Trencavèl

No crec que sigui una bona idea discutir els articles polítics d’en Salvador Sostres, de la mateixa manera que no ho seria discutir els meus improbables articles sobre alta cuina, però l’article que avui publica aquest periodista a l’AVUI m’ha fet reflexionar diverses coses.

En primer lloc, no estic gens d’acord amb la seva opinió sobre el fet de no viatjar a països perillosos i la recomanació de quedar-se a Europa. En Sostres diu que ell sempre trobaria una manera de rebatre els seus propis articles, però crec que en aquest article hi ha una clara incongruència: viatjar a Londres, París o Berlín és avui gratificant perquè aquestes ciutats van ser capitals de societats aventureres, que es van arriscar a viatjar a llocs desconeguts on hi van fer bé i hi van fer mal i d’on en van treure beneficis i disgustos. Si l’esperit provincià de no sortir d’Europa fa forat, d’aquí a un parell de generacions ens veurem superats en els àmbits intel·lectual i econòmic per aquells països que s’adaptin millor a la nova globalització, incloent el risc per als països encara inestables. La Xina hi aposta fort. Aquest cap de setmana he de ser a Londres i hi seré, tot i els atemptats d’aquesta setmana. La victòria de l’integrisme és fer-nos renunciar al nostre estil de vida i als nostres viatges a Londres o Sabà.

D’altra banda, l’article xoca frontalment amb els que el periodista va escriure fa sis anys arran de la destrucció de les Torres Bessones de Nova York, quan tothom tenia por d’agafar l’avió i ell recomanava al jovent a agafar bitllets barats per veure exposicions a Berlín i Nova York i descobrir món. Potser en Sostres s’ha fet gran o és que els atemptats dels EUA són una salvatjada que s’han de desafiar fent més viatges i els atemptats del Iemen són producte de córrer riscs innecessaris?

L’article també es contradiu amb la seva voluntat d’aparentar una actitud liberal davant de la vida, una façana per uns missatges que en realitat són conservadors. I és que en aquest país encara confonem molta terminologia política, però això avui no toca.

L’altre aspecte que volia comentar era el de l’atemptat en sí. Un nou atemptat fet per aquest integrisme islàmic creat ara fa prop de cent anys a Egipte, que va tenir el seu nadir en l’aliança nazi-palestina, que es va eixorivir amb la Guerra Freda i viu el seu zènit fagocitant les deixalles (militars) del comunisme.

La gent de bé, que diria el President Pujol, vol creure que les bones accions comporten bons resultats i no es vol veure involucrada en fets luctuosos. Però a vegades són els altres els qui ens hi involucren. I en aquesta salvatjada d’atemptats que fa cent anys que dura, no s’hi val a acotar el cap. Ara Espanya no participa en cap guerra il·legal però els seus ciutadans (els bascos i catalans que viatgen a països perillosos) són objectius pel fet de ser occidentals. Com ho eren fa deu anys i com ho eren fa cinquanta anys. Si ara hi ha més morts és perquè ara és més fàcil per als integristes treballar a Occident, mentre que la presència d’occidentals als centres de l’integrisme islàmic ja no es limita a militars i diplomàtics com fa unes dècades sinó que inclou milers i milers de turistes, sense guardaespatlles ni coneixements del país i amb ganes de passar-ho bé.

El món és bell i val la pena recórre’l, Sostres. La bellesa de les pedres de Sabà no la trobaràs a la piscina del Majestic i és més difícil que un integrista religiós et mati que no pas que acabis dins d’un esvoranc de les obres amb que els socialistes volen acabar d’enfonsar Barcelona.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!