108. Qui tem el PP?

Llegeixo en l’últim número de la revista Criteri (revista que us recomano) un interessant article de Joan Ramon Resina, director del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat d’Stanford.

És un article que aplaudeixo sorollosament. Impacta en la línia de flotació d’uns independentistes de boqueta que han entregat tot el poder de Catalunya al PSC-PSOE a canvi de res, tot per aplicar una lògica política simètrica a la del PP. Per ajudar a divulgar aquest excel·lent article us el copio íntegrament a sota i també us en cito l’enllaç original, ací.

Qui tem el PP?

?Van pactar amb el PP, i si poden ho tornaran a fer?. Aquest va ser el
cavall de batalla d?ERC contra CiU a les elecciones del 2003. Artur Mas
hi responia el 2006 anant al notari. Viatge balder, perque amb el PP
s?hi ha de pactar… quan calgui. Que l?enemic obri dos fronts
aparentment antagònics no hauria de paralitzar els partits catalans.
Davant Espanya, Catalunya no té opcions ideològiques; sols en té de
tàctiques. Els partits catalans han de ser conscients que no juguen en
terreny propi, com sí que ho fan el PSC i el PP; per tant, si estan
condemnats a triar entre Santillana de Mar i Quintanilla de Onésimo,
els convé molt no fer-ho a patacades sino amb la fredor enraonada de
qui té el país al cap, com va fer-ho Pujol recolzant un PSOE corcat el
1993, i tornà a fer-ho tres anys més tard fent surar un PP que no
donava la mida democràtica. Aleshores tothom va entendre el 15% i el
60% de l?IRPF, com es va entendre el ?hablo catalán en la intimidad?
vergonyant o cínic?tant és?d?Aznar i l?abolició del gobernador civil,
malgrat que fos substituït per un simètric delegat del govern,
demostrant el que valen les promeses d?un president de govern espanyol.
Càrrec aquest, el de gobernador civil bis, que els nous estrategs
sobiranistes ni tan sols han qüestionat.


La
lliçó d?escaquer de Pujol no l?han apresa els actuals aprenents de
bruixot, que no troben possible aliar-se amb CiU perquè potser algun
dia es trobarien pactant indirectament amb el PP. La lògica s?assembla
d?allò més a la del PP quan associava ERC amb ETA a base d?anar lligant
nusos ideològics. Es una lògica paranoica i paralitzant, que en el cas
d?ERC la ret indefensa davant el PSOE i l?aboca a la fagocitació pel
PSC.


Pactar amb el PP no sols és legítim, de vegades pot ser
fins i tot necessari per ensenyar les dents a un PSOE que ens menysté
en la mesura que no ens tem. S?ha de saber pactar amb esperit ofensiu,
sabent aprofitar l?antiquísima regla que diu que l?enemic del meu
enemic pot ésser el meu aliat provisional. S?ha de pactar per fer
estralls, qual calgui, les expectatives de governar d?un partit que ens
ha traït, i sempre per recordar a qui ho hagi oblidat que
l?anticatalanisme té un preu que es paga al comptat. Cal pactar,
tothora, per mantenir l?equilibri de poder que allunyi les paoroses
majories absolutes a l?estat i per conservar o recuperar la clau de
l?autogovern.


Sobre tot, importa que els partits sobiranistes
pactin entre ells el grau zero del catalanisme, i que, per damunt
d?aquest grau, admetin el que la seva conducta ja demostra a bastament:
que en condicions de dependència, com ho són i seràn durant molt temps
les condicions de desplegament de la política catalana, entendre?s amb
l?enemic no sols no és pervers sino que pot ser virtuós, i en qualsevol
cas és ineludible. El que fa iniquu el jóc polític no és el pacte sino
el càlcul que sacrifica l?interés durable del país a les peripècies
dels partits. Premiar amb la presidència de la Generalitat la
deslleialtat del PSOE no ha estat una maniobra digne, per molt que els
protagonistes la vulguin fer passar per un cop de geni polític. I pel
que toca al notari, més que posar-lo de testimoni d?una decisió
tàctica, convenia que aixequès acta del compromís de no rebaixar mai
més el preu d?una entesa quan hi en joc el futur del país. Però aquest
compromís que exigim dels professionals del patriotisme depén en
darrera instància del compromís dels ciutadans. El ciutadà és qui de
veritat té la clau de les urnes, i al bon elector no li reca
disciplinar els polítics que fugen d?estudi.


Joan Ramon Resina
Stanford University

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *