Trencavèl
Comentaris polítics de Martí Cabré
L’altre dia Harold Bloom va parlar de Ramon Llull a Nova York.
Es veu que ha fet efecte rebre el Premi Internacional Catalunya. Després de no mencionar cap autor català al seu cànon ara Harold Bloom lloa Llull (del qual diu que només el coneixia en llatí).
En
la conferència també va afirmar que si fos català seria independentista
i que veu moltes similituds entre el poble català i el poble jueu.
Perseguits i humiliats, quan reaccionen són titllats d’agressors.
Tinc
entès que el nacionalisme català d’abans dels setanta era força
sionista, com també tenia vincles amb Irlanda o el País Basc (vincles
de tot tipus). Però arran de la deriva marxista (com ara modificar per
part del PSAN la bandera independentista d’estel blanc per
convertir-la, amb una estrella vermella, en una bandera comunista),
l’aproximació es va fer als protegits de la URSS, i el sionisme va
derivar en antisemitisme.
No sé si Bloom està molt al dia dels fashion trends de l’independentisme català, però ja se sap que per als savis les tendències d’avui són fum per demà.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sé si sionista és la paraula adequada; jo més aviat parlaria, més genèricament, de simpatia pels jueus, general aleshores entre els sectors demòcrates de la societat catalana. Era un sentir general, fins i tot entre els qui, anys a venir, esdevindrien "pijoprogres".
Cal no oblidar el gran èxit de la versió catalana del Diari d’Anna Frank.
La gent que en aquella època llegia Espriu no trobava gens estranyes les nombroses referències cabalístiques ni els paral·lelismes que establia entre Catalunya i els jueus.
I la naixent editorial "Edicions 62" va dedicar el seu primer volum als Països Catalans (Nosaltres els Valencians, de Joan Fuster) i el segon a l’estat d’Israel i les experiències cooperativistes i de conquesta del desert (L’Estat d’Israel, d’André Chouraqui).
Poc més endavant l’URSS va descobrir un filó en el "socialisme àrab" i va determinar un canvi de perspectiva, que va ser seguit disciplinadament no únicament pel PSUC, aleshores hegemònic, sinó també pels grups socialistes i per tota la munió de grupuscles que se situaven a la seva esquerra, i que perdura avui amb l’antisemitisme generalitzat de l’esquerra, inclosa, ai las, ERC.