Trencavèl
Comentaris polítics de Martí Cabré
L’ofensiva espanyolista continua. Animats per la manca de resposta davant els atacs estatutaris i per desviar l’atenció de la crisi econòmica i del fracàs de la recuperació de la memòria històrica, l’esquerra i la dreta espanyoles continuen la seva ofensiva per desmuntar l’estructura social catalana.
Joan Ferran ja va avisar. Primer el tripartit d’esquerres es va carregar TV3 i després Catalunya Ràdio. L’estratègia va ser fer-ne fora els professionals més bons i fer-li perdre audiència. Així van veure per fi acomplerta la denúncia que feien des de fa vint anys: que els mitjans públics catalans tenien menys qualitat que els espanyols. Quan els han dirigit, han convertit profecia en realitat.
Ara l’espanyolisme del PSC ja té un nou objectiu: l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Aquest atac de l’esquerra espanyola (PSC, El Periódico, Catalunya Ràdio) rep l’ajut entusiasta de la dreta espanyola (PPC, La Vanguardia, RAC1) i igual que abans, IC-V i ERC no faran res per impedir-lo sota amenaça d’haver de buscar feina real i CiU està massa distreta en picabaralles internes conseqüència de no haver partit peres quan tocava (un l’últim congrés).
La tàctica seguida pel PSC al govern i als mitjans no serveix ara. Com que no poden infiltrar gent d’esquerres al IEC (perquè cal tenir un cert nivell cultural i acadèmic), la tàctica seguida és desprestigiar la institució: una entitat com l’IEC té el poder que li otorga la gent i si es buida de prestigi es buida de funcionalitat.
Aquest matí ja hem sentit la primera ofensiva: que l’IEC exigeixi que els periodistes dominin la llengua és motiu de burla i escarni. Si els camperols que cultiven patates no parlen bé la llengua, diuen, per què l’han de parlar bé els periodistes?
La raó és ben simple: l’eina de treball del periodista. L’ha de repassar, afinar i esmolar. N’ha de conèixer tots els registres i escollir el més adequat a cada feina. L’ha d’estimar i integrar-la a la seva vida. Cap broma. El Tribunal Penal Internacional ha reconegut que els periodistes de Radio Rwanda i Radio Télévision Libre des Mille Collines van ser tan responsables del genocidi com els militars. El periodisme és una professió seriosa.
És inimaginable un atac similar dels periodistes espanyols contra la Real Academia Española (RAE). De fet cada notícia generada per la RAE és escampada com a Paraula de Déu pels mitjans espanyols que tenim establerts a Barcelona, sense vergonya.
Què ens passa? Per què tant d’autoodi? Per amagar la incultura d’uns professionals crescuts a la societat de la subvenció? El Col·legi de Periodistes ha reaccionat ràpidament: per ells aquest és un assumpte de vital importància, molt diferent per exemple de les portades del Periódico denunciades per manipulació de la informació en els casos de la Guerra d’Irac o les eleccions nacionals.
Els periodistes que avui tenen entre quaranta i cinquanta anys no van ser educats en català. Tampoc van ser educats amb ordinadors. I és molt més fàcil pronunciar una e neutra o usar un pronom feble que dominar un sistema operatiu o un conjunt de programari professional: tots els humans aprenem llengües de manera natural mentre que la ofimàtica s’ha d’ensenyar i costa. Per què doncs s’usa l’excusa de la manca de formació? Perquè com que se’ls accepta com a bona una feina feta malament, la feina ben feta els importa un rave.
A mi també m’importaria un rave dissenyar projectes malament si em paguessin fes el que fes. Però no és el cas, com no és el cas de molta gent indignada pel mal ús de la seva eina de treball que fan força periodistes catalans.
L’ofensiva espanyolista continua. El 1941 Erwin Rommel va ensorrar l’estructura britànica del nord d’Àfrica gràcies a uns moviments audaços que li van fer adonar que els britànics no tenien realment defenses fortes i modernes. Ningú al Regne Unit donava importància a aquest front, que van deixar a mans dels australians de Tobruk, fins que es van adonar que perdre el Canal de Suez significava perdre la guerra i perdre la guerra siginificava ser esclavitzats. Llavors van plantar cara.
El PSC ja ha ensorrat TV3 i Catalunya Ràdio. Ara comença a bombardejar contra l’IEC. No estem parlant de fronteres exòtiques. Parlem de Montgomery i parlem de Churchill. Parlem de sobreviure.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com que no poden infiltrar gent d’esquerres al IEC (perquè cal tenir un cert nivell cultural i acadèmic).
Entenc que et refereixes amb el concepte “esquerres” a allò que n’enten el PSC (que és un concepte molt conservador per cert).
Amb la resta totalment d’acord. Però, què fem?
Doncs jo penso que TV3 ens torna a donar sorpreses de qualitat en programació com el Sense Embuts i una nova qualitat informativa gràcies als corresponsals exteriors. Em pots dir quina programació ha canviat el nivell per dir que s’han carregat TV3???? Et queixes de que no hi hagi en Francino? Detestes les tardes d’Albert Om? No t’agradava la Júlia Otero amb els nens? Consideres que l’IEC que ha vist augmentar la seva dotació per part del Govern en més d’un 1000% té menys eines que abans? Téns alguna idea del pressupost que tenia l’IEC l’any 2003 i el que té ara? Com goses d’escriure sobre el que no en tens ni la més remota idea??
El problema que teniu alguns nacionalistes és que mai heu entès que en un democràcia les teves idees són igual de legítimes que les dels altres. El PSC és un partit català, que voten catalans. Això els racistes ètnics tipus Le Pen que abunden a Catalunya no ho acaben d’assumir.
Un país és de TOTS els seus ciutadans.
Jo sóc independentista, i estic satisfet de que el meu Govern hagi augmentat les aportacions a IEC, que hagi multiplicat l’ensenyament de la llengua amb unes despeses astronòmiques, que hagi obert delegacions per tot arreu, que hagi tornat a situar TV3 com a innovadora i amb qualitat informativa, o que dóni diners per La Bressola…
Catalunya és el que volem els seus ciutadans. Avui som una Comunitat Autònoma Espanyola (així ho vol la majoria quan vota CiU-PSC). I com a independentista, respecto i defenso la voluntat majoritària dels meus compatriotes, malgrat que intentaré de convèncer-los perquè apostin per la independència en el contexte de la Unió Europea.
De vegades, ser demòcrata és difícil per alguns.