Tot i que m’agradaria escriure en aquest blog més sovint, mantenir una presència intermitent pot arribar a produir una satisfacció notable. En aquest cas vull fer referència a un escrit que vaig fer en aquest blog fa quatre anys, titulat 78. Rachid Bouchareb, els goumiers i Sétif, on parlava de l’estrena de la pel·lícula Indigènes.
Doncs bé, quatre anys i vora dos-cents articles més tard, Rachid Bouchareb ha fet la pel·lícula que ja insinuava llavors, la pel·lícula sobre Sétif. Es titula Hors-la-Loi i ha causat unes enormes crítiques a França. De fet molts historiadors francesos ja la van començar a criticar abans que estigués acabada.
La història de França al segle XX és un enorme tabú en el seu propi país, amb fets com el col·laboracionsime nazi, la repressió antibretona, les guerres d’Indoxina i d’Algèria o la política nuclear com a principals focus de conflicte. I dir tabú avui ja no és el mateix que fa vint o trenta anys, quan molts d’aquests fets eren directament ignorats.
Avui costa més provocar la invisibilitat dels conflictes i les reaccions canvien. Davant d’aquesta pel·lícula que recorda la cara més fosca de la Guerra d’Algèria, les reaccions han estat etiquetar la pel·lícula de fantasiosa, revisionista i antifrancesa. Prohibir-la, ja no ho poden fer, com havien fet amb Le petit soldat, prohibida a França el 1960 o bé amb La bataille d’Alger, prohibida a França el 1966. Una altra famosa pel·lícula que retrata la França del segle XX és Paths of glory, d’Stanley Kubrick, estrenada el 1957 però no exhibida a França fins el 1975. I a Espanya fins el 1986. Bonics veïns tenim.
El 8 de maig de 1945 l’Alemanya nazi es rendia i la Segona Guerra Mundial obtenia la primera victòria, la d’Europa. Aquell dia els habitants de Sétif van sortir al carrer a celebrar la victòria com a seva. De fet, en tenien tot el dret ja que el jovent algerià es trobava a Alemanya combatent sota bandera francesa, complint el seu deure de ciutadans francesos. Les celebracions van pujar de to i centenars de colons francesos blancs van ser assassinats pels algerians, que començaven a clamar per la fi del colonialisme europeu.
La reacció francesa va ser furibunda. Hi tenien força tropes destacades, ja que mentre els algerians lluitaven a Alemanya les tropes franceses blanques tenien la important missió de vigilar les colònies. Al Marroc i Algèria, per exemple, les forces colonials franceses havien pactat amb els nazis i van oposar una ferma resistència als desembarcaments nordamericans de l’Operació Torch. A Indoxina els francesos van pactar un tractat de no-agressió amb Japó que permetia als japonesos creuar Vietnam i Cambodja i així poder enllaçar amb Tailàndia (aliada de Japó) i poder millorar les comunicacions amb els atacs contra els britànics a Birmània i els nordamericans al Pacífic. Vaja, que es van cobrir de glòria.
Quan els algerians van començar a massacrar colons, doncs, els francesos no van ser agafats per sorpresa. L’exèrcit van començar a atacar les poblacions més properes mentre l’aviació bombardejava els poblets petits més allunyats. Total, en aquells moments hi havia munició per tot arreu. Segons França la repressió va causar uns mil morts. Segons Algèria van ser quaranta mil. I el pitjor va ser que els ciutadans algerians que anaven tornant de lluitar contra els nazis arribaven a casa i es trobaven la família rebentada per les bombes franceses. N’hi havia per molestar-se una mica. I així es va propiciar l’ambient necessari per a declarar la guerra d’independència, una guerra que a França no va rebre aquest nom (“guerra”) fins al 1999, trenta-set anys després d’haver-la perdut. Fins llavors calia anomenar-la “Els fets d’Algèria”.
Això sí, si poguessin, en continuarien prohibint les pel·lícules. Per sort ja no poden.
Apunts relacionats:
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!