Un passeig per la Ribera
Obligacions laborals m’han dut, aquest matí, a rodar per part de la Ribera. Ja fa anys que aquesta comarca veïna no forma part de la meua quotidianitat, però sempre li tinc reservat un lloc especial al meu cor. Al contrari que la Safor, una comarca on els límits físics de les muntanyes són quasi palpables, la Ribera despista amb la seua amplitud. I és tan plana que els pobles només es poden veure els uns als altres quan pugen al campanar. El riu i les plogudes d’aquest territori aquàtic la fan una comarca d’un verd quasi ofensiu, i en dies com hui, de pluja i boira, si et poses les ulleres i acluques bé els ulls pots arribar a observar misteris.
No sé si és per la Murta, o per Corbera, pràcticament l’única zona muntanyosa d’aquest territori. Potser és pel poble perdut de Sucro -reclamat per Albalat, a la vora del riu Xúquer, un poble romà perdut en el temps-. Alguna cosa en tot aquest territori exhala misteri.
No m’estranya tradicionalment i en l’actualitat -tot i que s’entesten a ocultar-los-, siga terra abonada de filòsofs, periodistes i escriptors. La Ribera beu literatura. Entre la Murta i Aigües Vives -un poble amanoset i dolç com un núvol de sucre-, entre Sueca i Riola, alguna cosa, alguna cosa que no podria explicar corre entre els seus habitants, i els fa més proclius a la lletra, a la tinta. Potser és per això que l’anomenen La generació dels ocults…
aquest post t’ha quedat preciós!!!
Des d’un punt de
vista elevat i amb una certa distància del centre de la comarca pots emporta-te
instantànies visuals que passen a ocupar un lloc de la arxiu fotogràfic mental.
La panoràmica que ofereix la Ribera no és un quadre de contrastos, ni de grans accidents
geogràfics abruptes que colpeixen la mirada, és una suma involuntària de
pobles, de racons i d’experiències que en la seua inconscient unió adquireixen
un valor de conjunt superior a la suma de les particularitats.
Probablement, La
Ribera oculta moltes coses (i que em perdone el senyor López-Picó) perquè en
mostra moltes més, i tal vegada això es deu a que un riu que porta nom de
devastador marca la geografia del territori i el tarannà dels habitants. El riu
mostra una calmada superfície i amaga profunditats dominades per les corrents i
tèrboles pels tarquims. Un riu que cíclicament inunda terres i ofega persones, i
ens obliga començar-ho tot de nou, com ara hem construït la vida sobre les
restes que un dia va deixar Sucro, o com d’ací uns segles noves generacions tornaran
a aixecar sobre soterrats carrers dels actuals pobles de La Ribera.
Caram! Tot això és la meua comarca? De sobte, em sent orgullós de ser riberenc. Gràcies, Marta.