(continua…)
I la rebuda a Mas ja respira un altre aire. Mas ve d’una derrota però que té aires de victòria. I l’eufòria que estem vivint aquests dies em recorda molt la de la gent del Barça quan en Guardiola va començar a guanyar títols. I títols. I encara més títols. I amb un joc preciós. Ho recordeu?
Al principi ningú es creia que Guardiola podria reinventar el Barça, un club històric que les havia vist de tots colors i a qui tothom tenia presa la mida. Però ho va fer. I les noves generacions gaudien com mai del joc del Barça i van aprendre a guanyar i a disfrutar les victòries. Però alhora la vella guàrdia alertava que tot allò no podia acabar bé, que el Barça perdria al final i que la història ens havia ensenyat a desconfiar de l’alegria. Avui, ja sense Guardiola, el barcelonista mira el futur amb il·lusió i gaudeix de l’equip sense patir (massa). Ha après a guanyar i sap que, guanyi o perdi, el Barça val la pena.
Amb el país comença a passar el mateix. Molta gent encara no es creu els passos que està fent el Mas. El critiquen, el rebutgen, el neguen. Mas ha anat més enllà que Tarradellas, Pujol, Maragall o Montilla, i domina la situació molt millor que no pas Macià o Companys. De fet, ell evoca a Prat de la Riba: del no res fer un país. Del no res fer un estat. La vella guàrdia independentista es nega a creure que la independència pugui arribar d’unes mans que no siguin les seves, però de fet la seva opinió no compta gaire. El gruix de la societat està començant a disfrutar de les mobilitzacions, els discursos i les actituds. La política s’expressa amb alegria i s’aplaudeix el bon joc. I d’aquí a poc temps començarem a disfrutar de les victòries. Aprendrem a guanyar i sabrem que, guanyant o perdent, Catalunya val la pena.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!