La vida versió Champions League

Alguna volta he parlat de la descompressió: que és com la dels bussejadors, però amb la feina. Després de la competició “dos mesos obstacles” -que no és olímpica, però podrien fer-la, ara que he entrenat-, una pensava tot d’idees per a descomprimir-se: no fer res, anar a la platja, endreçar la meua vida, anar de rebaixes, començar un llibre sense remordiments, acabar de vore BattleStar Galactica i començar la tercera temporada de Queer as Folk. Crec que les he acabat fent totes, de manera tan caòtica com descompressora. 

Però totes les coses s’acaben, i no voldria continuar molt més en aquest estat d’astènia estiuenca, malgrat que l’estiu és una estació que s’ho mereix. Que no fa ganes de res, i menys quan bufa el ponent -que ja ho diuen, que de ponent ni aigua ni gent-. En tot cas, ara que ja som tres funcionaris més a la família -tres! Emili, Juli i jo! Enguany és l’any del triplet!-, és hora de donar la cara en afers posposats, com la lluna de mel, que ja veia que ens caducava. 

El destí escollit és un recorregut per l’est dels Estats Units. La parada estrella del viatge, pel que veig, és New York, i ara ja porte dos dies per casa cantant Frank Sinatra i donant patades a l’estil de la Liza Minnelli (salvant les diferències). L’única cosa que em mosqueja és que a La City no s’hi dorma, que amb les coses del dormir no s’hi juga. Ja buscaré compensació. Mentre escric Emili repassa -amb passió matemàtica- llibres d’art pel dia que passarem al Moma, i a mi, que a l’esiu m’agafa pel jazz, m’està costant triar un lloc on anar a passar una vetllada jazzística. S’accepten suggerències.