Publicat el 31 de maig de 2015

‘Penny Dreadful’: el terror que humanitza

Penny-dreadful-season-2

*Alerta: conté alguns spoilers de la primera temporada.

Els seguidors de la coproducció angloamericana Penny Dreadful (Showtime i Sky, 2014-) estem d’enhorabona: des de principis del mes de maig ja podem gaudir de la segona temporada de la sèrie. Els primers capítols d’aquesta nova entrega són prometedors perquè mantenen els punts forts de la primera temporada i corregeixen el més feble, la dispersió argumental, que feia perdre força a una història amb tots els elements per esdevenir realment potent. Ara que els seus creadors, el guionista John Logan i el productor Sam Mendes (Six Feet Under, True Blood), ens han deixat clar que la primera temporada era tan sols el pròleg de la història que volien explicar, potser que analitzem perquè val la pena enganxar-se a Penny Dreadful des del principi.

Prenent el títol de les històries de terror publicades per fascicles i que es venien per un penny a l’Anglaterra del segle XIX, la sèrie s’arrela amb la tradició televisiva d’aquest gènere, que sembla haver reviscolat en els últims anys amb produccions com American Horror Story (FX, 2011-). En aquesta línia, l’aposta de Showtime de situar la seva ficció al Londres de 1891, a finals de l’època victoriana (1837-1901), resulta del tot encertada. I és que, encara que aquest període marqui l’inici del progrés econòmic, científic i tecnològic de la Gran Bretanya moderna, el cert és que desemboca amb el naixement d’una incertesa social extrema que donarà lloc a una crisi moral i espiritual profunda en la seva última dècada. És en aquest moment de decrepitud social i ètica, tan ben radiografiat per la gran novel·la anglesa del segle XIX, en què se situa Penny Dreadful. Prenent com escenari els carrerons obscurs i pudents del Londres de Dickens, on s’acumulen els cadàvers infectats de tuberculosi, les prostitutes són degollades per Jack l’Esbudellador i corren rierols de sang i orina, la sèrie es recrea amb les atmosferes tenebroses de la novel·la gòtica britànica que suggereixen la presència del sobrenatural.

Afortunadament, Penny Dreadful va molt més enllà que aquesta façana de terror i sap aprofitar amb enginy la riquesa cultural i literària del marc històric en què se situa. L’existència d’essers sobrenaturals, per tant, no és només un instrument per esgarrifar l’audiència, sinó el mecanisme amb què aquesta ficció televisiva es connecta amb la literatura victoriana i posa de relleu la mentalitat del seu temps. L’originalitat de Penny Dreadful recau, precisament, en la superació del gènere en què s’arrela quan uneix en una sola història els grans mites literaris del romanticisme anglès, fonts originals dels grans monstres de la cultura occidental, per posar de relleu els temors col·lectius d’una època. La història combina els personatges i les línies narratives del Frankenstein de Mary Shelley, el Dràcula de Bram Stoker i El Retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde, tres tòtems de la narrativa gòtica, per construir un nou relat al voltant de la mèdium Vanessa Ives, un personatge que assoleix el repte d’esdevenir més complex i fascinant que la resta de personatges mítics que l’acompanyen. Encara que gran part d’aquest mèrit recau en la interpretació magnètica i pertorbadora d’Eva Green, a qui encara recordem pel seu captivador paper a la pel·lícula de Bertolucci, Somiadors (2003), el cert és que la magnitud del seu personatge es deu al pes narratiu, enigmàtic i simbòlic que carrega.

