Trencavèl

Comentaris polítics de Martí Cabré

1 de setembre de 2009
1 comentari

234. Setanta-dos anys de l’inici de la Segona Guerra Mundial

El set de juliol, ara fa un mes i mig, va fer setanta-dos anys de l’inici de la Segona Guerra Mundial. Concretament, amb l’enfrontament entre tropes japoneses i xineses en l’anomenat Incident del Pont Marco Polo.

Aquesta batalla va començar un estat de guerra entre Xina i Japó, que ja duien anys d’escaramusses per causa de la voluntat imperialista nipona, que volia impedir que la Xina descolonitzada es convertís en una potència asiàtica.

A part d’aquesta data destacada, avui fa setanta anys que va començar la invasió de Polònia per part de l’Alemanya nazi i la URSS comunista, que havien pactat el repartiment del botí. Això va provocar dos dies més tard el conjunt de declaracions de guerra contra Alemanya (no contra la URSS) que es van convertir en la Segona Guerra Mundial. Al cap de dos anys Alemanya trencaria el pacte de no agressió amb la URSS i la guerra prendria un nou caire, molt més violent, mentre que Japó atacaria als Estats Units, el Regne Unit i les Províncies Unides i els faria entrar a la guerra.

La situació era realment complexa. Així, de manera simplificada, Xina estava en guerra en Japó, que estava en guerra amb EUA, RU i PU, que estaven en guerra amb Alemanya, que estava en guerra amb la URSS. De manera natural van sorgir les aliances Xina-EUA/RU/PU-URSS i Japó-Alemanya. Però no eren aliances completes, ja que per exemple la URSS no va declarar la guerra a Japó fins que ja li tiraven bombes atòmiques a sobre.

D’altra banda hi havia els països aliats: Itàlia, que fins al 1943 anava amb Alemanya i després es va aliar amb els EUA. Romania, que també va començar amb Alemanya per passar-se després a la URSS. Hongria i Eslovàquia, que van lluitar fins al final amb l’Alemanya nazi. Tailàndia, fidel aliada de Japó en la lluita contra els britànics a Birmània i Malàisia. O Austràlia i Nova Zelanda, peces clau de l’estratègia del Pacífic Sud dels EUA.

També hi havia guerres paral·leles, com la que tenien Finlàndia i la URSS, de resultat indecís. O la guerra civil xinesa entre nacionalistes i comunistes. I les batalles diplomàtiques com la dels anglesos per evitar l’aliança entre Argentina i Alemanya.

I el cas especial de França, que vençuda en la guerra llampec alemanya, es va rendir, va crear un estat col·laboracionista amb els nazis, va impedir l’ús de les seves colònies a anglesos i americans (amb combats esgarrifosos amb el desembarcament dels EUA al Marroc francès, per exemple) però en canvi va entregar tot el Vietnam al domini japonès, decisió que duria després a l’autodeterminació de Vietnam, la guerra d’Indoxina, la partició de Vietnam en dos estats i la famosa implicació nordamericana en el conflicte.

Aquesta guerra va ser la més mortífera que ha existit mai. Després de vuit anys de guerra oberta contra el món, Japó es rendiria un quinze d’agost de 1945. En aquells moments Japó encara disposava de 4.300.000 soldats en actiu al país i 3.500.000 soldats més repartits per Xina i el Pacífic. La majoria es van rendir junt amb el seu país, però molts soldats japonesos no van acceptar les ordres de l’emperador i van continuar la lluita pel seu compte, fins a les últimes rendicions el 1974, avui fa 35 anys.

  1. Caram, jo sabia que la data de l’1 de setembre del 39 era interpretable per la quantitat de conflictes que es van acabar ajuntant, però això que dius no ho sabia. Interesant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!