Crec que és significatiu que un diari com El País, que des del meu punt de vista no es distingeix per fomentar el catalanisme sinó per dissoldre’l dins l’espanyolisme, reconegui la influència de l’idioma català en el món blocaire actual. Fomento aquest reconeixement en l’article publicat ahir des de Prada de Conflent en que es parlava de la Jornada de Blocaires inserida en les activitats de la Universitat Catalana d’Estiu (la de sempre, no la contraprogramada per l’espanyolisme domiciliat a Catalunya).
En l’article parla del nombre d’articles a la Viquipèdia i de la quantitat de blocs i servidors de blocs disponibles en català. I fins i tot fa referència al magnífic bloc d’en Marcús i a les trobades de l’Ateneuesfera, en que vaig tenir la sort de participar en una edició (vegeu Marcús 1, Marcús 2 i Guillem Carbonell). Entenc que és estiu i els filtres nacionals espanyols deuen trobar-se relaxats, però la qüestió és que la notícia s’ha publicat.
Comparar les tertúlies dels pares del catalanisme del XIX amb les trobades de blocaires d’avui és qüasibé ridícul, però reflecteix una continuitat d’existència d’un ideal, d’un neguit i d’un compromís, que es produeixen i reflecteixen de manera diferent al llarg de tot aquest temps però que no deixen d’existir. Un fil roig de continuïtat.
Si ahir els pares de la Renaixença es feien ressò del malestar generacional i miraven enrere fins al 1714 i per alleugerir el malestar d’allà en recuperaven l’amor a la llengua i a la noció de pàtria, avui el malestar, amb la llengua i la pàtria protegides en un lloc comú més o menys acceptat (o tolerat), s’ha d’alleugerir a través de canvis polítics.
Avui trobem normal expressar-nos en públic en català, fer política en català i llegir diaris en català, però per als pares del XIX això va ser motiu de conflictes. Molta gent s’havia avesat a fer vida pública en castellà i deixar el català per a la vida privada. Recuperar l’estima per la llengua va necessitar dècades i avui en podem gaudir gràcies al seu esforç.
De la mateixa manera, viure lligats a Espanya és la realitat que vivim dia a dia. I és la causa del malestar que ens envolta. Trencar aquest lligam és la feina que ens correspon als catalanistes del XXI. Una feina que toparà amb moltes reticències però que un cop feta ens permetrà, altre cop, de manera normal. Perquè sempre vivim de manera normal. Però si observem el fil roig de la continuitat del catalanisme, la necessitat de les tertúlies de l’Ateneu del XIX i la de les trobades de blocaires del XXI, entendrem que algunes normalitats són anormals.
Per cert, recordeu que el cas d’en Marc Belzunces continua obert (acusat per objecció a les eleccions espanyoles).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!