231. De com defensen els símbols

Les persones no som bèsties perquè donem significat a les coses. Els objectes, per nosaltres, poden ser símbols que expressen conceptes més enllà de la física de l’objecte. Des del concepte de família o d’amistat, fins als símbols nacionals de les banderes o els himnes, les persones otorguem valor per construir una realitat més rica i complexa que la dels simples fets materials.

També som les persones les qui hem construït un sistema de valors basat en la llibertat d’expressió i d’elecció del nostre propi camí. La creació de lleis i d’estats correspon als mecanismes creats per poder establir marcs de convivència superiors als de les bèsties.

Sovint hi ha discussions calentes quan es debat sobre les cremes de banderes o figures polítiques, com ara reis o presidents. Ha de prevaldre la llibertat d’expressió o bé la preservació del símbol cremat?

Jo crec que la llibertat d’expressió és un dret fonamental per tal com conté la llavor que ens permet corregir els defectes dels nostres sistemes de convivència. Si no se’ns permet comentar o criticar, no podem millorar. I l’única manera de tenir opinió és informar-se prèviament. Per això els mitjans de comunicació són claus en la millora de la nostra societat.

La balança entre llibertat d’expressió i respecte als símbols té dos plats on a vegades en pesa un més que l’altre. En la història de la democràcia moderna (és a dir, des de fa trenta anys a Catalunya i des de fa tres-cents anys als EUA), el plat de la llibertat d’expressió ha anat de la banda del progressisme mentre que el plat del respecte als símbols ha anat de la banda del conservadurisme.

En les actuals protestes de l’Iran, la reacció del govern ha estat tancar l’amplada de banda de connexió a Internet, ja que Internet és un mitjà de comunicació que s’escapa del seu control. A través de Twitter, Facebook, Flickr o YouTube, els iranians poden fer sentir la seva veu encara que discrepi de la posició ofical del govern, una dictadura religiosa islamista. Atacant la llibertat d’expressió poden mantenir la fantasia de l’estabilitat d’una teocràcia que la gent ja no respecta.

Però no ens cal anar tant lluny per trobar exemples d’atacs a la llibertat d’expressió. A Catalunya hem viscut judicis contra persones acusades de cremar fotos del rei d’Espanya. Una còpia d’una foto té el valor simbòlic que té però alhora no és cap objecte físic vital per al correcte desenvolupament social. La llibertat d’expressió ens permet cremar-ho per expressar la nostra repulsa a la monarquia sense que ningú prengui mal ni vegi retallada la seva llibertat en un grau apreciable. Si la monarquia espanyola fos forta no caldria defensar-la d’això.

I ahir encara en vam tenir més, d’això. Ahir dissabte unes dues-centes persones es van congregar al Raval de Terrassa per veure en una pantalla gegant instal·lada per Telecinco el partit de futbol entre les seleccions d’Espanya i Sudàfrica. Una cinquantena de membres d’una organització d’esquerres van boicotejar l’acte i van cremar amb gasolina la pantalla gegant. Amb la seva actitud violenta i sectària, aquestes persones van posar en perill les famílies que volien veure un partit de futbol a la fresca i van destruir un canal de comunicació social: una pantalla de televisió.

Aquestes persones d’esquerres van considerar que el símbol de la selecció espanyola que es veia a través de la pantalla era més greu que el fet de poder gaudir d’una vetllada de futbol en companyia.

Veiem doncs, com el conflicte entre la defensa dels símbols i la llibertat d’expressió es decanta envers la simbologia (el plat més conservador d’aquesta balança) quan afecta valors com els de l’islamisme, la monarquia espanyola o els independentistes catalans d’esquerra. En el fons, no són tan diferents.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *