i la majoria d’escoles segueix avui encara un sistema uniforme per a tots els alumnes de la classe. Amb pissarra o pdi, amb llibres de text o fotocòpies amb explicacions col·lectives o treballs en equip uniformes, amb sortides escolars gregàries sense projectar la cultura personal.
L’escola no acaba de ser la institució de trobada per a aprendre junts, en cooperació. Els controls d’avaluació són individuals, es tem per la còpia perquè tots han de fer el mateix treball, perquè s’ha de recordar més que pensar. Ara que la uniformització de pensament, d’activitats, de consum, s’imposa al conjunt social amb la socialització de masses, l’escola ha de ser la institució personalitzadora.
L’ethos de la institució escolar. Reconciliació dels ideals individuals i col·lectius, persona i societat condició per a una democràcia com a sistema polític de convivència, no com a sistema econòmic de consum.
La persona és l’animal humà amb consciència. La consciència personal es construeix socialment (Henri Wallon).
•    Fins als 3 anys tot és recepció sensorial i desenvolupament cognitiu motor amb vincle amb una comunitat de pertinença que dóna seguretat. Temperament.
•    A partir dels 3 anys s’aprèn per construcció simbòlica imitant-ho tot, tot, sense filtre i per això cal protegir l’infant.
•    A partit dels 7 anys observació, associació i expressió. Experiències concretes, receptivitat total, desenvolupament d’aptituds i interessos, admiració pel món i seguretat en l’adult que dóna normes i deixa créixer. Caràcter.
•    A partir dels 12 anys generalització, explicació i estructuració del coneixement. Modulació emocions i construcció de sentiments. Agrupació amb iguals i confrontació amb els adults. Personalitat.
•    A partir dels 16 anys visió del món en l’espai i en el temps. Conceptualització i racionalitat. Descoberta de fites històriques, culturals i d’humans de referència segons ideals i realitzacions (condicionat a l’entorn i a l’acció dels adults). Màxim assoliment cultural en amplitud i visió global. Adopció del sentit personal de la vida.
L’escola pot enfortir la personalitat del jo, deixant enrere l’egoïsme necessari per supervivència, encaminant l’egocentrisme fins atrobar un lloc al món i veure que l’altre també ha de tenir el seu lloc al món. Soi même comme un autre (Paul Ricoeur) pot ser avui la millor filosofia per a l’escola. Sigues tu mateix i veu en l’altre un altre tu matei. Si tenim consciència de jo veiem en el tu un altre jo, igual, amb les mateixes aspiracions. És la regla d’or subjacent en moltes cultures i filosofies ètiques
.
2 Consciència professional
El docent pot haver rebut poca o molta formació per a la docència. Les tècniques o procediments docents són importants. Hi ha uns principis sòlids què cal conèixer. Però si no hi ha una autoreflexió sobre l’infant i el jove escolar que cadascú va ser no es trobaran les claus d’actuació que guien la pràctica i no es podran modificar. Ensenyem com vàrem ser ensenyats, llevat que hi hagi una reflexió que ens permeti fer un triatge crític de pràctiques que desenvoluparem i pràctiques que hem d’excloure. És una reflexió autobiogràfica, experiencial que ha de fer cada docent i que es pot suscitar col·lectivament amb dinàmica de grups. És reflexió experiencial que es pot fonamentar teòricament (Anàlisi Transaccional, Intel·ligències interpersonal i intrapersonal. Psicologia Narrativa ). Si a més es pot fer en dinàmica d’equip professional amb un dinamitzador extern la metanoia (el canvi de mentalitat) serà determinant del comportament docent.
En els moments crítics, en situacions imprevistes, el docent actua com van actuar amb ell. Són respostes gravades que emergeixen en moment d’emergència si no han estat depurades. Tot allò que va contribuir al nostre aprenentatge podem reforçar-ho i projectar-ho amb els alumnes. Tot allò que ens va fer mal o que ens va avorrir hem de canviar-ho de signe: el càstig humiliant en reforç dels primers encerts; el reny en públic que avergonyeix i irrita en advertiment privat que compromet i ajuda a prevenir, la lliçó magistral excessiva del docent en situació d’aprenentatge habitual en equip.
El docent educador és sempre un mediador equilibrant i compensador. A aquells atrevits i llançats els va modulant, als tímids i introvertits els prepara situacions d’aprenentatge on puguin intervenir reeixint, Als molt capacitats els posa reptes més complexos, als d’un medi fràgil els apuntala amb ajudes discrecionals.
A l’educació secundària, els adolescents temptegen i provoquen per anar trobant el seu ajustament. En l’època actual els primers a qui posen a prova són els pares i els professors. L’adult supera la prova si es manté com a adult madur i el desconcerta o defrauda si es situa com un adolescent sentint-se insultat o poc respectat per qualsevol acudit o resposta. No guanya qui és més atrevit sinó qui sap encarar les contrarietats. I després d’això, sense rancúnia i en privat, el professor li fa veure a l’alumne si la seva actuació ha estat inadequada. Un a un, persona a persona, els alumnes queden vinculats amb el professor o professora que amb una mirada o gest discret ja els podrà prevenir o advertir. I alguns alumnes cercaran el professor o professora com a persona per comunicar les seves vivències i conèixer el parer de la persona del professor.