La lluita de Vanessa contra les forces sobrenaturals que retenen la seva amiga Mina esdevé l’excusa argumental per vincular els altres relats i aprofundir en les històries personals de tots els personatges: la del conflicte entre el Dr. Frankenstein i la seva criatura, la de l’eterna joventut de Dorian Gray i la mútua atracció malaltissa amb Vanessa i la de l’amor al límit de la mort entre el fugitiu americà Ethan Chandler i la prostituta Brona Croft. El resultat és desigual. La feblesa de l’eix argumental vertebrador dificulta l’amalgama de les diverses línies narratives, que mantenen la seva autonomia i deixen l’espectador desorientat i sense un motor narratiu sòlid que l’acompanyi de principi a fi. Tot i així, aquesta deficiència (en camí de ser corregida a la segona temporada) és compensada per la humanitat amb què son explorats uns personatges fins ara encasellats en la seva monstruositat, i que ara se’ns revelen vulnerables psicològicament i propers a nosaltres. L’estranyesa de l’alteritat s’acosta, per fi, a la nostra quotidianitat.

Logan aconsegueix així que oblidem els clàssics dels quals beu Penny Dreadful i que ens centrem en comprendre la mentalitat del romanticisme revelada per les inquietuds de supervivència dels personatges. Aviat ens adonem que del que veritablement ens parlar la sèrie és del tema estrella de Sam Mendes: la necessitat humana, perpètua i atemporal, de superar la pròpia mortalitat, ja sigui a través de la ciència (Frankenstein), el sobrenatural (Dorian Gray), l’amor (Dràcula, Ethan Chandler) o el sexe (Vanessa Ives). Si s’analitzen en detall els personatges de la sèrie resulta evident que tots es mouen entre la frontera permeable que separa la vida i la mort, l’Eros i el Tànatos; uns límits que durant l’època victoriana es van posar en qüestió a través de la literatura gòtica, l’experimentació mèdica i la creença en esperits i fenòmens sobrenaturals.

La història personal de Vanessa és l’altre eix argumental que sustenta la línia narrativa entorn la salvació de Mina. A mesura que avancen els capítols aquest relat se’ns descobreix cada vegada més fascinant i poderós fins a esdevenir el veritable centre narratiu de Penny Dreadful, aquell que ens aporta la càrrega semàntica i simbòlica de la sèrie i que la fa recomanable. No hi ha dubte que la sublimació de l’enigma que amaga la mèdium s’arrela en el fet que el seu personatge, com el de Chandler, és l’únic del qual no tenim cap referència literària i, per tant, de qui ho podem esperar tot. Mitjançant els flashbacks que inaugura el cinquè capítol de la primera temporada (“Closer than sisters”), les possessions que pateix Vanessa, la seva tensió eròtica amb Dorian Gray i el conflicte latent amb Sir Malcom, el pare de Mina, comencen a tenir sentit.

Sense voler rebentar el misteri que Vanessa amaga, cal dir que l’interès de la seva història radica, de nou, en la interpretació que la sèrie ens ofereix de les aparicions sobrenaturals vinculades a la feminitat durant l’època victoriana. Ens n’adonem que aquestes manifestacions intentaven explicar fenòmens psicològics que trastocaven el comportament femení “adequat”, com la pulsió sexual, i que la medicina, i posteriorment la psicoanàlisi, tractaren com una anormalitat. Penny Dreadful, per tant, posa de relleu un dels temors socials de l’Anglaterra victoriana (i de tots els temps): la sexualitat femenina i, al capdavall, l’autonomia física i mental de les dones. A través de Vanessa, i dels altres personatges femenins, visualitzem els dos models de feminitat perillosa que el romanticisme i el simbolisme perpetuaren a través del seu art: la dona moribunda i la dona temptadora. De nou, la unió mística entre Eros i Tànatos.

Afortunadament, la ficció de Logan opta per humanitzar els personatges femenins en mostrar la seva lluita per sobreviure i la mirada sense prejudicis dels homes que les estimen. D’aquesta manera, la sèrie aconsegueix posar de relleu la crueltat amb què la diferència de les dones ha estat equiparada a l’alteritat dels monstres literaris al llarg de la història. Llarga vida, doncs, a la humanitat (i a les humanitats) amb què ens alimenta Penny Dreadful!

Marta Tirado



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Penny Dreadful per Marta Tirado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent