La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Vocacions

Probablement sóc la pitjor persona del món per a parlar de vocacions.  A segon de BUP volia ser dentista, astrònoma i professora de català. I en COU volia ser no sé quantes coses més. Als 28 anys em trobe que vaig començar uns estudis de dret que vaig abandonar per continuar fent filologia, vaig acabar comunicació audiovisual i ara he reiniciat l’època estudiantil fent magisteri. I ara que no em sent ningú, he de confessar que no vaig començar magisteri per cap mena de vocació concreta -com he dit, tinc vocació per pràcticament tot-, sinó buscant noves possibilitats, noves portes.

Afortunadament, professors com la Teresa Hermoso, José Ramon Insa i algun més que encara tinc i a qui no anomenaré en aquesta ocasió, per raons òbvies, em van fer despertar ganes de ser mestra fins al punt que estic arrepentida de no haver començat aquest camí des d’un primer inici. Sobretot estic contenta d’haver agafat l’especialització de llengua anglesa.

Estic segura que de tota la gent que corre per aquests passadissos, excepte la gent d’infantil -per a fer infantil s’ha de tindre vocació-, el 90% no en tenen, de vocació de res. O potser de tot, però no particularment de la docència. Com jo, vaja. I a llengua anglesa he pogut observar-ho especialment. Al meu "grupet", de les companyes que sempre fem els treballs juntes, hi ha 3 periodistes, 1 historiadora i 1 historiadora de l’art. En tot cas, el que sí que s’hauria d’esperar de la gent d’anglesa és que tinguera un cert domini de la llengua; perquè no tenim temps, ni ens donen suficients crèdits d’aquesta llengua com per a que algú que la domine poc es puga sentir segur. I, tanmateix, passa.

L’altre dia sentia com algú de primer deia:- bé, el meu anglés és el de COU, però jo he vingut ací a que m’ensenyen anglés!- Home, sí. Però no de tot. Tinc la sensació que per a voler viure d’una llengua, s’ha de tindre un cert gust per a trobar-se quotidianament amb aquesta llengua. No es pot pretendre vindre a classe, esperar que et donen la lliçó, i tornar a casa simplement. Cal fer esforços extra, com intentar mirar pel·lícules en anglès (una tasca a la qual dedique almenys una hora diària), i tindre una certa vocació "internacionalista" -que no de ciutadà del món, tot i que algun dia ja en parlaré del que pense sobre aquesta concepció-. Al capdavall, per a dedicar-se a l’anglès, potser sí que un ha de tindre una certa vocació. Si no, estarà condemnat de per vida a encadenar-se a un diccionari.


  1. Jo vaig fer i acabar Magisteri, després vaig intentar Biologia (no la vaig acabar) i, finalment, em vaig passar a Filologia Catalana (que també vaig acabar). A Magisteri, jo era d’aquest 90% que comentes, no en tenia pas de vocació… Però de les altres dues sí, i em reca no haver acabat Biologia.. qui sap… També coincideixo amb tu que tinc més vocacions…: veterinària, etologia, antropologia… ;.))

  2. Fragment de la ressenya "Aquesta nit he somiat" sobre el llibre Dormir amb Winona Ryder d’Edgar Cantero. Publicat a Llibròfags:
     (http://www.llibrofags.com/2008/01/01/aquesta-nit-he-somiat/)

     "(…)Edgar Cantero ens presenta una anàlisi punyent de la realitat actual,
    servida amb ironia i carregada de referents comuns per a la generació
    dels 80 en endavant (de la mena que alguns anomenen pop: el clan dels fanzines i
    bambes Converse, la generació eMule). En la seva primera novel·la,
    l’autor ens presenta una radiografia de la situació del jovent actual
    estancat en una mena de “síndrome de dispersió” que ens fa anar de
    feina en feina, de carrera en carrera, sense acabar de trobar mai allò
    que realment volem."

  3. Lamente discrepar, però considere que (per sort) encara hi ha un munt d’educadors que han accedit a l’ensenyament per vocació.
    Potser no cal vocació per accedir a  l’educació, però si que n’és d’imprescindible per aconseguir perseverar-ne.
    Indubtablement es tracta d’una tasca en què s’hiperbolitzen els guanys i es minimitzen els problemes: Bon sou, estabilitat, vacances…
    La manca de prestigi social no n’és cap problema. Però quan et col·loques davant de trenta alumnes disposat a glossar les virtuts de les Cròniques o analitzar sintàcticament una oració queden aparcats els motius contaxtuals i passem a parlar de persones.
    Jo vaig optar per l’ensenyament per motius familiars  i sobretot per l’exemple d’alguns bons mestres amb que he tingut la sort d’ensopaegar. Ells han estat el meu model. Segurament es tractava de mestres de vocació, de la resta, que possiblement veien el l’educació una forma fàcil de guanyar-se la vida, ni me’n recorde.
    Potser sóc un romàntic i confie en l’educació. Potser només siga un ingenu.

  4. aaaaaaaaaaai. les vocacions! que me’n parlin a mi! 😀

    però bueno, el que volia dir és sobre mestres; resulta que una molt bona amiga meva es va posar a magisteri amb una vocació nul·la, perquè ja que havia fet cou, li va semblar el camí més directe per ser funcionària. doncs bé, ara és una de les persones més entregades a la seva professió que conec. de veritat.

    i sovint em fa pensar que potser és que això de les vocacions és un tongo. potser no és que nosaltres haguem tingut vocacions, si no que més aviat tenim llunes, i ganes d’experimentar nous camins. potser la vocació que compta és la de voler fer bé el camí que has escollit, sigui quin sigui.

  5. Jo exerceixo de mestra pero no tinc vocació. Treballo en aquest gremi per les vacances i el sou de finals de cada mes, pero clar, esta molt mal vist dir que curres en això per guanyar-te la vida!

    Almenys em serveix per riure’m una bona estona del panorama educatiu d’avui dia, que no te res a veure amb el que t’ensenyen a la Santa Carrera de Magisteri…

Respon a Pissarra Negra Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.