258. El rescat d’Alemanya: els plans Dawes i Young

Avui 3 d’octubre de 2010 venç el pagament de reparacions de guerra que Alemanya ha estat fent als EUA. El pagament de les reparacions al Regne Unit i França continuaran fins al 2020. I no estem parlant de la Segona Guerra Mundial, no. Estem parlant de la Primera. De la Gran Guerra.

La guerra que havia d’acabar amb totes les guerres va acabar amb un rar sentit de l’humor ja que l’alto el foc va entrar en vigor el dia 11 del mes 11 a les 11 del matí. El canadenc George Lawrence Price va ser l’últim soldat en morir, mort a Mons per un tret d’un franctirador alemany a les 10.58 quan treia el cap de la trinxera per saludar una noia.

Aquest rar sentit de l’humor es va acabar de sobte en les condicions que l’Entente va imposar a Alemanya, empesos per la por que França sentia envers els alemanys. Quina por? Els Poders Centrals, bàsicament gent ètnicament alemanya, havien hagut de rendir-se pel bloqueig econòmic i material sobre els ports alemanys i les rutes turques, sense patir greus derrotes militars. I havia calgut la intervenció de França, el Regne Unit, Itàlia, Rússia, Sèrbia, Romania, Grècia, Portugal, Brasil, Montenegro, Japó i els EUA per aconseguir estrangular l’economia d’Alemanya. I els alemanys, abans de caure fins i tot havien pogut fer fora Rússia de la guerra. Una capacitat militar d’aquest volum espantava molt a França, que per això van proposar unes mesures draconianes que acabarien enfonsant Alemanya. 

Recordem que aquestes reparacions no provenien de cap càlcul de destrucció material ni de resolucions jurídiques de culpabilitat sinó que era un acord entre vencedors imposat a un vençut que s’havia declarat perdedor de la guerra, ja que de fet la guerra no havia acabat per amb la victòria militar de l’Entente sinó amb la signatura d’un armistici entre totes les parts.

El Tractat de Versalles preveia un pagament a l’Entente de 226 mil milons de marcs, una quantitat tan desorbitada que va provocar que el 1923, cinc anys més tard d’acabada la guerra, Alemanya es declarés en suspensió de pagaments. Com a resposta, tropes franceses i belgues van ocupar militarment la zona del Ruhr, dins les fronteres legals d’Alemanya (recordem que amb la pau França ja s’havia annexionat l’Alsàcia i la Lorena). El Ruhr és el motor econòmic d’Alemanya i la seva ocupació per les tropes francòfones va suposar un cop tan fort a l’economia que va dur a l’hiperinflació: els preus es duplicaven cada 49 hores. 

Els EUA es van alarmar per la situació. El president Wilson havia creat la Societat de Nacions el 1919 per evitar que tornés a passar un conflicte d’aquesta escala. Una crisi econòmica a Alemanya podia ser el detonant per a una nova guerra. La Comissió per a les Reparacions als Aliats va decidir modificar les condicions del pagament. Aquesta comissió tenia representants de Bèlgica, França, el Regne Unit, Itàlia i els EUA. Els representants dels EUA eren Charles G. Dawes i Owen D. Young. Ells van proposar els dos plans que haurien hagut de salvar Alemanya i Europa.

Primer es va aplicar el Pla Dawes: retirar les tropes franceses i belgues del Ruhr, decrementar les quotes del deute alemany, reorganitzar el Reichsbank i proveir Alemanya amb diners cedits pels EUA, que haurien de servir per pagar el deute a França i el Regne Unit. Dawes va arribar a vicepresident dels EUA amb Calvin Coolidge i va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1925.

Tot i que el pla es va implementar el 1924 amb èxit, l’economia alemanya no es recuperava amb promptitud i el 1929 el Pla Dawes es va substituir pel Pla Young: es va crear a Basilea el Banc pels Pagaments Internacionals (per facilitar les transferències de diner entre països), es va reduir el deute alemany a 112 mil milions de marcs i es va fraccionar en parts incondicionals i parts renegociables. Dawes es va presentar a les primàries demòcrates de 1932 però va perdre davant Roosevelt.

El 1929, però, va venir la caiguda de les borses internacionals i el Pla Young no funcionava bé. L’atur a Alemanya va escalar fins arribar a un 40% el 1932. El president dels EUA, Herbert Hoover, va decidir posposar el deute Alemany envers els EUA i va pressionar la resta d’aliats per alleugerir la pressió. La idea era reduir les reparacions de guerra en un 90% (pràcticament cancel·lar-les) i a canvi els EUA eliminarien el deute que França i el Regne Unit havien contret amb els EUA durant la guerra. Però la proposta de Hoover va ser tombada el desembre de 1932 pel Congrés dels EUA i els aliats es van negar a condonar la reparació moral que Alemanya havia de pagar com a perdedora de la guerra si a ells no se’ls condonava el deute comercial que tenien amb els americans per tot el material que havien comprat durant el conflicte.

El 1933 Alemanya ja havia escollit a Hitler per dirigir el país i el nou dirigent va suspendre definitivament el pagament de reparacions. El camí cap a una nova guerra havia començat.

El 1953, acabada la segona guerra i amb Alemanya partida en dos, es va decidir que quan Alemanya tornés a ser un sol país, continuaria pagant les reparacions de guerra. Tot i això, la RFA (la part oest) va continuar pagant i el 1980 quasi havia liquidat el deute. La RDA, controlada pels comunistes, no va pagar mai res. I encara quedava l’interès acumulat durant els anys que els nazis no havien volgut pagar. El 1995, amb Alemanya reunificada, es va decidir liquidar l’interès acumulat.

Avui s’ha fet l’últim pagament d’aquest interès a la part del deute que correspon als EUA. La part del deute que correspon als altres aliats s’acabarà de pagar el 2020. En una dels insòlits fets de la història, el dret de conquesta haurà perdurat 102 anys, sense haver arribat a guanyar mai la guerra.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *