151. L’èxit català a la Fira del Llibre de Frankfurt

Pel que vaig llegint, dec ser dels pocs blocaires que no han passat per Frankfurt aquests dies… quina enveja! L’edició d’enguany de la Fira del Llibre sembla que és tot un èxit per als autors catalans.

Com en tots els esdeveniments d’alta volada, caldrà deixar passar un temps per observar-ne resultats a l’engròs, però a nivell del detall ja hi tenim una colla d’escriptors (Jaume Cabré, Quim Monzó, Maria Barbal, Albert Sànchez Piñol) que comencen a ser coneguts com a estrelles literàries.

La novel·la Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, traduïda com a Die Stimmen des Flusses, ha esdevingut l’èxit de la fira. Ha esgotat la primera edició de 15.000 exemplars i ja està editant la segona edició. Fins i tot ha estat recomanat a la TV per l’exministre alemany Joschka Fischer.

El discurs inaugural de Quim Monzó va trencar motllos i ha fet renéixer l’interès per la renovació que ha plantejat en els llibres de contes i narracions curtes.

Pedra de tartera, de Maria Barbal, es confirma com un clàssic literari universal, de l’estil que tindria Camí de sirga del malaguanyat Jesús Moncada.

Les històries lovecraftianes d’Albert Sànchez Piñol han fet un forat sorprenent. Els arguments de La pell freda o Pandora al Congo no són sorprenents per als lectors d’Edgar Allan Poe, H.P.Lovecraft, August Derleth o Robert Bloch. El propi Joan Perucho ja havia acostat el terror modern a Catalunya amb el relat Amb la tècnica de Lovecraft (1956), però sembla ser que no va fer escola. Jo mateix no el vaig descobrir fins a llegir-lo en un recull d’Alianza titulat Los mitos de Cthulhu que afegia al final del llibre aquesta aportació lovecraftiana (l’única aportació espanyola). Per algun motiu, en aquesta època de pallassos i monstres els llibres d’Albert Sànchez Piñol han fet un fabulós forat en el nostre imaginari.

El millor de tot plegat, és que tot i els intents del Periódico, La Vanguardia, El País i altres instruments al servei del poder espanyol de menystenir la literatura catalana i d’atiar el foc de la crispació lingüística, quan els propis alemanys es rendeixen a la qualitat de la literatura catalana ni els propis espanyols ho poden falsejar. L’única opció que els queda és ignorar-nos.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *