256. Discurs de Jaume Cabré al Palau (“Paraules al Palau”)

Ahir en Jaume Cabré va rebre el Premi d’Honor al Palau de la Música.

Vídeo del discurs: http://www.omnium.cat/ca/video/discurs-de-jaume-cabre-en-l-acte-de-lliurament-del-premi-d-honor-de-les-lletres-catalanes-69.html

Aquest és el discurs que va llegir:

Paraules al Palau

“Les obres d’art són soledats infinites. Sols l’amor pot copsar-les.” va
escriure Rainer Maria Rilke.
És que l’art es fa des de l’interior de
l’individu. L’art demana solitud, silenci, reflexió i honestedat. Quan
parlo d’honestedat en art no em refereixo al preu de venda dels quadres
del pintor sinó a les decisions que l’artista pren: són honestes si
sorgeixen de la necessitat interior de la persona i no responen a la
moda o al dictat dels que indiquen com has de somiar. L’obra d’art no
apareix gràcies a una fòrmula màgica ni tampoc no neix de la millor de
les intencions. Sorgeix de la sinceritat personal; i com més sincera és
l’obra d’art, en més inevitable es transforma.
Te n’adones quan et
sembla que creixes com a artista. Quan ets jove i comences a a escriure,
potser no saps per què ho fas; però saps que no pots deixar de fer-ho. I
a més, tens una necessitat imperiosa de donar-te a conèixer, perquè ser
jove també vol dir voler menjar-se el món. Tens pressa per rosegar-ne
els ossos. I com que tens pressa, et precipites. A poc a poc, a còpia de
mastegots, t’adones que, d’allò que has escrit, només pots rellegir-ne
sense recança, els textos que han sorgit gratuïtament, perquè només tu
ho has volgut, o perquè t’han vingut donats.
La literatura es
concreta en l’escriptura. La literatura és un art que, com a material,
fa servir la paraula. I ara us diré una sàvia obvietat: una novel·la són
paraules. Ho deia Mercè Rodoreda i no em canso de repetir-ho: una
novel·la són paraules.
Aquest és el secret, la joia, la màgia de la
literatura i reivindico aquesta oportunitat, ara que us tinc segrestats
aquí, per parlar-vos d’aquest miracle.
Que comença amb la lectura.
Quan un text et commou, quan una història llegida arrela dins teu; quan
un poema ben dit t’enrampa; quan vius amb els personatges d’una novel·la
com si fossin vells coneguts, estàs tastant el poder transformador de
l’art. Tu passes a ser tu més aquesta lectura. Jo no sóc el mateix
després de Proust, de Tolstoi o de Foix. M’he transformat en un altre.
És el que ens passa, d’una manera més directa i inexplicable quan sentim
música. O és també aquella bufetada que et suposa veure un Bosco o un
Edvard Munch davant teu sense barreres.
En el moment que decideixes
explorar en l’escriptura, esperonat pel plaer i l’enriquiment
proporcionat per la lectura, t’adones que el camí és molt llarg.
Sóc
escriptor perquè un dia vaig llegir uns contes d’Andrei Platònov que em
van commocionar. Sóc escriptor perquè en reconèixer el trasbals, vaig
voler esbrinar-ne les causes. I vaig rellegir, analitzar, racionalitzar
la lectura. El resultat, que estava cantat, em va sorprendre; tot:
anhels, il·lusions, intriga, tristeses, alegries, ens és donat pel
miracle de la paraula transformada; de la paraula en tensió; de la
paraula dita amb intencionalitat artística. Llavors vaig comprendre què
volia dir “una novel·la són paraules”. I vaig entendre què diferencia un
text d’un text literari: la intencionalitat del llenguatge, la voluntat
estilística, l’estil. Em vaig adonar que tot, en literatura, és fruit
de l’estil, de la manera com fem servir el llenguatge per dir el que ens
veiem abocats a dir per no rebentar. Em vaig adonar que l’ànima de
l’escriptor s’arrauleix en el llenguatge que fa servir i que en la vella
dicotomia aristotèlica, la forma és el fons quan treu el nas. I que, en
l’obra d’art, tot és fons i forma de manera indestriable. Tan important
és l’esperit resultant com la matèria de què està fet: és el miracle de
percebre la matèria de l’esperit.
Per tant, jo sóc estil, la meva
biografia no és en els detalls més o menys anecdòtics que viuen els
personatges: em reconec en les paraules dites i en la manera de ser
dites. Parlar de l’estil és parlar del llenguatge. És parlar de la
llengua.
L’escriptura és un afer de l’ànima. Per això, per a
l’escriptor, la llengua és la seva pàtria i mirar d’assegurar la
pervivència de la llengua per a mi ja és una raó de pes per treballar
per la independència política del país. Que tampoc no en garantirà la
pervivència, però que hi ajudarà. Sé que no estic sol, en aquest anhel: a
més de les raons de dignitat política, social i històrica, vull una
llengua que no hagi d’estar lluitant amb l’aigua al coll per sobreviure;
vull que visqui en pau en igualtat de condicions amb les llengües que
tenen un estat propi que les defensa, les protegeix, les alimenta, les
enalteix i prestigia. Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó
ni permís pel sol fet d’existir; no vull que li discuteixin les poques i
tímides lleis que la protegeixen; vull que els seus parlants visquin
sense els complexos que els porten a l’autoodi i la renúncia lingüística
perquè no es molesti el veí o, encara pitjor, per una pretesa i
malentesa bona educació. Vull que la meva llengua sobrevisqui amb salut
en aquest món de la globalització uniformadora i no vull haver d’estar
parlant constantment d’aquest tema. Sis o set raons més per treballar
per la independència. I en parlo ara perquè tinc esperança en la gent.
Fixeu-vos en els que organitzen i costegen les consultes populars per la
independència; fixeu-vos en tots els que hi van a votar, sigui quin
sigui el seu vot. Per això m’alegra que el Parlament s’hagi posat les
piles admetent a tràmit la proposta de consulta popular sobre la
independència de Catalunya. Que sigui Espanya qui, en ple segle XXI,
prohibeixi que la gent pugui expressar la seva opinió sobre aquest tema.
Perquè com diu Vicenç Villatoro en un article que no té pèrdua, el que
els fa por és que la gent que fins ara no hi havia pensat, es faci la
pregunta i pugui reflexionar. Els fa feredat que la gent pensi i
s’aparti del pensament únic.
També la meva pàtria és la literatura.
La literatura suposa un món inacabable, que comença, per simplificar, en
Homer i que es manté amb l’última obra acabada de publicar en qualsevol
llengua. La literatura que alimenta l’escriptor és la pròpia tradició
literària i les tradicions adquirides per l’afany cultural individual i
social. De vegades, anant pel món, per causa del meu passaport, hi ha
lectors que em pregunten sobre la meva tradició literària i em citen
noms il·lustres com García Márquez o Cortázar. Evidentment que conec la
tradició literària espanyola i l’estimo profundament. Com la francesa o
l’alemanya: profundament. Com a persona culta, sé buscar en moltes
tradicions i no en tinc prou amb la meva. També sé que voler aspirar a
una alenada universal no es pot fer des del buit sinó des de
l’arrelament a un lloc i a una gent. Per tant, he d’explicar en aquests
lectors que la meva tradició literària arrenca amb Llull, els trobadors i
March, continua amb Joanot Martorell, Guimerà, Verdaguer, Oller, Foix i
Espriu, Riba, Estellés, Rodoreda, Calders, Moncada, Barbal i tants més
i, no cal dir-ho, els il·lustres escriptors que m’acompanyeu avui. Tinc
la meva tradició literària, l’estudio, m’alimenta i en parlo amb orgull,
com fa qualsevol ciutadà de qualsevol país lliure i amb tradició
literària pròpia. Perquè la literatura catalana fa de bon mostrar pel
món i cada cop és més coneguda i respectada. És qualitativament sòlida,
comparable a moltes altres, sobretot a les de dimensions demogràfiques
semblants. I els que riuen per sota el nas davant d’aquesta afirmació,
sovint gent catalanoparlant però castellanolectora, sempre m’han
recordat els que es negaven a constatar, mirant pel telescopi que els
oferia Galileu, que la lluna estava plena de bonys i no era una esfera
perfecta. Comproveu-ho sense complexos! Només us cal prendre la molèstia
de llegir-la. Només us cal mirar pel telescopi de Galileu. Potser és
demanar massa…

L’escriptor sap que ha de treballar des de la
humilitat i la solitud, deia en començar. No crec que sigui fàcil crear
des de l’arrogància. Penso que, llevat dels pocs casos d’il·luminats
excepcionals com Mozart i les seves partitures manuscrites que semblen
sortides d’impremta, el més habitual és el desconcert patent en les de
Beethoven. Escriure és dubtar. Escriure és, com viure, entrar en el
regne de les incerteses i prendre decisions sense saber si allò que fas
és el que és correcte. I per què, el dubte? Perquè l’escriptor empaita
un ideal del qual no en coneix el rostre ni sap el camí per arribar-hi.
I a la feina literària diària tot són cruïlles, eleccions, guanys,
pèrdues, errors, marrades, encerts, epifanies… Fins i tot quan acabo
un llibre no sé si l’he acabat. En el fons, sé que no. Sé que tots el
meus llibres resten inacabats i sé que un dia me’ls deixo prendre de les
mans. Paul Valéry ho deia: un poema no s’acaba: s’abandona. Hi estic
d’acord. Amb ànima fràgil penses que no saps si t’has acostat gaire a
l’ideal que perseguies. Probablement per això, et poses a escriure un
altre llibre.

Quan era petit, amb el col·legi de records
agredolços, els jesuïtes del carrer de Casp, veníem aquí, al Palau de la
Música, a final de curs, a la “promulgación de dignidades”. I ens
donaven medalles i distincions en forma de cordons de colors que després
havíem de retornar religiosament abans de marxar cap a casa, ben a la
vora d’aquí, amb la mare satisfeta i els germans barallant-nos pel
carrer. També durant anys he vingut al Palau a ser testimoni del miracle
de la música; al començament, amb els pares i després amb els amics. I
avui em trobo aquí, amb les cames que em tremolen (és una imatge
literària) i no puc deixar de pensar que m’hauria agradat molt que els
meus pares fossin aquí, a primera fila, agafats de la mà, escoltant-me,
tots dos ben satisfets. La mare només va poder fer-me comentaris molt
assenyats, dels relats que es van convertir en el meu primer llibre,
Faules de mal desar, que ja no va arribar a veure. El pare sí que va
viure la publicació d’uns quants llibres, fins a Fra Junoy o l’agonia
dels sons i Llibre de preludis. A ells, que em van encomanar l’amor a la
música i a la lectura, i que els hauria agradat tant ser aquí, la meva
gratitud filial. Vull esmentar amb agraïment Òmnium Cultural i el jurat
que ha decidit distingir-me i també vull agrair la presència de tots
vosaltres. Vull alçar la copa (virtual) pels col·legues, sobretot per
una colla d’amics, que al voltant de la dèria de voler viure en un país
normal, ens vam inventar la imperfecta i apassionada Ofèlia Dracs per
oferir a qui la volgués, literatura eròtica, fantàstica, negra, de
ciència ficció… pensada i escrita en català.
Des d’un punt de vista
professional i artístic dec molt als meus lectors personals que revisen
i posen en dubte el que escric abans de fer-ho públic. A editorial
Proa, la meva; als meus editors, els catalans, amb un especial record
per a l’Isidor Cònsul, i als d’altres països, alguns dels quals han
tingut la gentilesa de ser avui aquí; i als meus traductors que, també
en un procés lent, que és artístic i de creació, ajuden a estendre els
meus textos. Escriure és un acte individual però que, com veieu, implica
moltes persones a l’hora de fer arribar el text als lectors. Moltes
gràcies a tots vosaltres. Però no puc deixar d’esmentar els amics, tan
pocs, tan propers, tan generosos. I, és clar, la família més pròxima:
els meus germans, que sempre estan a punt per fer mil comentaris agraïts
i emotius. Els meus fills i les seves famílies, que són el meu orgull;
ells, que van acceptar ja de petits, com si fossin gent madura, de tenir
un pare quasi sempre reclòs davant d’un paper ple d’interrogants. I a
la meva Margarida, el nord de la meva vida, la raó final de la meva
escriptura per la qual també dic que escriure és un acte d’amor.

Amor,
honestedat, veritat. Em temo que no està gaire de moda parlar d’això.
No em puc expressar de cap altra manera. La veritat en literatura és un
terme que costa d’explicar: és més fàcil viure-la. L’escriptor no escriu
allò que la gent preveu que ha d’escriure sinó allò que, si no ho
expulsés, no el deixaria dormir; escriu allò que li urgeix expressar per
treure-s’ho de sobre. La veritat està íntimament lligada a l’honestedat
de què parlava al principi. El lector és capaç de captar-la perquè és
inconfusible. El que és previsible, el que provoca indiferència, està
renyit amb l’art.

A Europa hi ha un interès viu per allò que se
n’ha acabat dient memòria històrica. Perquè Europa ha de pair, encara,
molts episodis de la seva història recent. Tinc el privilegi de
parlar-ne, convidat a molts fòrums, amb l’excusa, entre d’altres,
d’haver escrit Les veus del Pamano. Llavors t’adones que la història, la
veracitat històrica és punyent però fràgil, com el glaç. Volia
referir-me al tètric Goebels però m’estimo més citar Sebastià Alzamora
quan escriu, en un article recent, sobre la gent que, quan parla de
Catalunya, menteix. I com més grossa la mentida, millor. “I tant, que
paga la pena” diu Alzamora “enfrontar-te a qui t’insulta, perquè un
insult repetit moltes vegades, es converteix en un prejudici. I els
prejudicis, quan són prou estesos, dicten polítiques. I si molt convé,
sentències.” Final de la cita. Penso, però, que no cal mentir i
insultar: només amb mitges veritats ja es pot tergiversar la memòria.
L’espectacle que s’ha ofert darrerament amb les lloances acrítiques a
Samaranch, m’ha deixat atònit. I això només és un exemple. Alerta amb
les memòries selectives perquè fan derivar la veritat històrica. I a
tothom li agrada pensar com la majoria. Les opinions majoritàries acaben
conformant el pensament únic, que és molt confortable per qui s’hi
aixopluga. És un problema greu per a les minories, perquè tothom sap que
la història, per desgràcia, l’escriuen els vencedors.
Però no patiu:
la literatura, que també burxa en la història, s’escriu no des de la
confortabilitat del pensament únic sinó des de l’austeritat de les
soledats infinites. La literatura ens pot salvar perquè, per sort,
l’escriuen persones lliures. Gràcies.

Jaume Cabré

Palau
de la Música Catalana
Barcelona, 14 de juny de 2010

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *