Trencavèl

Declaració del MH Sr. Jordi Pujol

Barcelona, 20 de juliol de 2009

Ha estat norma
meva d’ençà del final de la meva presidència de la Generalitat el
desembre del 2003 procurar intervenir poc, com menys millor o gens, en els
debats pròpiament polítics. Això no significa que hagi renunciat al meu
apassionat interès per Catalunya i per la seva gent, i al meu determini de
sempre de servir-los en allò que pugui i correspongui a la meva situació, ni
tampoc que hagi renunciat a fer pública la meva opinió en moments o temes de
gran i especial transcendència. I ara es dóna un cas d’aquests, amb motiu
de la molt llarga negociació del nou finançament que Catalunya ha de tenir com
a conseqüència de l’aplicació del nou Estatut. Més encara tenint en
compte que alguns protagonistes de l’actual debat han apel·lat al que en
diuen el meu sentit i el meu significat institucionals suposadament favorables
al nou sistema de finançament pactat i acceptat pel govern de la Generalitat.
Més val per tant que jo mateix doni a conèixer el meu criteri sobre aquest
tema.

    
                                                    —————————–

D’entrada
he d’informar que vaig presidir la reunió extraordinària del comitè
executiu de la Federació de Convergència i Unió del dia 14 i que vaig estar
plenament d’acord amb la posició contrària a l’acord sobre
finançament que es va adoptar . I per tant amb la posició expressada aquell
mateix dia en nom del Comitè Executiu per en Duran Lleida i després per
l’Artur Mas, i mantinguda fins avui mateix.

El nou
finançament serà millor que el que teníem. Però ha estat sempre així: ho va ser
l’any 1993 pactant amb el PSOE, i també els anys 1996 i 2001 pactant amb
el PP. En aquests tres casos sobre la base de l’Estatut de  1979, és
a dir, sense el nou Estatut que ben aplicat hauria de representar un canvi
positiu molt substancial. De fet a hores d’ara no sabem ben bé quin serà
el guany, però la perspectiva és preocupant, perquè per les dades que ens donen
ni en la millor de les hipòtesis donarien la millora substancial i definitiva
que l’Estatut havia de significar. I el que sí que sabem és que
l’acord de finançament no s’ajusta al nou Estatut.

Hem discutit el
nou Estatut durant anys i l’hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels
vots. Es va negociar amb el Govern espanyol i es va discutir i aprovar a les
Corts. D’aquestes discussions en va sortir un Estatut sensiblement
retallat, però malgrat tot millor que l’anterior i acceptat i ratificat
en referèndum pel poble de Catalunya. Té tota la lògica del món i és de
justícia que reclamem el seu compliment i el cas és que el nou acord no el
compleix. No s’ajusta al model de finançament inclòs en el nou Estatut.
Realment no el compleix.

Tinc prou
experiència – també en aquest tema de la negociació amb
l’administració espanyola i de les actituds polítiques i emocionals de
tot Espanya- per comprendre les dificultats amb les que s’han hagut
d’enfrontar el President Montilla i el Conseller Castells. També sé per
experiència què significa negociar amb l’aigua al coll i tinc prou sentit
de la responsabilitat per no deixar-me arrossegar a la crítica fàcil. Però això
no treu que si l’acord no s’ajusta a l’Estatut i la solució
realment no resol els nostres problemes com a país més enllà del que pugui ser
una millora a curt termini – i encara problemàtica- això no s’hagi
de denunciar. Si després de tantes retallades Catalunya accepta que el
finançament no s’ajusti a l’Estatut, com podrem defensar el nostre
dret? En això i en tot: en diners ara mateix, en competències, en respecte
institucional, en temes lingüístics i culturals, etc.

Podria passar que
es creés un estat d’opinió que considerés que el no compliment de
l’Estatut no té importància si el guany econòmic és d’una certa
entitat. A part que no està gens garantit que el guany sigui suficient ni amb
prou seguretat de futur una actitud així equivaldria a una greu manca de visió
política, de visió de país. Finalment el que compta per a què un país sigui
respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament
jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i
habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals. 
Per això s’ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència
amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des
de dintre no tindrem un futur col·lectiu estable i realment constructiu.

S’entén que
per desconcert i per cansament – el procés ha estat extenuant- hi hagi
gent disposada a acceptar aquest acord o el que sigui, encara que vulneri
l’Estatut i ens tanqui portes de futur. Però també s’ha
d’entendre i fins i tot agrair, que hi hagi gent disposada a assumir la
responsabilitat de denunciar l’incompliment de l’Estatut i ara
especialment de les seves disposicions financeres. És a dir, de les que han
d’assegurar el benestar dels ciutadans de Catalunya, la competitivitat i
el creixement de l’economia catalana, unes bones polítiques socials, el
suport a una bona política cultural, etc. I que tot plegat permeti reforçar la
cohesió social, la integració i la promoció de les persones (el que se’n
diu l’ascensor social) Amb esperit positiu, però enèrgic, és a dir, no
submís ni a cap mena pressió ni a la resignació pròpia del cansament
col·lectiu. Qui pensi que l’acord vulnera l’Estatut i no resol els
problemes del país ha de tenir el coratge de dir-ho. Encara que això provoqui
crítiques.

Tanco aquí
aquesta declaració personal. Els arguments que aquests dies s’utilitzen
en la discussió sobre la bondat de l’acord no solament són molt
discutibles pel que fa al futur sinó que tergiversen seriosament el que ha
estat la història del finançament des de fa molts anys. Potser això requerirà alguna
nova explicació a fi d’evitar la deformació del que ha estat aquesta
història. Però això tindrà, si arriba el cas, un to molt més propi de debat
polític que el que desitjo donar a aquesta declaració.

Resumint:

Considero que
l’acord a què s’ha arribat per part del Govern de la Generalitat i
el Govern espanyol no és un bon acord perquè:

– incompleix
l’Estatut.

– no resol
d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de
Catalunya

– per tant no
elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen
sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya
pugui fer en el futur una política prou potent de modernització,
d’increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i
d’atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la
cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l’ascensor
social)  i la seva integració.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!