Trencavèl

Comentaris polítics de Martí Cabré

1 de setembre de 2014
2 comentaris

Guia de primera mà del discurs més important de la Terra

El passat 26 d’agost de 2014 va aparèixer publicat un article de Matti Friedman titulat “An insider’s guide to the most important story on Earth”. És un article prou interessant i ple de contingut i la idea essencial de l’article es transmet d’una manera prou clara per a qualsevol lector. Per facilitar-ne la divulgació internacional he decidit traduir-lo al català i publicar-ne la traducció.

Podeu trobar l’article en versió anglesa en aquest enllaç:
http://www.tabletmag.com/jewish-news-and-politics/183033/israel-insider-guide

GUIA DE PRIMERA MÀ DEL DISCURS MÉS IMPORTANT DE LA TERRA
Un antic corresponsal d’AP explica com i per què els periodistes interpreten Israel tan malament i per què és important
Matti Friedman

El discurs sobre Israel

Podem dir alguna cosa més, sobre Israel i Gaza? Aquest estiu, els diaris de poca cosa més han parlat. Els espectadors de televisió deuen somiar piles de runa i núvols de pols. Un article representatiu d’un número recent de The New York Times descrivia els fets de l’estiu dedicant una frase als horrors de Nigèria i Ucraïna, quatre frases a la bogeria genocida d’ISIS i la resta de l’article, 30 frases, a Israel i Gaza.

Quan la histèria hagi passat, crec que els fets de Gaza no seran recordats pel món com un fet gaire important. Ha mort gent, la majoria d’ells palestins, incloent molts civils desarmats. M’agradaria poder dir que la tragèdia de les seves morts, o les morts dels soldats israelians, canviaran alguna cosa, que seran un punt i a part. Però no ho faran. Aquesta ronda no és la primera en les guerres àrabs contra Israel i no serà pas l’última. La campanya israeliana no era gaire diferent en execució en les que fan la resta d’exèrcits occidentals contra un enemic similar els darrers anys, excepte pel fet que l’amenaça contra la població tenia una natura molt més immediata i que s’han pres grans mesures, la majoria sense èxit, per evitar la mort de civils.

La importància temporal de la guerra d’aquest estiu, crec, no és en la guerra en sí. Rau, més aviat, en la manera com s’ha descrit i informat d’aquesta guerra la resta de països i com això ha fet ressorgir una vella i retorçada trama mental, des de la seva antiga migració cap als marges mentals fins a ser, de nou, un lloc comú del discurs occidental. Per dir-n’hi algun nom, n’hi diré l’obsessió hostil contra els jueus. La clau per entendre aquest ressorgiment no s’ha de buscar entre els webmàsters gihadistes, els marginats creadors de teories de la conspiració o els activistes radicals. S’ha de buscar entre persones educades i respectables que conformen la indústria de les notícies internacionals; gent decent, la majoria, i, alguns d’ells, antics col·legues meus.

Tot i que la mania global sobre les accions d’Israel es dóna per natural, de fet és el resultat de decisions preses per persones individuals que tenen llocs de responsabilitat, en aquest cas periodistes i editors. El món no està reaccionant als fets que passen en aquest país, sinó a la descripció d’aquests fets fetes per les organitzacions informatives. La clau per entendre l’estranya naturalesa de la resposta es troba, per tant, en la pràctica del periodisme i, especialment, en com de malament funciona aquesta professió (la meva) aquí a Israel.

En aquest assaig miraré d’aportar algunes eines per entendre les notícies sobre Israel. Tinc les eines per fer-ho: entre 2006 i 2011 vaig ser periodista i editor a l’oficina de Jerusalem de l’agència Associated Press (AP), una de les dues grans creadores de notícies del món. I he viscut a Israel des de 1995 i n’informo des de 1997.

Aquest assaig no és ni un repàs exhaustiu dels pecats dels mitjans de comunicació generalistes, ni una polèmica conservadora ni una defensa de les polítiques d’Israel (jo crec en la importància dels mitjans de comunicació genèrics, sóc progressista i critico moltes de les polítiques del meu país). Per força conté generalitzacions. Primer remarcaré els trops centrals de la història (en sentit narratiu) d’Israel als mitjans internacionals, una història sobre la qual de manera sorprenent hi ha molt poca variació entre els mitjans generalistes i que és una construcció narrativa en gran part, ficció. Després, comentaré un context històric més ampli de la discussió sobre Israel i explicaré per què crec que tot això és important, no només per a la gent preocupada per temes jueus. Intentaré ser breu.

Com n’és, d’important, el discurs sobre Israel?

La millor manera d’analitzar la importància d’una notícia per a un mitjà de comunicació és mitjançant la plantilla que hi dedica. Quan jo era corresponsal d’AP, l’agència tenia més de 40 persones cobrint Israel i els territoris palestins. Això era força més que el personal d’AP treballant a la Xina, Rússia o l’Índia, o els 50 països de l’Àfrica subsahariana tots junts. Era més que tot el personal sumat de tots els països on es van produir “Primaveres Àrabs”.

Per valorar-ho en una escala encara millor: abans que comencés la guerra civil a Síria, la presència d’AP en aquest país era d’una persona i, a més, aprovada pel règim. Per als editors d’AP, la importància de Síria era menys d’una quarantena part de la importància d’Israel. No vull destacar especialment AP de manera negativa; simplement, en aquest cas, l’agència és prou estàndard i serveix com a exemple. Els grans jugadors del negoci de les notícies practiquen el pensament grupal i fan aquestes distribucions de personal de la mateixa manera en tot el ramat. El personal a Israel va baixar una mica des que van començar les Primaveres Àrabs, però continua sent molt alt. I quan Israel esclata, com ha passat aquest estiu, els periodistes hi són enviats sovint des de conflictes molt més perillosos. Israel venç qualsevol altra informació.

La quantitat de cobertura periodística que en resulta, fins i tot quan no hi passa quasi res, atorga a aquest conflicte una preeminència tal que, quan en calculem el cost humà, resulta ridículament petit. En tot l’any 2013, per exemple, el conflicte Israel-Palestina va costar 42 vides, equivalent a la mitjana d’homicidis mensuals a Chicago. Jerusalem, una ciutat reconeguda internacionalment com a conflictiva, té menys morts violentes cada any que Portland, Oregon, la ciutat més segura dels EUA. Com a contrast, en tres anys de conflicte, a Síria han mort 190.000 persones, per tant 70.000 més que totes les persones que han mort en tota la història del conflicte àraboisraelià des de fa cent anys.

Però, tot i així, les organitzacions que generen les notícies han decidit que aquest conflicte és més important que, per exemple, les 1.600 dones assassinades l’any passat al Paquistan (271 després de violar-les i 193 cremades vives), l’eliminació del Tibet pel Partit Comunista Xinès, la carnisseria del Congo o la República Centreafricana (que ja ha arribat als 5 milions de morts el 2012), o les guerres de la droga a Mèxic (60.000 morts entre 2006 i 2012). I ja no parlem de conflictes de què ningú no parla en regions remotes de l’Índia o Tailàndia. Les organitzacions que generen les notícies creuen que Israel és la informació més important de la Terra, o poc li falta.

Què és important, del discurs sobre Israel, i què no ho és

Un periodista que treballi al cos de premsa internacional de seguida entén que allò important en el discurs Israel-Palestina és Israel. Si seguiu la premsa generalista no trobareu cap anàlisi real de la societat palestina o les seves ideologies, els perfils dels grups palestins armats o investigacions sobre què fa el Govern Palestí. Els palestins no són mai tinguts en compte de manera seriosa com a agents del seu propi destí. Occident ha decidit que els palestins volen un estat al costat d’Israel i, per tant, se’ls atribueix aquesta opinió com un fet, tot i que tothom que ha decidit passar una estona amb palestins reals entén que les coses són (de manera totalment comprensible des del meu punt de vista) força més complicades. Qui són els palestins i què volen no importa: la història obliga que existeixin com a víctimes passives dels fets que realment importen.

La corrupció, per exemple, és una enorme preocupació pels palestins governats per l’Autoritat Palestina, però quan un company i jo vam suggerir de fer-ne un article, se’ns va informar des de direcció que la corrupció palestina “no era la notícia”. (La corrupció a Israel sí que l’és, i l’hem coberta a bastament).

