Quan xerro sobre política m’agrada exposar els diversos punts de vista que hi pot haver sobre una qüestió. Sovint n’hi ha més de dos. M’agrada buscar posicions vàlides contra l’assertació que algú m’ha fet i crear raonaments que el meu interlocutor pugui acceptar. I sobretot procuro fer-ho quan la conversa és entre diverses persones.
El fet és que si la conversa no es va dirigint cap a termes de raonament, les paraules abandonen l’òrbita del pensament per gravitar excitats a l’entorn dels potents atractors del sentiment. I quan la conversa és de grup, l’excitació combinada acostuma a eliminar el dèbil pols gravitacional de la raó per abandonar-se de manera desenfrenada a l’entorn de llocs comuns i frases mil cops sentides.
Podríem dir que aquesta facilitat de l’atracció pel cantó fosc del debat polític (l’atracció epidèrmica) forma part de la immaduresa política. Fins ara creia que un dels puntals d’aquesta immaduresa era la part visible de l’independentisme català, una mostra preclara de com l’epidermis pot a la raó i de com n’és de difícil mantenir diàlegs basats en la racionalització quan un dels interlocutors viu al món que ha creat dins del seu cap.
Per a mi, l’expressió màxima d’aquesta immaduresa és escoltar la frase “si tots els catalans votéssim X, seríem independents”. Ok. La realitat és aquesta: els catalans votem tots diferent, perquè no som cap dictadura del pensament. En conec uns quants que voldrien viure en una dictadura del pensament, seria tot més fàcil em diuen. Jo crec que no, que seria tot força més difícil. Llavors, si els catalans votem opcions diferents i continuarem fent-ho sempre, com es pot vehicular la independència? Doncs a base de buscar punts en comú i enlloc de fixar-nos en els defectes dels altres, que tots en tenim, fixar-nos en com podem col·laborar per aconseguir fites volgudes per tothom. Tant difícil és? Doncs sembla que sí.
Deia que fins ara creia que un dels puntals d’aquesta immaduresa política era la part visible de l’independentisme català, però ja fa un temps que una altra actitud ho supera amb escreix: el vot al PSC. Catalunya vota infatigablement una trentena de diputats pel Congrés que es dediquen a votar des de Madrid contra els interessos dels ciutadans que els han escollit des de Catalunya.
El motiu de fons d’aquest vot no és pas racional: no es tracta d’escollir diputats que ens resolguin els problemes o ens facin viure millor. El motiu de fons és passional: votar la llista del PSOE perquè és la llista enemiga del PP. Que uns o altres facin la mateixa política envers Catalunya és el de menys. Per al ciutadà català que se sent nacionalment espanyol, les decisions preses des de Madrid són tan bones com les preses des de Barcelona i, davant aquesta igualtat de tracte, vota de manera passional.
Els estratègs del PSC ho saben perfectament i per això ja fa anys que les seves campanyes es basen només en insultar l’oponent i avisar que són “ells o el caos” (quan al PSC diuen “ells” volen dir que ells són el PSOE, naturalment). Aquesta diferència entre PSOE i PP no és com la presenten; ja fa temps que el PSOE ha de recórrer a parlar de sexe i de religió per excitar els ànims dels seus votants, ja que en política laboral, econòmica o territorial fan exactament el mateix. Fins i tot ara comparteixen el govern i el parlament del País Basc.
Per al ciutadà català nacionalment espanyol, tot això està bé i en principi és bo. PP i PSOE comparteixen una visió nacional de país i no tenen cap problema a obviar les seves diferències per, a través de la pluja fina que representa tenir el govern, espanyolitzar Catalunya. És la situació actual. Però és que fins i tot per als ciutadans catalans nacionalment espanyols, les polítiques de PP i PSOE lesionen els seus interessos, ja no en l’àmbit nacional o cultural sinó en l’econòmic. I això ja no és bo. El gran salt endavant d’Espanya s’ha basat en bona part en exprémer la capacitat de treball de Catalunya i distribuir-ne els beneficis arreu, sense retorn.
Al discurs racional li costa trobar espai públic. Ahir en Mas proposava fer un front català per salvar l’Estatut. I responia en Montilla que “prefereixen anar amb els amics del PSOE”. Olé el bon rotllo. Que el PSOE són mentiders (Estatut)? Són amics. Que el no compleixen (finançament)? Són amics. Que el PSOE ens traeix (invasió de competències)? Són amics. Que s’en riuen de nosaltres (Magdalena Álvarez per davant de Maria Badia)? Són amics.
Senyor President, maduri. Quan un seu amic no compleix la paraula donada, li menteix i l’apunyala per l’esquena… ha de desconfiar de la seva amistat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!