Les quatre cents coups (Truffaut, 1959) i The wall (Pink Floyd, 1979)  són testimonis d’una relació educativa no personalizadora que hauríem d’haver eradicat del tot (sistemes punitius, expedients, sancions, expulsions, indiferència… en definitiva desconeixement de cada alumne) i deixar de veure les disrupcions solament com a falta de respecte).

3 Ètica i moral
Malgrat el significat original comú són paraules que han pres matisos complementaris i amb Paul Ricoeur acceptem donar-los significacions complementàries.

La moral reflecteix el costum, els hàbits, les maneres de fer en una societat, cultura o comunitat i per tant en la societat actual. En la institució escolar justifica unes normes que han de ser mínimes però que guien la conducta de tots. L’ètica és l’opció personal de valor i sentit que guia l’acció pràctica, el comportament que va definint una conducta. El sentit que es dóna a l’acció i que orienta la persona. Cal trobar el balanceig entre una i altra. Sols actuació per costum duu a l’anòmia social; sols actuació per principis personals pot dur a una paranoia personal i també al fonamentalisme destructor si ofega tot sentiment de vincle amb altres.
És una dinàmica que cal aprendre d’infant i de jove en l’acció i el comportament superant el dualisme o maniqueisme. Des de l’ètica personal lliure cal veure les mínimes i necessàries exigències socials. Des de la compulsió social en pensament, consum i tendències cal veure la necessitat de decisió personal.

4 La pràctica com a conducta
Ni l’ensenyament magistrocèntric on solament té la paraula i la veritat el mestre, ni l’ensenyament paidocèntric (ara reviscolat amb l’escola viva i activa) que afirma el pur desenvolupament natural de l’infant.
La institució escolar és integral si amb docents adults i madurs aplega infant i joves que aprenen fent, reflexivament i junts atenyen la cultura amb tot el coneixement i realitzacions de generacions precedents par participar en la creació contínua.

L’Escola Activa de 1912 ja va deixar clar que l’infant aprèn fent activitat física i mental, individual i en equip i assumint responsabilitats socials (serveis, càrrecs, assemblea de classe). El mestre mostra i proposa, l’infant fa el seu pla de treball i realitza. L’alumne s’autoevalua, en dóna compte als companys i el mestre confirma o complementa. L’infant aprèn en col·laboració amb companys, rep d’ells i aporta la seva feina en un marc d’aprenentatge conjunt que estimula les aptituds de cadascú. L’exposició i presentació de treballs compromet a fer una feina ben feta i les valoracions rebudes formen part de l’avaluació. L’autoavaluació de l’infant o jove havent escoltat les valoracions dels altres va configurant el seu ethos personal.

Jo, mestre d’escola seguidor practicant de l’Escola Activa (Ferrière, Cousinet, Wallon, Dewey, Dottrens), de la pedagogia de l’Escola Moderna dels Freinet i aprenent de la dimensió política de l’escola amb Paulo Freire, vaig voler encarar el model d’escola que cal en una societat de masses telecomunicada com a tesi doctoral:  Escola ComunicActiva: l’escola de la societat de masses telecomunicada

Escola ComunicActiva Conclusions generals finals

5 L’educació secundària i una regulació desajustada
L’educació secundària fins als 16 anys és comprensiva de tots els ciutadans i de tots els coneixements i aprenentatges. Un ensenyament comprensiu que ha mantingut massa els sistemes de regulació de l’ensenyament selectiu, individualista i competitiu i que amb els reglaments de règim intern i normes de conducta ha dut a un atzucac. No hi ha sortida. Cal redissenyar la disciplina escolar en el sentit positiu de capacitat d’enfocar els propis esforços en aconseguir un fi i superar el significat dominant de disciplina d’alumnes com a reglament, norma o sanció. Un ensenyament comprensiu basat en sancions disciplinàries és clara incongueència.
Els bons hàbits i condicions de treball els necessiten els alumnes, no els professors i a l’educació secundària són els alumnes que han de participar directament en la seva regulació. De l’assitència i de puntualitat n’ha de donar compte el propi alumne i de manera supletòria hi pot haver un seguiment de control que facin els mateixos alumnes. La necessària i ja inajornable regulació de l’ús de dispositius mòbils s’ha de fer amb els alumnes. El deure d’aprendre (ètica) ha de ser decisió personal i si no és suficient cal veure la necessitat i obligació social (moral) d’aprendre perquè els altres tenen dret a que jo estigui format atès que jo em beneficio de la formació els altres.
Si basem l’ordre en tanques, panys, vigilància i guàrdies el comportament corresponent dels alumnes és cercar escapatòries i no per maldat sinó per necessitat de superar els límits. Sols ho faran els més atrevits, potser perquè no han reeixit en l’activitat habitual. Els altres callaran encobrint si el professor els mereix respecte però si no fos així els disruptors comptaran amb l’encobriment i la complicitat de tot el grup.
Es pot comprovar com hi ha professors atemorits pels alumnes que en entrar a la classe adopten la posició que els professors adoptaven amb ells quan eren adolescents potser també una mica disruptors. D’altres professors eren ells tan bons alumnes que sempre es van sentir reconeguts, ara no poden comprendre alumnes desinteressats i viuen els seus rebots com a ofensa personal.
L’ethos del professor o professora està en la base de la seva relació educativa amb els alumnes. Un adult madur amb personalitat pròpia i cultura integral que sap ajustar el seu comportament al comportament dels alumnes balancejant exigència i comprensió. Abans que res, l’alumne s’ha de sentir acceptat incondicionalment com a persona pel professor que podrà i haurà de ser exigent i comprensiu. Els professors dimitits que deixen fer no són gens valorats pels alumnes, ni pels disruptors. Els professors que volen alumnes adaptats a la seva idea d’alumne forjada en altre temps no se’n sortiran. Anirà bé llegir i és molt suggerent Franhkenstein pédagogue (traduït per Frankenstein educador) de Philippe Meirieu. Daniel Pennac, professor de secundària i escriptor explica molt bé a Chagrin d’école (traduït per Mal d’escola) amb narració autobiogràfica com tractar els alumnes desastre a partir de la seva personal experiència d’alumne i de professor. Està a l’abast de tots els professors aquesta metanoia i els alumnes ho necessiten i ho agrairan. L’efecte serà que l’institut esdevindrà un lloc gratificant per a alumnes i professors en la millor edat per gaudir de les relacions personals, del coneixement i de la cultura.
Martí Teixidó (24 de juliol de 2014)