Trencavèl
Comentaris polítics de Martí Cabré
Els humans ens distingim d’altres espècies per la nostra capacitat de crear símbols. Diuen que aquesta capacitat és la que va permetre salvar-nos en l’època de les restes de Cromagnon, a diferència de l’espècie Neanderthal, més forta i robusta però incapaç de fer abstraccions i crear símbols, i que va desaparèixer.
Els símbols són molt importants en societat ja que ens permet saber qui som i on som i també quines relacions tenim respecte als altres membres de la societat. Sense símbols, la comunicació verbal necessària per viure seria d’una quantitat ofegadora, segurament renunciaríem a viure com vivim avui i adoptaríem un sistema de vida més primitiu.
Un dels elements més importants de la nostra simbologia és la imatge. Així, l’estat construit no sobre la voluntat dels ciutadans sinó sobre la imposició forçada, ha accentuat sempre la imatge del líder com a aglutinador i dinamitzador de la massa. Són els casos que avui veiem en les dictadures (Xina, Cuba, Vietnam, Birmània, Corea del Nord) o en les protodictadures (Veneçuela, Rússia). Però també en estats-nació forçosos com ara Espanya, on el tabú a la crítica de la monarquia arriba a extrems de paranoia.
Així com els neofeixistes islàmics prefereixen assassinar escriptors o dibuixants abans que acceptar qualsevol crítica al seu idealitzat profeta, l’estructura de l’estat espanyol (el magma de funcionariat, ministeris, església i exèrcit que és la força de l’Espanya castellan, una força ignorada estúpidament per la majoria del nostre inependentisme miop) té com a tabú la figura del rei Joan Carles.
Un estat-nació fort, sense por de mostrar escletxes, accepta de bon grat la crítica a tots els símbols, ja que la llibertat d’expressió és l’estímul que millora i reforça la societat i, de retruc, tota la democràcia. L’estat-nació que té por, que se sap mentider i fet sobre la força, reprimeix amb duresa qualsevol crítica als seus tabús, siguin els que siguin, ja que és en la demostració de força que es perpetua en el poder.
La crema de fotos del rei, lluny de ser mostra del desig de fer mal a cap persona física, és una expressió ben lícita de rebuig a un estat i a una forma de govern, és una crítica visual enlloc de verbal, de la mateixa manera que al nostre país cremar una falla és fer befa d’alguna persona o alguna situació, una befa ben sana i ben llunyana de les males intencions…
Quan l’estat ens proporciona les imatges del rei és per tal que acceptem aquest gest simbòlic: "accepteu la submissió a l’hereu d’en Franco". I quan algú crema la imatge del rei, crema aquest símbol, aquesta submissió: "jo no em sotmeto".
Eps, amb el degut respecte a la integritat física d’en Joan Carles i la seva extensa família.
Apunts relacionats:
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
tOTALMENT D´ACORD, HI HAN MOMENTS I CASOS I AQUEST NÉS UN ON NO ES TRACTA DE L´ESTETICA T´AGRADI MES O MENYS. eSTRACTA QUE CAL DIR PROU A TANTA VIOLACIÓ DE LA DEMOCRACIA, BULLING POLITIC I SOCIAL !