Avui ens hem llevat amb les queixes i retrets de tothom contra tothom. Els incidents d’ahir dimecres entre manifestants i policia no serien res d’important en un país normal, però si els donem tanta importància és perquè reflecteixen la nostra no-normalitat.
En un país normal, un govern format pel consens social s’enfronta a la dissidència ideològica formada per grups extremistes o a la situació desesperada que té la gent en precarietat. Podem posar com a exemples els disturbis viscuts durant l’auge de la violència okupa o els enfrontaments que a vegades hi ha en les protestes laborals. Als països seriosos això també passa.
Quan el govern es troba davant una protesta generalitzada, on conflueixen sectors socials diversos i on fins i tot membres del govern (o dels partits que el formen) no saben on posicionar-se, llavors el problema social és més gros. Podem posar com a exemples les manifestacions contra el derrocament de Saddam Hussein, les manifestacions contra els transvassaments de rius o les manifestacions a favor/en contra de grups terroristes, situacions totes elles en que els membres del govern han tingut un peu a cada banda, entrampats per la simplesa ideològica de que fan gala. Aquí ja podem comparar Catalunya amb el debat ideològic i social que hi ha a Veneçuela, Bolívia o Rússia. Anem baixant.
A Barcelona, però, hem vist que arribem a un punt estrambòtic que no es supera enlloc. Més enllà de tenir un Conseller d’Interior que es manifesta a favor d’un grup terrorista o una Conselleria de Medi Ambient que tergiversa les paraules per amagar els fets o que ara estiguem tots cofois perquè les guerres d’Espanya les dirigeix una noia catalana i progressista (ara sí que valen!), més enllà de tot això, dic, tenim un govern que no sap dialogar i un societat que s’amaga.
Així, enlloc de veure la gent normal manifestant-se contra el govern, com passa a Rússia o Veneçuela, continuem amb el cap cot perquè tenim un govern catalanista i progressista (o almenys això repeteixen) i deixem la protesta en mans de l’extrem de l’extremisme, dels qui es creuen protagonistes d’una societat que no entenen.
I és clar, tots plegats acaben a bufetades.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!