Les accions israelianes són analitzades, criticades i cada problema de la societat israeliana és airejat de manera agressiva. En un període de set setmanes, del 8 de novembre al 16 de desembre de 2011, vaig decidir comptar les notícies que generava la nostra organització sobre la decadència moral de la societat israeliana: propostes legislatives de control de la premsa, influència creixent dels jueus ortodoxos, construcció d’assentaments no autoritzats, segregació per gènere, etc. Vaig comptar 27 articles diferents, una mitjana d’una notícia sobre Israel cada dos dies. En una estimació molt conservadora, aquesta mostra de set setmanes va ser més alta que el nombre total d’articles crítics amb la societat i el govern palestins que la nostra redacció va treure els tres anys precedents, incloent explicar el totalitarisme de Hamàs.

La carta fundacional de Hamàs, per exemple, no només preveu la destrucció d’Israel sinó l’assassinat de tots els jueus, i també culpa els jueus de maquinar les Revolucions Francesa i Russa i les dues Guerres Mundials. Aquesta carta fundacional mai va ser esmentada en cap article mentre jo vaig ser a AP, tot i que Hamàs va guanyar unes eleccions nacionals palestines i s’ha convertit en un dels actors més importants de la zona. Per enllaçar-ho amb els fets d’aquest estiu: algun observador podria pensar que la decisió de Hamàs de construir infraestructures militars sota les infraestructures civils de Gaza podria ser prou important com per informar-ne, ni que fos per llançar un toc d’alerta sobre les conseqüències del potencial conflicte consegüent i el cost humà que tindria. Però no. Els llocs on Hamàs construís els emplaçaments militars no eren cap tema important i van ser ignorats. El que sí que va ser important i destacat va ser la decisió d’Israel d’atacar aquests emplaçaments.

Hi ha hagut moltes discussions recents sobre els intents de Hamàs d’intimidar els periodistes. Qualsevol veterà del cos de premsa de la zona sap que la intimidació és real i jo l’he vista en acció com a editor de les notícies d’AP. Durant la lluita a Gaza del 2008-2009 jo personalment vaig esborrar un detall clau dels combats: que els soldats de Hamàs es treien l’uniforme per lluitar i, en fer les xifres de baixes, sempre eren comptats com a civils. Ho vaig haver d’esborrar per les amenaces al nostre informador a Gaza. (La política d’AP llavors, i també ara, era de no informar els seus lectors que una notícia estava censurada si no era que la censura vingués de part d’Israel. De fet, aquest mateix mes l’editor d’AP a Jerusalem ha escrit i enviat una notícia sobre la intimidació que fa Hamàs, que ha estat silenciada i congelada per la direcció i no es publicarà).

Però si els crítics creuen que els valents periodistes s’escarrassen a cobrir què fa Hamàs i són intimidats per pinxos armats, van errats. Hi ha moltes manera d’informar sobre Hamàs adoptant un perfil baix, si hi ha voluntat de fer-ho: signar-ho des d’Israel, no posar signatura o citar fonts israelianes. Els periodistes tenen maneres de treballar si volen fer-ho.

El fet és que la intimidació de Hamàs no és important ja que res que facin els palestins no és mai important: els periodistes que són a Gaza creuen que la seva feina només és documentar la violència exercida per Israel als civils palestins. Aquesta és l’essència del discurs sobre Israel. A més, els periodistes han de complir terminis i assumir riscs, la majoria no parlen l’idioma local i sovint no acaben d’entendre ben bé què passa. Depenen molt dels seus col·legues palestins que, o bé temen Hamàs o bé donen suport a Hamàs o bé les dues coses alhora. Els periodistes no necessiten consellers de Hamàs que els allunyin dels fets que ennuvolarien la notícia, tan senzilla, que han vingut a explicar.

No és cap coincidència que els pocs periodistes que han informat sobre els soldats de Hamàs i els llançaments de coets des d’àrees civils no siguin, com es podria esperar, dels grans mitjans de comunicació amb operacions grosses i permanents a Gaza. Eren jugadors acabats d’arribar al partit, perifèrics i amb pocs recursos: un finlandès, un grup indi i alguns altres. Els pobres diables no van rebre les ordres.

Què més no és important?

El fet que els israelians fa poc escollissin un govern moderat que va buscar la reconciliació amb Palestina, que va ser torpedinat pels propis palestins, és considerat un fet poc important i que mai veureu esmentat. Aquestes llacunes sovint no són descuits sinó fruit d’una política intencionada. Per exemple, a principis de 2009 dos col·legues meus van obtenir informació sobre l’oferta que el Primer Ministre d’Israel Ehud Olmert havia fet a l’Autoritat Palestina uns mesos abans, oferta que els palestins van considerar insuficient. Això no va ser publicat i era, o hauria hagut de ser, una de les grans notícies de l’any. Els periodistes van obtenir la confirmació de les dues bandes i, fins i tot, un va poder veure un mapa, però la direcció de l’agència informativa va decidir que allò no es publicaria.

Alguns empleats es van enfadar força, però no va arribar a passar res. A AP, el nostre discurs era que els palestins eren moderats i els israelians eren extremistes i intransigents. Informar sobre l’oferta que va fer Olmert o investigar gaire Hamàs haurien capgirat el discurs oficial d’AP. I, per tant, se’ns va ordenar d’ignorar la notícia i així ho vam fer, durant un any i mig.

Aquesta decisió em va ensenyar una lliçó que ha de ser molt clara als consumidors del discurs sobre Israel: molta de la gent que avui decideix què llegiràs i què veuràs veuen el seu paper no com a narrador sinó com a actor. La cobertura mediàtica és una arma i es posa a disposició del bàndol que ells volen.

Com s’emmarca el discurs sobre Israel?

El discurs sobre Israel s’emmarca en els mateixos termes que han estat en ús des de principis de 1990: la recerca d’una “solució de dos estats”. S’etiqueta el conflicte com a “Israel-Palestina” i això vol dir un conflicte que té lloc en territori controlat per Israel, que és el 0,2% del món àrab, on els jueus són majoria i els àrabs són minoria. Però, en realitat, el conflicte el podem descriure de manera més acurada com a “Israel-Àrab” o “Jueu-Àrab”, és a dir, un conflicte entre 6 milions de jueus d’Israel i 300 milions d’àrabs de tots els països del voltant (potser fins i tot “Israel-Musulmà” seria més acurat per incloure l’enemistat dels estats no àrabs com ara Turquia, Iran i els mil milions de musulmans del planeta). Aquest és el conflicte que s’ha estat jugant de diverses maneres durant el darrer segle, abans que Israel existís, abans que Israel capturés els territoris de Gaza i Cisjordània i abans que la paraula “palestí” designés els àrabs.

El marc “Israel-Palestina” permet als jueus, una petita minoria del Pròxim Orient, ser presentats com la part forta del conflicte. També inclou l’assumpció implícita que, si el problema palestí queda resolt d’alguna manera, el conflicte acabarà, tot i que cap persona documentada pot arribar a creure-s’ho. Aquesta definició també permet descriure el projecte d’assentaments israelians, el qual jo crec que és un seriós error estratègic i moral per part d’Israel, no com el que és (un símptoma destructiu del conflicte) sinó com la causa.

Qualsevol observador atent del Pròxim Orient s’adona que tota la regió és un volcà i que la lava és l’Islam radical, una ideologia que en diverses encarnacions està donant nova forma al món. Israel és un petit llogarret als marges del volcà. Hamàs és el representant local de l’Islam radical i el seu projecte és l’eliminació de la minoria jueva a Israel, tal i com Hesbol·là és el representant de l’Islam radical al Líban, l’Estat Islàmic ho és a Síria i l’Iraq, els Talibans ho són a l’Afganistan i el Paquistan, etc.

Hamàs no té cap intenció, com sempre ha admès, de crear cap Estat Palestí al costat d’Israel. Els seus objectius declarats són força diferents i no difereixen dels de la resta de grups ara esmentats. Des de mitjans de 1990, més que cap altre actor de la zona, Hamàs ha destrossat l’esquerra israeliana, ha fet canviar d’opinió els israelians moderats sobre si cal retirar les tropes dels territoris ocupats i ha enterrat qualsevol opció d’un compromís basat en dos Estats. Aquesta és la manera correcta d’emmarcar el discurs sobre Israel.

L’observador atent també podria emmarcar el discurs de manera legítima a través de les òptiques de les minories del Pròxim Orient, que reben una fortíssima pressió de l’Islam totes plegades. Quan aquestes minories estan desarmades, el seu destí és el dels iazidites o els cristians del nord de l’Iraq, tal i com acabem de veure, però quan les minores estan armades i ben organitzades poden contraatacar i sobreviure com fan els jueus i (esperem) els kurds.

Dit d’altra manera, hi ha moltes maneres de veure què passa aquí. Jerusalem és a menys d’un dia de camí d’Alep o Bagdad i tothom hauria de veure ben clar que la pau és esquiva al Pròxim Orient, fins i tot quan no hi ha jueus a prop. Però els periodistes no veuen el discurs sobre Israel en relació a res més. En lloc de descriure Israel com un dels llogarrets que hi ha al peu del volcà descriuen Israel com el volcà.

El discurs sobre Israel s’emmarca com si no tingués res a veure amb els fets que hi passen al costat, com si l’”Israel” dels mitjans de comunicació internacionals no existís en el mateix univers geopolític de l’Iraq, Síria o Egipte. El discurs sobre Israel no és sobre els fets que passen avui. És sobre una altra cosa.

La vella pantalla en blanc

Durant segles, els jueus sense Estat han esdevingut el parallamps de la mala voluntat de la població majoritària. Eren el símbol de les coses que anaven malament en una societat. Volies exemplificar que l’avarícia era dolenta? Els jueus eren avariciosos. La covardia? Els jueus eren covards. Eres comunista? Els jueus eren capitalistes. Eres capitalista? Ah, llavors els jueus eren comunistes. La decadència moral era el tret essencial del jueu. Aquest era el seu paper en la tradició cristiana, de fet l’únic motiu pel qual la societat europea els coneixia o els identificava.

Com molts altres jueus de finals del segle XX originaris de ciutats occidentals amistoses, totes aquestes històries em semblaven les batalletes avorrides dels avis. Aquest estiu he après (i no pas jo sol) que vaig ser molt estúpid, en veure-ho així. Veureu, per a la societat occidental d’avui, els mals socials són el racisme, el colonialisme i el militarisme. L’únic Estat jueu de tot el món ha fet molt menys mal que la majoria de països del planeta i molt més bé que molts d’ells, però quan la gent busca assenyalar un país que simbolitzi els pecats d’una Europa fantasiosa que es creu post-colonial, post-militarista i post-ètnica, de tots els països del món, han d’escollir l’únic país que és jueu.

Quan les persones que són les responsables d’explicar el món al món, els periodistes, cobreixen la guerra jueva amb molta més atenció que cap altra guerra al món, quan sempre presenten els jueus d’Israel com el bàndol equivocat, quan eliminen totes les possibles justificacions per les accions dels jueus i tapen la cara real de l’enemic al qual s’enfronten, quan fan tot això, el que estan dient als seus lectors, tant si és la seva intenció com si no ho és, és que els jueus són el pitjor poble del planeta. Els jueus són un símbol dels mals que la gent civilitzada d’Occident ha estat educada a odiar. La premsa internacional s’ha convertit en una obra de teatre moralista amb un dolent que tothom coneix.

Alguns lectors potser recordin la invasió britànica de l’Iraq el 2003, el desenllaç de la qual va matar el triple de persones que totes les que han mort al conflicte Israel-Àrab en tota la història. Però tot i així, a la Gran Bretanya, els manifestants que omplien els carrers protestaven contra el militarisme jueu. Avui hi ha persones blanques a Londres i París que condemnen el “colonialisme” jueu i no volen saber que, als seus pares, els ventaven persones negres a les sales d’estar de Rangun o Algèria. Hi ha americans que condemnen els jueus per haver desplaçat persones de Palestina mentre ells viuen sense cap problema en llocs anomenats “Manhattan” o “Seattle”. Hi ha periodistes de Rússia que condemnen les tàctiques militars israelianes. Hi ha periodistes de Bèlgica que condemnen el tracte que dóna Israel als seus ciutadans d’origen africà. Quan fa alguns anys Israel va construir un servei públic de transports per a ús dels treballadors de Cisjordània, la premsa nord-americana parlava de “busos segregadors”. I hi ha moltíssima gent a Europa, no només a Alemanya, que li encanta acusar els jueus de genocides.

No cal ser cap professor d’història ni cap psiquiatre per entendre què passa. Després d’evitar desaparèixer i refer-se en un racó de món, els descendents d’un poble sense poder que van ser expulsats d’Europa i del Pròxim Orient islàmic, s’han tornat a convertir en allò que els seus avis ja eren: la bassa on el món escup. Els jueus d’Israel són la pantalla en blanc on ja és socialment acceptable projectar les coses que odies de tu mateix i del teu propi país. L’eina a través de la qual es fa aquesta projecció psicològica és la premsa internacional.

A qui li importa, si el món entén Israel equivocadament?

Com que hi ha una escletxa entre les coses que passen aquí i la manera com s’expliquen, les opinions són incorrectes, les polítiques són incorrectes i la visió dels observadors queda tapada de manera regular pels fets que es van desenvolupant. Tot això ja havia passat abans. Tal com va escriure l’expert sobre Rússia Leon Aron en l’assaig Foreign Policy de 2011, els anys previs a l’enfonsament del comunisme soviètic (1991) “virtualment cap expert occidental, estudiós, oficial o polític va preveure que la Unió Soviètica s’enfonsés”. L’imperi s’havia podrit durant anys i tots els signes hi eren, però la gent que se suposava que havia d’estar observant i informant va fallar i, quan la superpotència va fer implosió, el món va quedar sorprès.

O també hi ha la Guerra Civil espanyola: “ja de petit havia observat que els fets no es descriuen mai de manera correcta en un diari, però a Espanya he vist, per primera vegada, articles de diaris que no tenen cap relació amb els fets, no ja el tipus de relació que queda implícita en una mentida ordinària… De fet, he vist la història ser escrita no en termes del que ha passat sinó del que hauria hagut de passar segons la “doctrina del partit””. Això escrivia George Orwell el 1942.

I Orwell no es va limitar a baixar d’un avió a Catalunya, posar-se al costat d’un canó Republicà i fer-se filmar mentre repetia exactament el mateix que tothom explicava, o posar-se a descriure el que qualsevol idiota podia veure al voltant: armes, runa, cossos. Orwell va anar més enllà de les fantasies ideològiques dels seus companys i es va adonar que allò important no era visible. Va entendre que Espanya no era sobre Espanya, era sobre el xoc dels dos sistemes totalitaristes, l’alemany i el rus. Va entendre que davant seu hi havia l’amenaça a la civilització europea, ho va escriure i la va encertar.

Entendre Gaza avui vol dir entendre Hesbol·là al Líban, entendre el gihad sunnita a Síria i l’Iraq i entendre els llargs tentacles de l’Iran. Requereix fer l’esforç d’entendre per què països com Egipte o l’Aràbia Saudita s’han aproximat a Israel i allunyat de Hamàs. I sobretot requereix entendre el que avui tots els qui som del Pròxim Orient veiem amb claredat: la força ascendent al Pròxim Orient no és ni la democràcia ni la modernitat. És una branca poderosa de l’Islam que assumeix formes diferents, a vegades contradictòries, i que té la voluntat d’usar la violència extrema per unir tota la regió sota el seu control i poder-se enfrontar altre cop a Occident. Els qui entenguin això podran veure tots els fets i ser capaços d’unir els punts.

Israel no és cap idea, cap símbol del bé ni del mal ni cap test sociològic per fer durant un sopar. Israel és un petit país situat en una part del món que fa por, cada cop més por. Se n’hauria d’informar de manera tan crítica com qualsevol altra part del món i entendre’l en proporció i context reals. Israel no és pas una de les informacions més importants del món, ni tan sols del Pròxim Orient. Sigui quin sigui el futur d’aquesta regió en la propera dècada, tindrà tant a veure amb Israel com la Segona Guerra Mundial va tenir a veure amb Espanya. Israel és un punt al mapa, un conflicte secundari que du una càrrega emocional poc habitual.

La majoria de gent occidental prefereix el vell confort de repassar la decadència moral dels jueus, amb el familiar sentiment de superioritat que els comporta, més que no pas mirar als ulls una realitat dura i complicada. Potser s’autoconvencin que tot el que passa és problema dels jueus o, fins i tot, que tot plegat és culpa seva. Però els periodistes que s’enroquen en aquestes fantasies ho fan al cost de la seva credibilitat i la de la seva professió. I, com diria Orwell, el món s’entreté amb fantasies sota el seu propi risc.

 

  1. Arran de tot plegat, em sorgeix un dubte: la linia que segueix “Telepatufet” (TV3) a casa nostra, es deu a una cobertura esbiaixada de un periodista amenaçat, o bé forma part del manual d’ estil de la televisió pública catalana tal com sembla que passa amb AP??

Respon a Miquel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!