Publicat el 2 de maig de 2015

Per què ‘The Wire’ esdevé referent amb els avalots de Baltimore?

The WireQuan a principis d’aquesta setmana els avalots de Baltimore saltaven amb tota la seva duresa a les pantalles de televisió, molts de nosaltres crèiem reconèixer un fragment aleatori de The Wire (HBO, 2002-2008). La confusió era més que lògica. La sèrie, considerada de culte per la seva ruptura amb la narració accessible i inofensiva de la televisió d’entreteniment, havia disseccionat magistralment la complexitat social i política de Baltimore des d’una perspectiva polièdrica, honesta i tan realista com la bona ficció acostuma a captar. De fet, es podria dir que l’únic diferència amb la realitat era pura coincidència. No és casualitat, doncs, que l’ideòleg de The Wire, David Simon, provingués del periodisme de successos de Baltimore, passés anys intentant explicar la veritat de la violència endèmica als barris marginals de la ciutat, i finalment deixés la professió quan la precarització econòmica havia enterrat l’ètica del diari en què treballava. Tampoc ho és que reunís exmembres crítics de la policia, la política i la comunitat educativa de Baltimore, així com fills de barris pobres i de sindicalistes que patiren el desballestament de la indústria local, per escriure la seva sèrie.

El resultat va ser una radiografia punyent de la Baltimore del segle XXI, una ciutat sotmesa a la violència del neoliberalisme, en què la corrupció de les seves institucions i el col·lapse de l’economia havien acabat desterrant els col·lectius més vulnerables del tan promès somni americà. Un paisatge que malauradament també a nosaltres ens resulta familiar. Les barriades decrèpites d’habitatges socials amb les finestres tapiades, les bales entaforades a la paret i els descampats replets de joves traficants i drogoaddictes en edat escolar és la imatge de la sèrie que millor evidenciava aquest ostracisme social. La seva població, deprimida i majoritàriament negra. Una realitat que ens torna a esclatar a la cara amb els enfrontaments per la mort de Freddie Gray a mans de la policia. Tan sols la punta de l’iceberg d’una tragèdia social inabastable que The Wire va pacientment desvetllant al llarg de seixanta capítols fins deixar al descobert la (ir)responsabilitat de tots els col·lectius municipals implicats: caps de la droga, policia, ajuntament, sistema escolar i premsa.

Així, mentre els habitants de les cases barates intenten sobreviure al camp de mines en què s’ha convertit el barri, contínuament fustigat per la pobresa extrema, l’assetjament violent de la policia i els enfrontaments a punta de pistola entre bandes narcotraficants, als despatxos del consistori municipal i de la policia es brega per escalar posicions i guanyar condecoracions ja sigui maquillant les xifres d’homicidis o organitzant detencions mediàtiques de delinqüents de baixa estirp. Prenent com a fil conductor el mal inherent de la ciutat, el tràfic i el consum de drogues, la sèrie deixa clar que aquest no és un problema que interessi eradicar, sinó tan sols l’excusa per poder reprimir encara amb més brutalitat la població marginada afectada. I aquells que ho podrien intentar, detectius entossudits en molestar el poder per desarticular del tot la xarxa de narcotràfic, periodistes que intenten treure a la llum aquesta penosa veritat i professors que proven de recuperar alumnes ficats en el negoci, acaben topant amb la perversió del sistema i amb la seva pròpia egolatria. No, The Wire no explica una història de salvadors i salvats.

Aquesta aclaparadora realitat és la que amaga la punta de l’iceberg que mostren els esclats de violència a Baltimore; la detenció d’un jove perquè arrenca a córrer davant la policia; el seu assassinat per ser negre, sí, però sobretot precari i prescindible. Com ja se’n va adonar Simon mentre era periodista del Baltimore Sun, segurament cap diari investigarà la veritable història de la mort de Gray per publicar-la. Però qui vulgui entendre per què els avalots han pres els barris suburbials de Baltimore, per què les forces policials han envoltat els seus carrers armats fins les dents i per què una mare prova de protegir del seu fill a bufetades que recuperi The Wire.

Mentre va ser emesa, la sèrie va rebre tota mena de pressions per traslladar la seva ubicació. Els estaments polítics de la ciutat no volien que es fes públic el paisatge que tant s’havien escarrassat en amagar. El més irònic és que la Baltimore de la sèrie, des de la seva clara identificació amb la ciutat real, esdevé també el microcosmos dels actuals estats occidentals. Al final, Simon aconsegueix fer-nos reflexionar sobre les limitacions, les perversions i el fracàs del capitalisme que, en el seu afany d’alimentar l’individualisme, ha fet desaparèixer el sentit col·lectiu de la societat del benestar. The Wire és, per tant, la crònica de la població que ha estat definitivament descartada del sistema i abandonada per aquelles institucions que es comprometeren a garantir la igualtat social per a tots i que ara se’n desenten. Certament, no cal alçar la vista fins els avalots de Baltimore per trobar-ne referents. N’hi ha prou en mirar al nostre voltant.

Marta Tirado



  1. Excel.lent article! Completament d’acord. Vaig poder seguir un parell de temporades de “The Wire” ja fa anys i vaig quedar-me amb la sensació que havia estat la sèrie que, amb molta diferència, m’havia ajuat entendre una realitat concreta. A més de tractar-se d’una realitat difícil i incòmoda. Una sèrie a reivindicar i a recuperar. Molt honesta. Saps que se’n va fer del seu creador?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, The Wire per Marta Tirado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent