‘Mad Men’: Aplaudiments finals per a Donald Draper i Peggy Olson

M

*Alerta: l’article conté spoilers.

Deixem-ho ben clar des del principi. Mad Men (AMC, 2007-15) no és una sèrie sobre el món de la publicitat ni sobre el glamour de la societat novaiorquesa dels anys seixanta. Tampoc és un relat sobre homes seductors amb corbata i barret que fumen i beuen whisky en hores d’oficina; ni sobre dones boniques que contornegen la seva figura mentre esperen un marit. No. Mad Men no és el testimoni idíl·lic i anacrònic d’aquells meravellosos anys seixanta en què l’efervescència empresarial privada va aconseguir capgirar la vida individual i social dels nord-americans.

Però entenc que la imatge que hagi transcendit de la sèrie sigui aquesta. I que, en l’intent d’aprofitar el seu èxit, les televisions ens bombardegin amb noves sèries “a l’estil Mad Men” (Masters of Sex, VelvetBreathless… segueixo?) sense adonar-se’n que la ficció ideada per Matthew Weiner és molt més que un vestuari i una escenografia vintage. Fins i tot puc comprendre que haguem de suportar que es critiqui Mad Men per ser lenta i perquè “no hi passa res”. Encara que nosaltres sapiguem que el més adient seria preguntar-se què no hi passa, a Mad Men! I que, a dos dies perquè acabi la sèrie, després de set temporades, nou anys en antena i reconeixement internacional, encara hi hagi qui qüestioni si la sèrie aconseguirà situar-se al podi de les grans ficcions televisives del segle XXI (The SopranosThe Wire, Breaking Bad) o acabarà revelant-se com un bluf que l’atracció per l’estètica dels seixanta i la pretensiosa profunditat dels seus silencis han elevat injustament a categoria suprema.

I dic que en certa manera entenc aquesta confusió perquè és evident que Weiner embolcalla amb una pàtina d’idealització una dècada ja de per si mitificada pel magnetisme de J.F. Kennedy i l’eufòria amb què la seva presidència va esperonar tot un país; per l’avenç sense retorn dels drets de la població negra amb i a causa de Martin Luther King; i pel gran salt de la humanitat amb l’arribada a la lluna. Tots aquests ítems històrics, que van apareixent com a paisatge de fons de la vida de Donald Draper, són tan poderosos que, juntament amb la mística dels homes seductors i les dones boniques, poden fer-nos creure que aquesta és una sèrie sobre l’adveniment econòmic i social dels Estats Units als anys seixanta. La història, en definitiva, del triomf d’un sistema amb què homes i dones assoliren la felicitat personal promesa a través de l’autosuficiència i la llibertat individual. Però, com subtilment ens adverteix Weiner al primer capítol de la sèrie, no deixem que el fum encegui els nostre ulls.

Rere la façana immaculada dels sweet sixties que el detallisme artístic i l’esplèndida fotografia de la sèrie saben captar amb excel·lència, se sent el remor esmorteït de la insatisfacció personal dels personatges davant d’un sistema que no acaba de rutllar. És un desassossec que a mesura que la ficció avança i els  protagonistes se’n fan més conscients esdevé eixordador. En termes narratius, aquest corrent lacònic no se’ns ofereix de forma evident, sinó que avança soterrat per les futileses del dia a dia, com si aquesta línia lenta i contínua que és la vida en detall fos el motor narratiu principal de Mad Men. I a la vida, és cert, sovint no hi passen grans esdeveniments, mentre que és la nostra vivència personal, emotiva i mental, d’aquests fets la que acaba transformant-los en significatius.

La clau de volta de Mad Men, i la seva genialitat, és entendre que aquesta línia narrativa secundària, íntima i personal dels personatges, ha de ser en realitat la principal perquè és la que connecta amb l’espectador i converteix la sèrie en contemporània. En aquest sentit, Weiner l’encerta en tractar-nos amb intel·ligència, en estalviar-nos discursos emotius sobre el sentit de la vida per boca de Don Draper, així com quan evitar la temptació d’explicar-nos quin és el missatge final de la història. The Sopranos va ser un bon laboratori de proves. Per contra, Mad Men ens deixa percebre signes, evidències, proves subtils de l’existència d’un costat amarg i incòmode en l’esplendor capitalista que havia d’assegurar la supremacia de l’individu. Així, si en les primeres temporades el consum de whisky esdevé un gest de socialització testosterònica, en les últimes, les borratxeres en solitari de Don Draper es dibuixen com un símptoma clar de depressió crònica que acaba per apartar-lo del món de la publicitat.

El guió de Mad Men s’alimenta d’un subtext poderós, poblat de pauses i sobreentesos que, interpretats amb el tempo necessari, deixen aflorar els veritables sentiments i pensaments dels personatges. No calen paraules. La partitura que conformen els silencis, les mirades i els gestos dels actors, amb l’acompanyament adequat d’un canvi de pla, revela un paisatge de soledat profunda que tots proven d’amagar sota l’aparença feliç a què l’exaltació econòmica de la dècada obliga. Prenent el caràcter el·líptic i connotat de la poesia, el llenguatge cinematogràfic de Mad Men apel·la al nostre propi bagatge emocional per mostrar-nos, a través del drama íntim dels personatges, el retrat desolador d’una època en què el sistema ha acabat per abandonar l’individu en la seva fragilitat emocional. És precisament quan ens corprèn un gest tan simple com el de Draper estrenyent la mà de Peggy Olson al final de “The suitcase” (quarta temporada) que entenem que la connexió entre l’empatia que sentim per la soledat dels protagonistes i la història que Weiner ens vol explicar sobre el fracàs de les relacions humanes en la societat del progrés ha funcionat. Què gran i què difícil és aconseguir aquest efecte en la ficció audiovisual contemporània sense caure en un discurs efectista i sentimental! Ara me n’adono de com trobarem a faltar Mad Men cada vegada que una sèrie intenti tocar-nos la fibra de forma deshonesta, només ajudant-se dels acords ximples de l’últim tema pop.

Encara que són pocs els personatges que esdevenen immunes de la decepció existencial que mica en mica tenyeix Mad Men, Don i Peggy són els principals portadors d’aquest discurs al llarg de la sèrie, encara que des de perspectives diferents. Draper és qui s’erigeix com a paradigma de l’individu en crisi i en constant descomposició en la societat de l’American way of life. Ell, que literalment ha reinventat la seva identitat sota la imatge perfecta de l’home triomfador (heroi de guerra, creatiu brillant i amb un matrimoni d’anunci), descobreix que el somni americà no només no es compleix, sinó que li reporta un buit emocional profund. La caiguda de Draper s’evidencia amb el seu fracàs en els tres estaments que li havien de garantir la seva realització personal: en la família que construeix amb Betty, en l’amor autèntic de Megan, que queda erosionat per les aspiracions divergents de la parella, i en el reconeixement professional que perd quan és acomiadat de la seva pròpia agència. Si al principi trobem Don sumit en la nostàlgia per la pèrdua de la felicitat matrimonial idealitzada, al final la impossibilitat de trobar l’amor real el situa en un sentiment de soledat sense retorn.

Peggy, en canvi, encarna el relleu generacional que ha sortit guanyant amb el progrés social dels seixanta, que l’ha catapultada cap a una fita inimaginable per una dona: l’èxit professional. Aparentment, semblaria que ella representa el paradigma de l’individu que ha assolit el somni americà. Tot i així, la seva desafecció cap a la societat capitalista, i intrínsecament paternalista, radica en la seva condició de dona. Malgrat els sacrificis personals i professionals que Peggy ha de fer per ser reconeguda en un món d’homes, extremadament més durs que els que assumeixen els seus subordinats masculins, la seva reivindicació d’un sou equitatiu es perpetua. Peggy se n’adona que no només ha de lluitar contra l’arquetip femení de la mare i mestressa de casa amb què és confosa que i li resta credibilitat professional, sinó que aquesta dicotomia regirà la seva vida. A l’hora de la veritat el sistema és poc generós amb les dones i només els ofereix la meitat del premi: la realització professional o familiar.

El capítol “The Strategy” (setena temporada) equipara la insatisfacció de Don i Peggy i torna a insistir en una de les constants més magnètiques de Mad Men: la identificació íntima entre tots dos personatges. En una de les seqüències més emotives i significatives de la sèrie, en què ballen plegats el My Way de Sinatra, mestre i alumna comparteixen el dol d’aquells que, per nadar a contracorrent, han d’assumir la impossibilitat de ser estimats pel que són. La trobada es converteix de nou en l’únic espai on tots dos poden mostrar-se des de l’autenticitat de la seva vulnerabilitat més íntima i alleugerir, momentàniament, la seva angoixa. La preocupació de Peggy pel desmembrament de la unió familiar a causa de l’expansió de la televisió posa de relleu, no només que la soledat és el mal endèmic del seu temps, sinó que, en el fons, ella encara confia assolir els principis del somni americà. Un ideal sobre el que Don ha perdut tota esperança.

Malgrat el caràcter pessimista de la conversa, Weiner deixa entreveure que la soledat dels individus es pot combatre amb el reconeixement i el consol mutus. Potser l’amor autèntic quedi fora de l’abast, però la soledat compartida amb un altre encara és possible.

Aquesta soledat sincera i compartida de Don i Peggy, que ha sabut reconfortar la nostra a l’altra banda de la pantalla durant nou anys, s’acomiadarà definitivament la matinada del dilluns 18 de maig, hora local. Després de tot el que ens ha donat Mad Men, a nivell personal però també com espectadors de l’era daurada de la televisió, no podem fer res més que aixecar-nos per aplaudir-la una última vegada, amb llàgrimes als ulls.

Marta Tirado

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *