Trencavèl

Comentaris polítics de Martí Cabré

4 de setembre de 2007
5 comentaris

145. Xavier Sala i Martín. Independència de Catalunya. La Viabilitat Econòmica

Us copio aquest interessant text que he tret del bloc l’Argumentari Català, el qual l’ha tret del bloc d’en Marcús.

És un text molt educatiu que desmunta un per un tots els tòpics que hem de sentir en contra de la independència política de Catalunya.

INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA:

LA VIABILITAT ECONÒMICA

Xavier Sala i Martín (*)

Febrer del 1998

(*) Aquest escrit serà ha estat preparat per a una conferència a Omnium Cultural.

Hi havia una vegada un Estat de 6 milions de persones que tenia una àrea de 40.000
quilòmetres quadrats. El país tenia com a veïns dues grans potències europees
tradicionalment colonialistes, les llengües de les quals amenaçaven constantment
l’existència de la llengua local. La població autòctona, per tant, es veia obligada a
parlar dues (o més) llengües. La renda per capita d’aquest país era francament elevada;
una de les més altes del món. Tot un èxit econòmic.

Ficció o realitat? Quan es parla de la independència de Catalunya, la primera
pregunta que els no economistes em fan a mi (que sóc economista) és si Catalunya
seria viable
com a nació independent. Si Catalunya no fós viable com a economia
independent, la descripció que he fet al paràgraf anterior seria pura ficció ja que no
podria pas existir. Curiosament, però, el país que he descrit és absolutament factible
ja que és un país que existeix i és independent: es tracta de Suïssa. Suïssa té uns
6 milions d’habitants i uns 40.000 quilòmetres quadrats. Suïssa és un país envoltat
per dues potències tradicionalment colonialistes (Alemanya i França) i l’idioma local,
el suís-alemany (que és diferent de l’alemany) es veu amenaçat pel francès i l’alemany
(a més de l’italià, parlat per una minoria al sud del país). Per tant, abans de
començar a parlar ja es veu que els arguments que es donin en contra de la viabilitat de
Catalunya com a nació independent són bàsicament erronis: si Suïssa és viable (i no
només ho és si no que és el segon país més ric del món), per què no ho ha de ser
Catalunya si, a sobre, el nostre país no està a dalt de les muntanyes, té sortida al
mar i està molt mes ben comunicat amb la resta del món?

En aquest escrit intentaré analitzar els arguments que els anti independentistes
utilitzen per tal de dir que Catalunya no és viable com a país independent.

L’argument més comú és dir que Catalunya és massa petita per a poder ser un
país independent.
La veritat és que cap economista seriós pot estar d’acord amb
aquesta afirmació. D’una banda, no hi ha cap teoria econòmica raonable que digui que un
país ha de tenir un mínim tamany per a ser viable o que els països grans són més
viables que els petits. D’altra banda, si aquesta teoria existís, seria totalment
errònia ja que, al món en què vivim, no és cert que el nivell de renda per capita o la
taxa de creixement de l’economia estiguin relacionats amb el tamany d’un país (mesurat,
per exemple, per l’àrea o la població). És simplement fals que els països més grans
són els més exitosos econòmicament. I si no, com és que entre els països més pobres
del món hi ha tres dels països més grans: la Xina, l’Índia i Rússia? I com és que
entre els més rics hi ha Bèlgica, Holanda i Suïssa?

Un altre argument en contra de la independència és que un país no pot prosperar
sense recursos naturals com ara terra, gas o petroli, i Catalunya no els té
. Això
també és completament erroni. Per exemple, el Japó o els "tigres miraculosos"
de l’Àsia oriental (Hong Kong, Taiwan, Corea del Sud i Singapur) no són productors de
petroli o gas natural, i la terra fèrtil a la qual tenen accés és molt limitada (de
fet, tant Hong Kong com Singapur són països d’una sola ciutat!). Tot i això, el
creixement econòmic assolit per aquests països durant les darreres dècades ha estat
espectacular.(1) És més, si apliquem aquest argument al
nostre context, és cert que Catalunya, tot i gaudir de gran quantitat de terra fèrtil,
no produeix alguns d’aquests recursos naturals… però Espanya tampoc. Per tant, la
hipotètica independència no portaria cap pèrdua en aquest sentit.

De fet, hi ha arguments econòmics que porten a concloure que tenir recursos naturals
pot ser dolent per al creixement a llarg termini (els economistes anomenen aquest fenomen,
"malaltia holandesa" -de l’anglès: "Dutch disease"-). L’argument es
podria resumir de la següent manera: quan un país té molts recursos naturals (com per
exemple, petroli) dedica una gran quantitat de recursos a desenvolupar aquest sector i
tendeix a oblidar els altres. En particular, tendeix a oblidar els sectors tecnològics i
innovadors, que són els que generen els canvis tecnològics que garanteixen el creixement
a llarg termini. Per tant, aquests països s’especialitzen en la producció de petroli o
altres matèries primeres i no eduquen la població ni adopten tecnologies modernes, de
manera que acaben sent més pobres del que haurien estat sense petroli. L’exemple típic
de països que han patit aquesta "malaltia holandesa" són Mèxic i sobretot
Veneçuela, països que s’han empobrit després d’haver descobert rics jaciments de
petroli.

Tot i que aquest és un argument atractiu i que hi ha exemples que li donen validesa,
la veritat és que si analitzem tots els països del món a la vegada (en lloc de només
mirar Mèxic i Veneçuela) ens adonarem que no hi ha gaire relació entre la riquesa en
recursos naturals i el creixement econòmic (a l’altra banda de l’argument trobarem
exemples ja que els dos països africans més rics són Sud-àfrica i Botswana, dos
països rics en recursos naturals, concretament en or i diamants). Per tant, si bé no és
cert que tenir recursos naturals sigui bo, tampoc es pot dir que sigui necessàriament
dolent.

La utilització de recursos naturals, òbviament, és indispensable si es vol assolir
creixement econòmic. I, per tant, si un no en té els haurà d’aconseguir d’alguna forma.
La manera més normal de fer-ho és a través del comerç internacional, i no pas a
través de la submissió política. És més, en aquest sentit, pertànyer a un país
petit és fins i tot favorable ja que això incentiva el govern i els agents econòmics a
competir i millorar ja que l’alternativa proteccionista no és factible. Els problemes que
té ara el govern espanyol per a tancar els famosos "astilleros" creats durant
l’aïllacionisme de l’Espanya franquista no els hauria tingut mai, un govern català. Un
Estat català, lògicament, hauria de ser un Estat obert al comerç amb tots els països
del món (inclosa Espanya).

Un tercer argument en contra de la viabilitat econòmica de Catalunya és el següent: "No
n’hi ha prou de competir amb els París, Londres, Nova York, o Hong Kong, sinó que ara
també voleu competir amb Madrid?"
Aquesta lògica també és fallaciosa. Les
empreses catalanes ja es troben competint avui dia amb les empreses de la resta d’Espanya,
siguem o no la mateixa unitat política. La competència interregional és tan o més gran
que la internacional. Amb qui creu el lector que competeixen els hotels catalans de la
Costa Brava? Certament ho fan amb hotels italians, marroquins i grecs, però també és
cert que la gran competència ve de la costa del sud d’Espanya o fins i tot dels hotels de
la costa tarragonina.

La hipotètica independència de Catalunya, per tant, no portaria cap augment
substancial del grau de competència a què s’haurien d’enfrontar les nostres empreses. I
si la portés, doncs benvinguda seria ja que, com a economistes i com a consumidors hem,
d’aplaudir qualsevol augment de la competència ja que aquesta tendeix a portar millor
qualitat i menors preus.

En aquesta línia, un altre argument en contra de la indepenència és que marxar
d’Espanya seria "suïcida" ja que Espanya és el nostre mercat més gran
.
És ben cert que Espanya és el mercat més gran de les empreses catalanes. La pregunta,
però és: per què? és a dir, per què els espanyols compren el nostre cava i estiuegen
a la Costa Brava? Perquè ens estimen com a bons compatriotes que són? O potser perquè,
donats el preu i la qualitat del producte, això és el millor que poden fer? Clarament
aquesta darrera és la veritable resposta i, per tant, en la mesura que la independència
no faci variar ni el preu ni la qualitat, els mercats no tindrien per què perdre’s.

És molt normal que el mercat internacional més gran sigui el del país veí. El
mercat més gran de Mèxic són els Estats Units Amèrica. El mercat més gran de Taiwan
es la Xina i el mercat més gran de França és Alemanya. Ara bé, que potser això vol
dir que aquests països han de passar a ser la mateixa unitat política? El lector creu
realment que això és un argument favorable a què Mèxic passi a ser el cinquantaunè
Estat dels Estats Units?

Hi ha gent que diu que la dissolució de països és, avui dia, anar contracorrent
en un moment en què Europa cerca una moneda única, un sistema fiscal únic, un exèrcit
únic, i fins i tot una unitat política. Parlar de separatisme i independentisme a finals
del segle XX és antiquat i està fora de to.
Crec que aquesta línia argumental
tampoc no és acceptable per diversos motius. Primer, no és cert que la tendència a la
creació de grans supergoverns com l’europeu sigui una tendència característica de
finals del segle XX. De fet, l’any 1946 hi havia 74 països al món mentre que al 1995
n’hi havia 192. És a dir, si hi ha alguna tendència al món no és la de la reducció en
el nombre de països sinó exactament a l’inrevés i, per tant, l’evidència en la qual es
basa aquest argument és simplement falsa. Segon, la teoria es basa en el supòsit que la
unitat política i econòmica és bona (i, per tant, anar contracorrent és dolent).
Personalment, tinc enormes dubtes sobre la desitjabilitat de tot el projecte europeu,
basat en la creació d’una superestructura burocràtica que acabarà per ofegar totes les
economies europees. I tercer, no cal anar cap a la cooperació econòmica amb la resta
dels països europeus des d’Espanya. Es podria fer perfectament des de Catalunya.

Finalment, l’argument més temut: "per a obtenir la independència, cal una
guerra i això seria molt més costós que qualsevol benefici econòmic que se’n pugui
derivar; que no veieu el que passa a Bòsnia amb la desintegració de l’antiga
Iugoslàvia?".
Això és mig cert i mig fals. És cert que la independència és
indesitjable (i indesitjada) si el preu que hem de pagar per a obtenir-la és una guerra.
El que no és cert és que l’única manera d’aconseguir-ho sigui una guerra.
Històricament hi ha hagut dues maneres de dibuixar fronteres: la guerra i els matrimonis
monàrquics. Tot i que no ha desaparegut del tot, el sexe reial ja no s’utilitza amb
aquesta finalitat política. La guerra, per contra, encara s’utilitza. Ara bé, ens trobem
a la porta del segle XXI i hauríem de tenir fe en la llibertat i la democràcia
civilitzada. A més, la història de les darreries del segle XX ens fa ser optimistes en
donar-nos una pila d’exemples de països com Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia,
Lituània i moltes altres antigues repúbliques soviètiques que han assolit la
independència de manera pacífica.

El progrés econòmic s’aconsegueix a base de tenir una població creativa i amb ganes
de treballar, d’instaurar un sistema legal que garanteixi els drets de propietat dels
inversors i que incentiva les empreses a innovar i adoptar noves tecnologies, de gaudir
d’un sistema educatiu que ajudi la població a ser cada cop més productiva, i de tenir un
bon govern que incentivi el comerç interior i exterior, que no ofegui l’economia
productiva amb impostos excessius, amb una burocràcia arbitrària o amb corrupció
intolerable, i que mantingui una estabilitat fiscal i monetària. Des d’aquest punt de
vista, la independència seria indesitjable si es demostrés que uns hipotètics govern i
institucions catalanes funcionarien pitjor que un govern i unes institucions espanyols.
Avui dia no sabem com ho faria un govern català. El que sí sabem és com ho ha fet i com
ho està fent un govern espanyol. I la veritat és que aquí les cartes no estan a favor
dels espanyols.

La història recent ens mostra que la independència de Catalunya és cada com més
viable. Els estudis recents mostren que l’augment del comerç internacional va lligat amb
la viabilitat econòmica de nous països. L’argument és que el comerç internacional és
un bon substitut de la unió política com a eina d’engrandiment dels mercats i a mesura
que els mercats internacionals es fan grans, és menys necessari tenir un país gran per a
poder vendre els productes de manera que quan el comerç internacional augmenta, les
tendències independentistes també ho fan. En un article escrit darrerament a la
Universitat de Harvard, els professors Alesina i Wacziar han demostrat que a la recent
història del segle XX aquestes tendències es confirmen, la qual cosa vol dir que, no
només la independència de Catalunya és factible, sinó que cada cop ho és més.

Amb aquest escrit he intentat deixar de banda el patriotisme i el nacionalisme
romàntic per a centrar-me exclusivament en la viabilitat econòmica d’un Estat català.
No estic dient que la independència segui desitjable (això seria un altre tema de debat(2)) o que no hi hagi arguments no econòmics que s’hagin de
valorar a l’hora de demanar-la. El que sí que estic dient és que no hi hauria d’haver cap
mena de dubte
que la independència és absolutament factible des
d’un punt de vista econòmic. Cal pensar-hi.


Apunts relacionats:

  1. Estic una mica fart de la branca neoliberal de l’independentisme, com el de l’home de les americanes multicolors. En l’argumentari d’aquesta mena de gent prima -obsessivament, i per damunt de tot- l’economiscisme des d’una perspectiva empresarial que resulta preocupant i molt inquietant. No he sentit parlar mai de qüestions socials, i això em fa pujar la mosca al nas. Macroeconomia? Quina por! El pedagog Paulo Freire (filomarxista, ja ho avanço jo, per evitar comentaris innecessaris) parlava de què en les ideologies sempre s’hi amaguen "astuts" i "innocents". En X.S.M. és simplement un astut al servei dels macrointeressos del capitalisme salvatge. Li escau força que sigui nacionalista: suposo que per això també corre pel F.C. Barcelona. Les batalles tribals convertides en partits de futbol, tot i que amenitzades per superestrelles pagades a mitges amb Nike -on treballa en Sandro Rossell-. A mi em sembla un individu menyspreable, defensor de la debilitat mental, oportunista. Ara és nacionalista i demà…  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!