Trencavèl
Comentaris polítics de Martí Cabré
Crec que els grups religiosos forts que viuen en democràcies liberals no confessionals o laiques es veuen privats de les bondats que per ells tenen les teocràcies i sistemes afins. Una de les estratègies que fan servir a llarg plaç és la d’ocupar aquells espais de l’estat del benestar on l’administració pública no pot o no vol arribar.
Un exemple seria la secular tradició de les esglésies protestants dels EUA de fer beneficiència en l’àmbit local o de barri, en una mena de simbiosi amb l’estat en que uns no es trepitgen els altres i tothom hi surten guanyant. Tothom? There ain’t such a thing as a free lunch, va dir en Robert Heinlein.
Fa poc hem vist com a Gaza Hamàs
guanyava les eleccions. En general, els corresponsals no assenyalaven
el fonamentalisme religiós com a clau de la victòria, sinó la xarxa de
beneficiència que Hamàs ha estès a Gaza, ocupant el lloc que hauria
hagut de correspondre a una ANP
massa ocupada en fer desaparèixer els euros que els contribuents
europeus hi enviem sense ser consultats. Els habitants de Gaza han
escollit Hamàs. Ara patiran.
A casa nostra tots coneixem com entitats catòliques com Càritas o Mans Unides
copen la major part de l’ajut a les ONG. A nivell espanyol hi ha 81000
professors que treballen en escoles catòliques i l’església té 6
universitats, 66 col·legis universitaris i 75 instituts superiors. Gups
com els jesuïtes o l’opus tenen influència en les més altes esferes. Dos mil anys donen per saber-se situar on toca.
No cal viure en un estat teocràtic com el Vaticà o l’Iran
per notar el poder de l’església. L’estat de dret ha d’exercir una
competència eficaç en l’atenció de les persones necessitades, en la
formació educativa i en la salut dels ciutadans per evitar que tots
plegats hàgim de necessitar les xarxes assistencials religioses.
Amb
les necessitats vitals cobertes, només aquelles persones amb un interès
místic real s’acostaran a la religió, i segurament amb una intenció ben
allunyada d’aquelles que l’usen com a esglaó per al poder.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt encertat el comentari. Sovint els estats, seguint els principis liberals, s’han aprimat per allà on menys tocava, i tractaven de competir per els grans monopolis amb les empreses privades mentre oblidaven els aspectes més importants de les polítiques socials, ajudant a perpetuar amb aquest model l’estratificació social. Per tant, temes com l’educació i la sanitat, però sobretot l’educació, són aquells on l’estat ha de prioritzar els seus recursos, no tan sols per una qüestió d’inversió de futur, sinó per una veritable qüestió de justícia social. Com molt bé dius són aquestes escletxes les que han aprofitat les religions per sembrar les llavors que, degudament regades, ajudaran a créixer deutors, tenint en compte que on siguin més les necessitats (palestina) més seran els deutes i més les exigències. Val a dir també que aquestes escletxes també han estat aprofitades per el pietisme laic, que ha fet de la pobresa i la subvenció la seva forma de vida, permetent així que els estats resolguin aquest problema amb subvencions anuals i passiu bé, fins l’any que ve…