‘True Detective’: entre la renovació del gènere i la recerca d’un (nou) estil propi

true-detective-1 - 600px

Va ser la que encapçalava tots els rànquings de millors sèries del 2014, aquella que va salvar un any condemnat a la mediocritat després del final de la tan enyorada Breaking Bad i de la punxada de Homeland, la que no hem deixat de recomanar des que les grans històries de la dècada daurada de la televisió van començar a tancar portes. True Detective (HBO, 2014-), però, no sempre va comptar amb la confiança del públic. De fet, l’agosarada proposta de la primera temporada semblava, sobre paper, abocada al fracàs: realment podia funcionar una sèrie firmada per un escriptor de novel·la negra sense experiència catòdica com Nic Pizzolatto i protagonitzada pel trencacors oficial de les comèdies romàntiques de  Hollywood, Matthew McConaughey? La idea més aviat feia pensar que HBO, artífex del renaixement de la narrativa televisiva actual, s’estavellaria amb tanta força que només podria provocar l’apocalipsi del sector. Calia assumir-ho: havia acabat una època.

Vist el resultat, segurament la bogeria va ser pensar que HBO fallaria. La renovació del gènere policíac que ofereix la primera entrega de True Detective, amb tocs del cinema noir dels anys 40, un argument psicològicament complex a l’alçada dels millors thrillers de la dècada dels 90 i una atmosfera amarada d’un tedi enganxifós i nauseabund que connecta amb l’esperit contemporani, ens deixa sense alè des del principi. Si del cinema negre la sèrie en pren un relat nuós que avança entre salts temporals al passat (1995, 2002) i al present (2012) i que avarca disset anys de silencis, dels dos thrillers paradigmàtics dels noranta, Seven i El silenci dels anyells, n’adopta el gust per l’assassí en sèrie sinistre i obsessionat amb la simbologia mística, que sempre sembla rondar els detectius que el cerquen fins al punt de transmetre’ns un desassossec tan angoixant que acaba contaminant, com un núvol tòxic, els protagonistes i el paisatge que els rodeja.

Les comparacions entre la sèrie de Pizzolatto i el cinema no són casuals. I és que True Detective trenca amb la producció habitual de la ficció televisiva en encarregar a un únic guionista (Pizzolatto) i director (Cary Joji Fukunaga, a la primera, i Justin Lin i Janus Metz Pedersen, a la segona) tots els capítols d’una temporada. La petja cinematogràfica la trobem també en la concepció de cada una de les seves temporades com un tot únic i autosuficient que planteja un cas, el desenvolupa al llarg de vuit capítols, i el resol sense continuïtat d’una entrega a l’altra. Una pel·lícula de vuit hores en què aprofundim en la relació entre dos policies en el marc d’un cas que investiguen junts. Un esquema que, segons ha assegurat Pizzolatto, serà l’únic punt en comú entre les temporades.

L’herència nihilista de la nostra era és la que introduïa el tret distintiu a la primera temporada de la sèrie i actualitzava un gènere tan tipificat a les nostres pantalles com el policíac. El neguit que representa els nostres temps és encarnat pel concepte de l’etern retorn de Nietzsche i pel principi segons el qual l’obscuritat domina el món. Aquesta consciència devastadora de saber-nos sotmesos a un sistema que perpetua cíclicament i sense fi el mal, i del qual no podem escapar, ens arriba a través de la lucidesa del detectiu que encarna McConaughey, Rust Cohle, i dels sacrificis sàdics de noies i nens als aiguamolls de Lousiana durant les dues dècades que abraça el relat de la sèrie.

Aquest discurs filosòfic té tan de pes a True Detective que capgira per complet alguns dels principals paràmetres del gènere negre. L’acció, sovint dominant, accelerada i amb continus girs de guió en la ficció policíaca clàssica, dóna pas a la reflexió absoluta a la sèrie de Pizzolatto. Aquesta s’evidencia mitjançant els interrogatoris a què són sotmesos Rust i Marty Hart (l’altre detectiu, interpretat per Woody Harrelson), a través de les reflexions pessimistes del primer cap al segon mentre recorren junts l’estat de Lousiana buscant pistes i amb les converses íntimes sobre les seves vides precàries que mantenen quan es retroben. Al final, els espectadors acabem tenint la sensació que qualsevol tema anecdòtic i tangencial ha de ser sotmès a l’anàlisi més profunda, com si fos un assumpte de vida o mort.

La lentitud endèmica de la sèrie alimenta el seu caràcter discursiu i introspectiu i va embolcallant l’espectador, que de mica en mica es veu arrossegat pel descoratjament i la foscor de la ficció. Aquest llast pausat i constant és imposat pels tres elements que fan de True Detective un producte únic i radicalment diferent al propi del gènere policíac: la matisada i magistral interpretació dels dos protagonistes, amb un Rust de parla arrossegada que apura amb xuclades llargues les cigarretes i llença frases lapidàries que ens claven a la cadira i amb un Marty amb el cap ennuvolat per l’alcohol que avança fent titines per la vida, però que encara manté la clarividència d’arriscar-se pel que és just; el paisatge de pantans enfangats replets de caimans que, com ens adverteix Rust, ens envolten encara que no els veiem, un territori en estat de degradació contínua, metàfora del món escabrós i podrit en què ens ha tocat viure; i la fotografia verdosa, immersa en una nebulosa espessa i granulada, que conserva tota la qualitat del gran cinema.

L’efecte final que ens produeix l’acurada factura de la primera temporada trenca absolutament amb la recepció pròpia d’una sèrie policíaca estàndard. Pizzolatto aconsegueix que, als pocs capítols, ens deixi d’importar la identitat de l’assassí i les seves motivacions. Per contra, el veritable interès de la investigació, allò que ens manté hipnotitzats davant la pantalla, rau en presenciar com tot aquest procés de recerca afecta i transforma, emocional i psicològicament, a Rust i Marty, a la seva relació mútua i al vincle que mantenen amb el món. Si no fos així, no ens conformaríem amb un final que queda deslegitimat quan entren en joc les al·lucinacions de Rust. Ens preguntaríem si el que passa és cert o és fruit de la ment del detectiu. Estaríem indignats per no conèixer la veritat. Al final, el que realment ens atrapa són les conclusions vitals que els protagonistes extreuen de l’univers després del deliri. La seva metamorfosi final i sí, és clar, la nostra.

true-detective-season-2 - 600px

Es miri com es miri, la correspondència absoluta entre forma i contingut fan de la primera temporada de True Detective una obra rodona i inoblidable, difícil de treure’s del cap quan aquesta matinada HBO i Canal + emetin la segona entrega de la sèrie, amb Colin Farrell, Rachel McAdams i Taylor Kitsch, tres habituals del cinema d’entreteniment, com a trio de detectius, Califòrnia com a paisatge de fons, i un assassinat que destaparà la xarxa de corrupció del sistema de transport per carretera a la costa oest dels Estats Units i que esquitxarà el capo interpretat per Vince Vaughn. Aparentment, el plantejament sembla molt més vulgar que el protagonitzat per McConaughey i Harrelson, molt més gastat en la ficció policíaca audiovisual, sense lloc per digressions filosòfiques a l’estil Rust que subverteixin el gènere i que tenyeixin el paisatge de la devastació interior dels protagonistes. En aquest sentit, la pèrdua a la direcció de Fukunaga, autor de la profunditat de càmera que recorria l’atmosfera irrespirable dels aiguamolls de la primera entrega, es farà notar. Alguns crítics nord-americans que ja han vist els primers capítols de la nova temporada parlen d’un estil més proper al de Michael Mann (Miami Vice, NBC, 1984-1990), habituat als retrats profunds de protagonistes solitaris i de conviccions fortes i amb una gran habilitat per crear atmosferes urbanes intimistes mitjançant l’ús expressionista dels colors.

D’acord, no sembla que estiguem parlant de la mateixa sèrie. Però fem un pacte: permetem-nos plorar el record de Marty i Rust tan sols aquesta matinada, durant l’hora en què transcorrerà el primer capítol de la nova història de Pizzolatto. Després, eixuguem-nos els ulls, corregim-nos el rímel i guardem, al fons de l’armari, les restes d’enyor que ens quedin de la meravellosa primera part de True Detective. I tornem a confiar en Pizzolatto i la seva gran capacitat de revolucionar el gènere negre, en HBO i la seva intuïció per canviar les tornes de la televisió contemporània i en el talent de Farrell, McAdams i Vaughn per sorprendre’ns i interpretar el paper de les seves vides.

Marta Tirado

*La segona temporada de True Detective s’estrena a HBO i Canal + aquesta matinada, hora catalana.