244. La dignitat de Catalunya

La Vanguardia, El Periódico, El Punt, l’Avui, el Diari de Girona, el
Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de
Sabadell i Diari de Terrassa publiquen avui un editorial conjunt sota
el títol “La dignitat de Catalunya”. Aquesta és una iniciativa inèdita
que vol posar de relleu el malestar per la que sembla que serà una
imminent sentència molt desfavorable del Tribunal Constitucional
espanyol contra l’Estatut actualment en vigor.

El text d’aquesta editorial conjunta diu:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues
maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el
seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre
sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del
2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent
encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els
ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a
sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la
restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre
una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació
és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal
Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra,confrontada
amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat
ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una
situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de
preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10
podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat
després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els
equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels
10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del
venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre
el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit
recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la
democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat
dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga.
Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre
l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens
dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si
mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que
potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya
integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer
la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i
les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els
punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves
versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està
optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb
cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola.
Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No
ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la
maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només
estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica
constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica
transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria
estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre
l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional.
Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó
el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per
tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular
contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la
societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). 

L’alt
tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència
espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que
van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70
transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament
inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als
reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del
vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible
els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest
punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del
nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi
ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha
alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver
de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat
catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició
cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir
una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus
impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la
transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la
internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la
capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que
el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en
lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu
escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per
descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat
d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva
dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt
important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les
circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és
sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–,
recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia
del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és
la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte
polític sotmès a referèndum.

Que ningú
es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la
Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin
els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant
d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al
deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç
negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui
Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la
millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt
qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent
reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i
social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la
legítima resposta d’una societat responsable.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *