Trencavèl

Comentaris polítics de Martí Cabré

12 de març de 2008
2 comentaris

196. La Segona Guerra Mundial a Amèrica del Sud: dels Tacuaras a les Cobres Fumadores

La implicació de l’Amèrica del Sud en la Segona Guerra Mundial és en general poc coneguda, més enllà dels refugis en que es van convertir Argentina o Paraguai per a destacats membres del moviment nazi. Però per a l’aficionat a la història sempre hi ha més i més anècdotes per descobrir que ens mostren com aquest enorme conflicte va abastar tots els racons del planeta.

Un fet més o menys conegut és la Batalla del Mar del Plata, on els britànics van aconseguir enfonsar el cuirassat de butxaca Graf Spee, que amenaçava d’atacar els combois britànics de l’Oceà Atlàntic. La batalla va tenir lloc davant de Montevideo i de retruc va servir per posar a lloc un govern argentí que estava a punt d’aliar-se amb el règim nazi.

De fet, un dels trucs que l’MI5 britànic va fer servir per instigar l’entrada dels EUA en la guerra va ser la fabricació de documentació falsa per ‘demostrar’ que els nazis planejaven envair Sudamèrica i repartir-se-la entre els seus aliats argentins, francesos i espanyols. Podeu observar un d’aquests mapes en aquest apunt d’en Julián Gallo.

Aquestes tàctiques d’espionatge van tenir el seu efecte en una població dels EUA que ja estava fastiguejada d’haver hagut d’intervenir en la Primera Guerra Mundial i veia com els europeus continuaven les seves disputes inacabables. L’aïllacionisme dels EUA es convertia en no res si un país proper i important com Argentina ingressava a les files del feixisme internacional. De fet, la Segona Guerra Mundial va propiciar per a Argentina i per a Brasil els seus màxims d’implicació en la política mundial, però en termes ben diferents…

Argentina havia tingut una dotzena de presidents diferents durant els anys 30 i 40 del segle XX, tots ells militars que s’anaven passant el càrrec o bé es deposaven en cops d’estat. Sempre van veure amb simpatia els governs feixistes europeus però la pressió dels EUA impedia que s’hi aliessin formalment.

Els EUA van aconseguir que Argentina trenqués formalment les relacions amb Alemanya el 1944 però tot i això, un cop acabada la guerra el nou govern argentí (amb Perón) va acollir destacats criminals de guerra nazis com ara Emile Dewoitine, Erich Priebke, Josef Mengele, Adolf Eichmann, Franz Stangl, Reinhard Spitzy, Ludwig Lienhardt, Ludwig Freude, Klaus Barbie, Kurt Tank, Ronald Richter, Milan Stojadinovich, Ante Pavelic, Charles Lescat, Jacques de Mahieu o Pierre Daye. Alguns d’aquests criminals van poder ser jutjats més tard, com en el famós cas d’Adolf Eichmann, l’arquitecte de l’Holocaust, segrestat per un comando del Mossad l’11 de maig de 1960.

Eichmann va ser dut secretament a Israel on va ser jutjat durant catorze setmanes. Es van estudiar més de 1.500 documents i es van escoltar 100 testimonis de l’acusió (entre els quals 90 supervivents dels camps). Setze països diferents van fer arribar a Israel per valisa diplomàtica peticions de llibertat per Eichmann, però al final els jutges el van condemnar i va ser executat. Això va disparar una fúria antisemita a Argentina, representada sobretot pel Movimiento Nacionalista Tacuara. Podeu llegir-ne aquest reportatge. El 1961 el món tot just comprenia la dimensió de l’Holocaust i de seguida va aparèixer el moviment negacionista, incapaç d’entendre la magnitud de la destrucció. Durant quatre anys, Tacuara va omplir de violència els carrers argentins i l’emigració jueva cap a Israel es va multiplicar per 10: de 400 emigrants l’any el 1960 a 4.255 el 1963. El pont entre el feixisme argentí i els neonazis estrangers el va establir Hussein Triki, representant de la Lliga Àrab a Buenos Aires i impulsor de la idea que la lluita àrab contra Israel era la de la lluita contra la democràcia liberal a Argentina i a tot el món.

Però no tota Amèrica del Sud vivia propera al feixisme. Almenys, no la que no s’expressava en castellà: Brasil vivia una situació ben diferent. Com podeu llegir en aquest estudi de Frank D. McCann, els estrategues de Brasil tenien por de ser absorbits per quatre potències diferents, de quatre maneres diferents: l’expansió italiana a través dels immigrants, l’expansió dels EUA a través del comerç, l’expansió militar alemanya i la més temuda, l’expansió comercial i immigratòria de Japó. Quan Brasil va decidir fer costat als aliats, els EUA els van integrar al programa Lend-Lease (iniciat l’11 de març de 1941, quan Hitler i Stalin encara eren amics) i van instal·lar-se en una sèrie de bases militars brasileres a canvi d’omplir la flota brasilera de destructors un pèl passats de moda.

Les bases de Brasil van ser vitals en la Batalla de l’Atlàntic però Brasil no es va conformar amb un paper de segona fila en la major guerra de la història: va formar la Força Expedicionária Brasileira (FEB) amb una divisó d’infanteria formada per 25.000 voluntaris. Es veu que quan Hitler va ser informat que Brasil entrava a la guerra, se’n va riure. Va dir que abans veuria cobres fumant en pipa que soldats brasilers a Europa. Amb un adequat sentit de l’humor, la FEB va escollir com a logo… una cobra fumant en pipa! Amb aquest dibuix cosit als muscles, els soldats brasilers van intervenir en la campanya d’Itàlia i van destacar a la Batalla de Monte Castello, a la Línia Gòtica. Dels nou mesos de servei a Itàlia en van passar quatre sota el foc de les defenses alemanyes a Monte Castello, que van rebutjar quatre atacs brasilers (els dies 24, 25, 29 de novembre i 12 de desembre de 1944) i van ser vençuts al cinquè assalt (el 21 de febrer de 1945). Recordeu que tot just en aquestes dates Argentina trencava les relacions amb Alemanya. Per fer-vos una idea de les condicions, en l’assalt fallit del 12 de desembre els brasilers van patir 145 morts mentre que els defensors alemanys només van tenir 5 baixes.

Un cop acabada la guerra, Brasil va obtenir una sèrie de beneficis intangibles molt elevats: la col·laboració dels alts càrrecs de la FEB amb els alts càrrecs dels EUA, la transmissió dels know-how
logístics, el contacte de més de vint mil voluntaris amb la realitat
europea i el paquet de mesures comercials i econòmiques imposades pels
EUA.

Tot i això, l’aliança de Brasil amb els EUA no va acabar bé. Acabada la Segona Guerra Mundial, el teló d’acer va imposar noves prioritats als EUA que van abandonar els països de l’Amèrica del Sud i difuminaven la seva implicació en la política mundial. Sense un Pla Marshall específic, la població d’aquests països es va tornar aïllar del món i va quedar a la mercè dels seus propis dirigents, o bé militars o bé demagogs populistes, i amb els anys l’anomenat pati de darrere dels EUA seria terra fèrtil per a tot tipus d’enemics de la democràcia liberal.

De fet, encara avui s’hi poden trobar espècimens força curiosos de governants, però ni tan sols aquests peculiars personatges han arribat al nivell d’implicació que van tenir Argentina i Brasil durant els dies de la Segona Guerra Mundial.

A la imatge, el logo de la Força Expedicionária Brasileira. La cobra fumadora!


Apunts relacionats:

  1. Tinc un company de feina brasiler al que li vaig preguntar sobre això de les cobres fumadores i no en tenia ni idea de tot això de les cobres fumadores. Li vaig dir que llegís el teu post i li ha encantat.

    No només això sinó que a més s’ha adonat que llegir en català no és tan dificil com es pensava. O sigui que sàpigues que el teu blog a contribuit a la normalització de la llengua entre els nouvinguts (en un si més no).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!